Cant dels ocells

En trencar-se-li el cor de dolor, David sentí el cant dels ocells. Rodejat pels alts arbres del cementiri, pels camins de terra i pel so del vent, cregué desplomar-se. Aixecà la vista. El cel penetrà als seus ulls, el veié blau, net i, involuntàriament, el maleí. David -David Poncelet- tornà a baixar la vista. Ofèlia jeia sota la pedra sepulcral, a dos metres dins de les entranyes de la terra. Ofélia -Ofèlia de Catalunya-, de vint-i-dos anys, havia mort. David se sentí desemparat, sol, vençut. En escoltar el cant dels ocells de la capçada dels arbres, comprengué que s'havien congregat per dir adéu a l'Ofèlia, però també per acomiadar-se d'ell. Els sentí: una orquestra formada per oriols, ocells del paradís, cornelles, salanganes, xibeques blanques, aloses i mallerengues, tots els ocells, totes les aus del món semblaven haver vingut a cantar llurs cançons a tots dos. Tan sols ell havia assistit a l'enterrament de les restes mortals de l'Ofèlia. Tractà de contenir els sanglots, el plor. A les sis del capvespre, al cementiri del poble, al peu de la tomba, les llàgrimes li brollaren dels ulls. Poc després sonaren les vint-i-dues campanades que el capellà, mossèn Maties Cavaller, li havia promès; mossèn Maties, l'únic amic que David tenia al poble.

David vivia a una masia restaurada, senyorial, i en ella hi treballaven religiosament la majordoma, una cambrera, el criat i el xofer. A l'Ofélia la vetllaren durant tres dies i dues nits. Havien instal.lat la capella ardent en el dormitori on David i Ofèlia foren tan feliços. Tan sols mossèn Maties vingué a donar-li el condol. Tots dos, dempeus, al costat del fèretre, la ploraren vàries vegades, i el capellà perdonà a David el fet que l'Ofèlia i ell haguéssin conviscut en pecat, sense ser casats. David, de cinquanta-dos anys, al costat del cadàver, abraçà el seu amic Maties mentre dialogaven sobre l'eternitat i la resurrecció dels morts. Ningú més no trepitjà la finca del senyor David Poncelet. Els servents, les poques vegades que entraren a veure la difunta, es persignaren com si el diable en persona hagués tancat els ulls a la senyora. Aquesta, quan va conèixer David, ara feia dos anys, va deixar plantada tota la seva família: una família d'aristòcrates que l'haurien de desheretar i l'haurien de maleir fins a l'eternitat.

David i Ofélia van conèixer una felicitat sense límits; la passió els posseí fins al darrer moment. Mossèn Maties, que coneixia la història dels enamorats, estava orgullós que Déu hagués engendrat tant d'amor, tanta d'entrega. Si alguna vegada n'havia fet allusió a la trona de l'esglèsia de la seva parròquia, havia hagut de sentir més tard que el propi capellà era un blasfem, un petit dimoni amb sotana.

Tres dies després que David plorés al peu de la tomba, tres dies després que sentís cantar els ocells, que semblaven àngels arribats del regne del cel, David s'enfonsà a l'abim, sol i cansat, retirat a la seva gran masia. La cambrera i el xofer s'acomiadaren. Tan sols li serien fidels la majordona i el seu antic criat. En tancar-se en aquella solitud, l'únic que li produïa un secret plaer era la possibilitat que mossèn Maties tingués raó, i que Déu reunís David i Ofèlia al cel per sempre més. Quan el capellà el visitava, de tant en tant, li deia que tingués fe, que Déu era just. David cada dia mirava les fotografies de l'Ofèlia i anava el cementiri quan es feia fosc. Allí el cant dels ocells ressonava a les seves oïdes i plorava en silenci, sol, sempre sol. En caure els mesos, mossèn Maties l'anava animant, compartien les vetllades, i el sacerdot el feia creure en els miracles i en l'esperança.

Al cap d'un any, David acudí a l'església. Mossèn Maties Cavaller el posà com a model de resignació cristiana. A poc a poc, els fidels anaven sortint de l'església per a entregar-se a murmuracions i malediccions, a les quals no eren aliens els aristòcrates familiars de l'Ofèlia.

Tres anys després de la mort d'Ofèlia, quan David ja tenia cinquanta-cinc anys, anà al cementiri i pregà. Plorà i pregà. El cant dels ocells deixava pels aires una aurèola d'amor, un halo de misticisme, el fulgor de l'eternitat. En arribar a la porta principal de la masia, la majordoma li digué que l'Ofèlia havia tornat. La va trobar al seu dormitori, reclinada sobre el llit. No es digueren paraula. David plorà novament. La veié formosa, jove, alta, vestida de blanc, il.luminada pels darrers ors del capvespre. Com un àngel caigut de les mans de Déu. En el transcurs d'un mes l'Ofèlia s'entregà en cos i ànima a aquell home desesperat. Tornà a regnar a la masia la llum, el resplendor, l'encís. Foren més venturosos i feliços que mai. Se sabien plens, joves, al cel. Un matí en què David va anar amb ella a donar una volta pels entorns, l'home li preguntà si encara l'estimava, malgrat la seva edat. Havia envellit de dolor durant els darrers tres anys. L'Ofèlia li digué que sí, baixà del cotxe i ja no retornà. Es perdé en la planura, com si hagués ascendit a les alçàries celestials. David s'adonà que la seva existència es veuria marcada, de nou, per una solitud sense límits. Aquesta vegada, tanmateix, era diferent. L'Ofèlia podia tornar.

