Confidències i compromisos

La Isabel estava pletòrica, tenia un nou amic, en Marc, alt, atractiu -al seu parer, tot i que passava dels cinquanta més que menys-, mans acurades escrupulosament. La telefonava sovint, la convidava a sopar, li feia confidències... Ella m'ho explicava amb il.lusió per l'afecte que ell li demostrava i jo també estava contenta en veure-la així perquè després de la terrible pèrdua que li va suposar la malaltia i la mort del seu marit i les dificultats que fins llavors havia tingut per refer la seva vida sentimental, de veritat que ja li tocava. Per altra banda, no estava passant per un bon moment laboral y de retruc, tampoc econòmic.

Durant els darrers deu anys, la Isabel havia treballat en una multinacional americana dedicada a la confecció de roba íntima femenina que feia poc s'havia deslocalitzat deixant tota la plantilla a l'atur i ella, que era una bona comercial força preuada a l'empresa, havia tingut la 'sort' de recolocar-se en una altra, tot i que lluny de la ciutat on residia, que s'havia quedat amb una ímfima part de la producció i alguns dels més importants clients del país. Això no obstant, tant la seva categoria professional com el seu salari s'havien vist considerablement minvats i si a això li afegim el cost del viatge diari en cotxe propi amunt i avall, sense dietes més autopistes, el números desseguida estan fets.

Però tot i aquesta felicitat que es reflexava a la seva cara, jo -que no he nascut ahir- no les tenia totes i no acabava de veure clara aquesta relació. Em feia sospitar que en Marc només li parlés de si mateix i dels seus conflictes en la seva vida personal -divorciat i amb un fill ‘punk' al seu càrrec que no pencava ni que el matessin-, però en els d'ella no semblava mostrar cap interès. Moltes confidències, molta confiança, molt d'apreci, però amb els greus problemes laborals que la Isabel tenia, mai s'havia ofert a ajudar-la facilitant-li un treball digne en alguna de les seves pròsperes empreses de les que tant presumia. I això que sabia de sobres que la Isabel era una persona sobradament preparada.

Per altra banda, ell tenia moltes ‘amigues' i li explicava amb detall les seves aventures i desventures amb elles i no solament això, sinó que li demanava consell per a comprendre-les millor. També m'explicava la Isabel que en Marc l'havia convidat a conèixer el seu grups d'amics que cada dijous al vespre es trobaven a l'exclusiu "Club Charmant". No obstant això, tot i la bona acollida que la Isabel va tenir entre els homes, no va ser així amb les dones que la miraven amb cara poc afable i no li feien massa cas, fins i tot l'evitaven.

- Bé, pot ser és perquè no em coneixen. Hauré de tenir paciència i guanyar-me-les-. Hem deia.
- Noia, què vols que et digui? Em sembla mesquí això que et ‘permetin' estar amb elles. Tu diràs el que vulguis però és quelcom humil.liant romandre en un lloc on hom no és acceptat d'entrada sense que existeixi cap motiu que justifiqui el rebuig o que el motiu sigui simplement el temor a la competència entre els mascles.
- Ja, pot ser si, però no sempre podem triar com ens agraaria i els amics són necessaris i en Marc és tan amable...

Docns, vaja quins amics!, pensava jo.

Encara recordo la festa de Cap d'Any. Ens havíem de trobar al ‘Big Apple' a les 10 del vespre. A les 10,25 en Marc, acompanyat de la Soraia, va fer la seva aparició baixant molt solemne per l'escala amb el seu vestit gris marengo d'Armani, corbatí violeta, bufanda blanca i abric de ‘Cashmere' a les espatlles... i un cabell fosc acabat de tenyir que contrastava amb el gris de les celles. La Isabel i jo èrem al fons del saló ple com un ou i ell, en veure'ns, ens va saluldar amb la mà fent un gest com dient: "Un moment, que arribo desseguida". Tot i així, no sabria dir si van transcòrrer vint minuts, mitja hora o més fins que a la fi vàrem poder disfrutar de la seva presència cara a cara. S'havia anat parant en el trajecte sempre amb una o altra fèmina saludant, besant mans, fregant lleugerament rostres amb el seu somriure de Berlusconi perquè no quedés dubte: "Mireu que important que sóc i com totes perden el cul per mi".