Durant un mes l'home visqué il.lusionat. Contà al seu amic Maties el succeït i aquest acabà per creure completament en els miracles de Nostre Senyor. La majordoma, a més a més, confirmà al sacerdot que no havien estat imaginacions del senyor David, que en tot cas haurien d'haver estat imaginacions de tots dos: del seu senyor i d'ella mateixa. El cert és que l'esdeveniment es conegué i s'extengué per tota la contrada, encara que els fets corrien de boca en boca segons la fantasia de cadascú. Però com que el senyor Poncelet era un home assenyalat i marcat pel destí -i per una família-, un home que, segons les males llengües, havia emmetzinat la senyoreta Ofèlia de Catalunya, començà a córrer una llegenda segons la qual Ofèlia regressaria cada uns quants anys per evitar que el senyor David visqués en pau la resta dels seus dies. En tornar, l'embruixaria i l'aniria preparant per a fer-lo tornar gradualment boig. I la llegenda anunciava que David aniria a parar a un manicomi per a reparar el mal que havia fet. Maties Cavaller res no hi pogué fer per evitar aquelles veus. D'ell també es difongueren rumors malèfics, així com de la majordoma. Tots tres arribarien a pesar en les tradicions populars i en les creences infantils del poble.
En complir-se els sis anys de la mort de l'Ofèlia, ella es presentà novament. Blanca, pàl.lida, jove i formosa, lluïa la seva bellesa com si es tractés d'una joia. Ofèlia es tornà a enamorar de David i ell d'ella. Durant un mes sencer van sentir renéixer llurs vides; la sang els bullia i fins i tot l'Ofèlia li parlava de tenir un fill seu. Al llit, cada vegada que feien l'amor, David embogia. Ella era preciosa, jove de vint-i-dos anys, de pell tersa, tendra com el cant dels ocells, i bondadosa. Aquest mes ella li demanava relacions gairebé cada dia, i David la complaïa, però, en el fons, cansat, puix que ja eren sis els anys durant els quals la tristesa i la reclusió l'havien maltractat i baquetejat amb afany.
-Tornaràs? -li demanava ell.
-Jo sempre tornaré, amor meu -li contestava ella, jove i radiant.

Acomplert el termini del mes, Ofèlia desaparegué. David ja tenia cinquanta-vuit anys. L'aflició i l'angoixa l'abateren durant els dos mesos següents. Li explicà a mossèn Maties que si l'Ofèlia regressava al cap de tres anys, ell ja en tindria seixanta-un, i ella vint-i-dos, sempre vint-i-dos. "Déu disposarà" li deia mossèn Maties. I era veritat, perquè el miracle sols podia produir-se a condició que Déu existís. De manera que David Poncelet es convertí en creient absolut. Cada diumenge assitia a missa de dotze, i cada diumenge, a les dotze, l'església es quedava sola, sola amb el rector i el senyor David, dels que es deia que estaven endimoniats. La gent, per recomanació dels aristòcrates pares d'Ofèlia, recorregué al bisbe, però aquest, que coneixia molt bé mossèn Maties Cavaller, els féu tornar al poble amb la cua entre cames. Molts habitants d'aquell poble deixaren d'anar a l'església i acudiren a les d'altres pobles i llogarrets. La llegenda s'escampà. Mil i una enraonies profanaren l'autèntica veritat. Des de la capital cridaren a mossèn Maties Cavaller. L'arquebisbe intervingué per a fer certes indagacions. Volgué saber què hi havia de cert en tot allò. Mossèn Maties, que ja era quasi un àngel, li contà tot el que sabia. L'arquebisbe medità. I li digué, finalment, que continués al seu lloc, però que si Ofèlia de Catalunya regressava, que ell mateix ho comprovés.

En complir-se els nou anys de la seva mort, Ofèlia tornà a la masia de David. Aquest ja l'esperava, i havia comprat per l'ocasió flors a centenars, a milers. Mil vegades es besaren, mil vegades ell li digué que era l'home més feliç del món i mil vegades ella li digué que l'estimava, que cap llegenda maldient esquitxaria el seu amor etern. Ofèlia, com una rosa, omplia aquella casa amb el seu encant i la seva joventut. El capellà, una nit, es presentà. En veure-la amb els seus propis ulls, comprengué que Déu era present en l'ànima i en el cos d'aquella criatura encantadora. I que Déu era etern com l'esperit i com el cos de la noia. Després se n'anà a l'església, i resà.

Els dos enamorats corrien per la finca, esfullaven les margarides i cridaven als quatre vents que eren feliços. De vegades, de nit, mentre l'Ofèlia dormia, que semblava un àngel, David es llevava i es posava al davant del mirall per a contemplar el seu envelliment. Alguns matins preguntava a l'Ofélia per què, fent-se vell com es feia, el seguia estimant, i ella li contestava que ella no veia en ell la vellesa, sinó l'esperit, perquè ella era solament una ànima que renaixia cada tres anys per a fer-lo feliç. David anhelava saber per què es produïa aquest miracle.
-És així, amor meu, i serà sempre així -musitava Ofèlia.

Anaren passant els anys. Ella re
gresava puntualment cada tres anys, per un mes, i durant aquest mes s'estimaven i se sentien units com si fossin una sola persona. En complir els setanta anys, el senyor David Poncelet fou novament feliç de poder estar amb ella. Ofèlia, de vint-i-dos anys, cada vegada era més jove, més formosa, i semblava que amb ànsies més grans de viure. Però ell, les energies del qual havien decaigut molt en el transcurs del temps, ja no soportava la idea de veure's vell i decrèpit. Quan, passat el mes d'estada, l'Ofélia desaparegué, David començà a tenir somnis desordenats en els que se li anà anunciant la mort. Ell ja la desitjava. Tenia sensacions de buit i de torment. Parlava amb mossèn Maties i li feia saber que Déu el cridaria en qualsevol moment. "I què serà d'ella si jo me'n vaig per sempre?" li deia al seu amic. "Tornarà, ella?"
-Fill meu -li contestava mossèn Maties, -deixa que Déu decideixi el millor.
-Potser, quan l'Adela torni, jo ja sigui mort -li digué a mossèn Maties. -Perquè mentre l'espero, durant aquests darrers tres anys, sento al cor ansietat i alegria, però també la tristesa de no poder abraçar-la.

Als setanta-dos anys David tingué un petit atac de cor. Es recuperà i pregà als cels que Ofélia regressés per acomiadar-se d'ell. La majordoma havia mort i el seu vell criat amb prou feines s'aguantava. La masia, lentament, anà envellint i cobrint-se de pols. David, encoratjat pel seu amic, sobrevivia amb l'esperança de veure l'Ofèlia per darrera vegada. Seria, li deia en somnis, nit rera nit, la seva darrera felicitat en aquesta terra de llàgrimes, de misèries i d'egoïsmes. Pocs mesos abans que Ofélia retornés, tingué un somni que el féu molt feliç: somià que moria als braços d'ella. Ofèlia tornà. No li digué res del seu somni. Nogensmenys, el seu únic espant provenia de la possibilitat de morir-se sense que ningú li hagués pogut assegurar que ella i ell seguirien junts eternament. Quan Ofèlia dormia, David recorria la masia i plorava tot sol.

Tres dies abans que Ofèlia se n'anés, David morí als braços de la noia. En el seu rostre s'endevinava la pau, la serenitat. El criat cridà a mossèn Maties Cavaller i li pregà que vingués, que el seu senyor havia mort. En arribar el sacerdot, cercà amb la mirada l'Ofèlia, però no la veié. Mossèn Maties resà i contemplà aquell home com si fos la primera vegada que el veiés. A la mà d'en David hi havia uns papers rebregats: eren uns versos.

Enterraren el cos de David Poncelet la tarda següent. Unicament van assistir al funeral mossèn Maties i el vell criat. En trencar-se-li el cor de dolor, Maties Cavaller sentí, també ell, finalment, el cant dels ocells, de tots els ocells del paradís, de què tantes vegades li havia parlat el seu amic. Enterraren el senyor David al costat de la tomba de la senyora Ofèlia de Catalunya. I mossèn Maties pogué escoltar el cant dels ocells a les branques i a les capçades dels arbres, i entengué que s'havien congregat per a dir adéu a Ofèlia i a David. El capellà cregué veure Déu. Cap a les set del capvespre llegí en veu alta els versos que David havia redactat:

"No vessis llàgrimes per mi,
Ofèlia de Catalunya,
el cant dels ocells m'acompanya.
Aniré lluny quan em mori,
arran del cel
on el vent bufega entre els estels.
I entre els aplecs de les veus
cantaran dempeus
mil senyeres a l'albada,
i tu també, Ofèlia, Ofèlia estimada."

S'oblidaren les llegendes maldients. I perdurà la llegenda de la realitat miraculosa dels dos amants. Conten que cada tres anys se'ls veu per la masia i que, durant un mes s'entreguen a l'amor i a la felicitat més completa. Els ocells els canten sense parar, i cada tres anys oneja sobre la masia la senyera, la qual s'ha convertit en un símbol i en una cançó, la cançó dels vells amants que trepitjaran el regne dels cels al terme de tots els temps.