No obstant, aquella nit a mi em va quedar ben clar que la Soraia era, d'entre totes, la ‘favorita'. Molt més jove que la majoria de nosaltres, mona, amb una silueta de nina i sense feina, havia vist en Marc un modus de supervivència. Astuta, aplicava allò tan conegut de ‘si, però no', ‘ni amb tu, ni sense tu'; una ambigüitat que a ell li debia semblar d'allò més atractiu per la dificultat aparent d'atrapar la presa del tot. La Soraia, que fins i tot havia aconseguit que en Marc es fes càrrec d'una operació d'augment de pit, li deia a la Isabel: "No et sembla que és facilíssim enamorarse de'n Marc? tant atent i tan generós..." -Si n'era de llesta la nena!-. La Isabel m'ho explicava, amb una espurna d'ansietat a la mirada -pot ser perquè en el su interior ja s'encenia una llumeta vermella que li deia que no era la primera -, i jo pensava: "Enamorar-me, d'aquest babau que es deixa entabanar per una mocosa? És que ni tan sols m'agrada físicament, allà cadascú amb els seus gustos, però..."

Jo no podia entendre quina mena de relació havien establert entre els tres: en Marc, que es creia Déu, extenent les seves ales i aixoplugant ambdues criatures; només que la Soraia en treia més profit -al menys en el terreny econòmic- mentre la Isabel s'havia de confornar amb les llàgrimes i algun sopar de tant en tant per a compensar. I jo que veia la situació des de la distància presentia que la Isabel, molt més vulnerable a causa del seu complex de bona samaritana i de fer seus els conflices dels altres, acabaria patint de valent.

I així una setmana i una altra i una altra, la Isabel explicant-me batalles i meravetlles, cada cop més enamorada però sense aclarir posicions i sense resoldre.

- Avui en Marc ens ha convidat a mi i a la Soraia... El proper diumenge en Marc, la Soraia i jo anirem a... El divendres vaig anar amb en Marc i la Soraia al teatre... Avui he hagut de renyar en Marc, fíxat, m'ha ensenyat mig burleta un SMS molt carinyós que li ha enviat la Carme, una que està penjada d'ell, i jo li he dit: "Marc, això no es fa, no et riguis de la pobra noia..." L'altra nit en Marc i jo vàrem estar molta estona parlant al cotxe, estava tan tendre. Hi va haver un moment que em pensava que em faria un petó... En Marc m'ha dit que m'aprecia molt i que confia molt en mi...

Sempre la mateixa mandanga, jo ja no sabia qè dir. Em semblava un abús per part de'n Marc utilitzar la Isabel com una crossa quan se sentia sòl o com un mocador quan volia plorar. Em posava els nervis de punta la forma com ell actuava però encara més la cegesa de la Isabel i com li ho acceptava. I per acabar-ho d'adobar, tot això, que al capdevall no l'estava duent elloc, la Isabel i jo ens distanciàvem cada cop més i més.

**************

Era diumenge al matí. Un dia esplèndit, un d'aquells dies de finals de maig quan brilla un sol net i un vent fresc però lleuger i la gent encara no s'atreveix a envaïr les platges, que la vaig telefonar :

- Isabel, has vist quin dia més maco? Podriem aprofitar-lo i passar-lo com llargandaixes al sol practicant el nostre esport favorit.
- Ai, si! Precisament acava de trucar-me en Marc per anar amb la Soraia a menjar una paella a Sitges, si vols pots venir.

Aquí si que se'm va acabar la paciència i, a més a més, concesdendent. Ara no un dúo ni un trio, ara seríem un quartet aguantant les bajanades d'aquell subjecte que es permetia comprar-nos amb una paella. Per suposat no vaig aceptar l'oferta, però vaig prendre la determinació de posar els punts sobre les ‘is' d'una vegada per totes, així que em vaig asseure davant l'ordinador a escriure una carta que expressés el jo sentia.

"Estimada Isabel:
Ahir et vaig telefonar per anar a la platja i passar el dia disfrutant del sol, parlant de les nostres coses, riure mentre treiem la pell als homes i envaint les botigues que tant ens agraden. Fa molts dies, mesos fins i tot, que no fem res juntes tu i jo soles.
Ja ni ens veiem i si algun diumenge vinc a casa teva, ni tan sols et ve de gust anar al bar de la cantonada a fer un cafè com aquell qui diu.
Jo sé que després del meu trencament amb l'Hergé vaig estar força mesos enfonsada i, pot ser, de forma egoista vaig abusar de tu. Hem passat mals moments, també molts de bons; hem plorat i hem rigut juntes i ens hem recolzat en situacions dures: tu amb les de feina i les dificultats per aconseguir una relació estable i jo amb la desastrosa fugida de l'Hergé; això ha afectat abmdues de forma sensible. Hem canviat Isabel, és així; les circumstàncies ens han canviat i, encara que no tot està oblidat, les males històries han anat quedant enrere per a no tornar si no ho volem.
De veritat que m'agradaria reemprendre a la nostra relació com abans. Continuem essent nosaltres, pero ara, tal com van les coses, correm el risc que la nostra amistat es deteriori pot ser per sempre si no hi posem remei. Isabel, ens estem perdent, te'n adones?
Júlia".

La resposta, contundent, no es va fer esperar i al dia següent la tenía d'entrada només fent un ‘clic':

"Júlia,
El diumenge passat senzillament tenia un compromís!, i "tu no vas voler venir!!!"
Els dos anys que vas sortir amb l'Hergé, jo em vaig haver d'espavilar i buscar nous amics que, pel que es veu, a tu no t'agraden.
No sé que dir-te; segurament si que hem canviat, tot i que em sembla que jo no tant. Tu estaves massa obsessionada amb l'Hergé i crec que jo em vaig cansar. Tenia la necessitat de fer altres coses, allunar-me de tu, no parlar tant dels homes... i també hi ha la mare i el meu fill als quals hauria de dedicar més temps...
És veritat que surto entre setmana al "Charmant" amb en Marc i els seus amics, a festes a vegades amb la Carme, a sopar amb el grup del ‘Camí de Santiago', o amb la Luci la noia que vivia a casa mentre estudiava a la Universitat, de manera que quan arriba el cap de setmana no em
ve de gust sortir i ja m'está bé així.
De totes maneres, si et sembla, qualsevol tarda me la prenc lliure i quedem per fer un cafè i parlar tranquil.lament. A mi tampoc m'agradaria que la nostra amistat es perdés.
Isabel".

Em vaig quedar de pedra. De què dimonis em parlava? Un compromís? Una paella a tres, és això un ‘comprmís'? Au va! Em vaig enfadar de veritat. I a més, vaja quina contradicció amb allò de ‘no voler parlar tant d'homes', però si era el seu tema predilecte! Y estar més pel seu fill? Un ganàpia de metro noranta i 25 anys! Y allò de sa mare? si no suportava estar amb ella més d'una hora seguida! Excuses i només excuses; quan hom no vol quelcom... qualsevol nimietat li serveix per a justificar allò injustificable.

Estupefacta, ara ho entenia tot: Gelosia. Gelosia -o enveja- pura i dura secretament amagada per la que creia la meva millor amiga durant els dos anys de la meva relació amb l'Hergé. Què em retreia? Però si jo mai la vaig abandonar! Sovint passa entre les dones que quan una troba parella els demés deixen d'exitir, però jo mai em vaig oblidar d'ella ; la telefonava, buscava dies per estar juntes. Si fins i tot en més d'un ocasió jo havia ajornat una trobada amb l'Hergé perquè ella estava deprimida. I ara em sortia amb aquestes! Estava tan disgustada i tan decebuda amb el descobriment que no em venia gens de gust dedicar cap tarda ni un minut a parlar de res. O tal vegada era jo qui tenia gelosia? No, ni pensar-ho. Al capdevall aquella relació a tres em semblava patètica, gairebé malatissa i jo no hi tenia cabuda ni la volia.

Dolguda, vaig respondre a la seva carta amb una altra, no contundent, però no vaig poder evitar que un punt de subtil cinisme s'escapés dels meus dits quan teclejaven nerviosos l'ordinador.

"Tens raó, estimada. Un compromís és un compromís; quelcom ineludible que no s'ha de trencar per un caprici meu. Segurament vaig fer bé, doncs, en no venir si havíeu de parlar de les vostres coses, els tres. Ja ens veurem en una altra ocasió. Una abraçada.
Júlia".

*************

Han transcorregut quasi tres anys i durant aquest temps la Isabel i jo no ens hem tornat a veure; fa poc que vaig esborrar el seu telèfon i el seu e-mail. També he sabut que a la fi ha aconseguit una parella, que no és en Marc, i que els assumptes li van força bé. Però a mi la ferida encara em fa mal.