Confessions peculiars

Un relat de: Frèdia
—Pare no tinc prou voluntat. He reincidit.
—Què em dius, Manel! Has mort una altra dona?
—Sí, mossèn, sí, la rossa. Ja està fet. No em puc fer enrere.
—Però, que no en tenies prou de deixar-la estabornida?
—No sé què em va passar. Després del primer cop, n'hi vaig donar un altre i la sang em va cegar fins a escalabrar-la. Em va quedar tan bonic! Vaig plorar i tot de l'emoció.
—Doncs t'has carregat la principal sospitosa...
—Per això he vingut, mossèn, perquè m'ha d'ajudar.
—Bé, deixa'm pensar... Ens queda madame Lipton. Aquesta encara és viva, oi?
—I tant! Però no voldrà culpar dels crims a una dona tan innocent!
—Aquestes són les més perilloses, Manel. Jo sé el que em dic. Madame Lipton no en té res d'innocent. Darrere d'aquest aspecte de no haver trancat mai un plat s'hi amaga una maitresse de les dures.
—Coi, i jo sense sospitar-ho!
— A madame Lipton, acostumada a bregar amb homes de tota mena, no li va costar gens acabar amb la..., no recordo com es diu.
—Gigi, mossèn, es diu Gigi.
—Manel, home, busca-li un nom amb més caràcter, com ara Ivette o Solange...
—No se'm despisti, mossèn, que hem d'aclarir el mòbil. I recordi que encara en tenim una altra, de morta. I així diu que és una maitresse, madame Lipton? Recoi, mossèn, que jo no en sé res d'aquesta mena de dones.
—No reneguis, Manel! I no pateixis que per aquí en ve una de força pecadora. Sembla que això de la crisi porta més ànimes a la casa del Senyor. I ara que parlem de crisi...
—Tranquil, mossèn. El donatiu li he deixat com sempre al caixonet de Sant Gaudenci.
—És benvingut, fill, molt benvingut. I no m'entretinguis més, que està a punt d'arribar el banquer...
—Però, i el mòbil? Encara no m'ha dit res...
—És un banquer amb un gran pes a la consciència i necessita urgentment blanquejar l'ànima i la cartera. El banquer, una font de bones idees i totes aprofitables! Au, vés, i no et descuidis d'enviar-me un e-mail amb el capítol acabat que frisso per llegir-lo.






Comentaris

  • Tot i que...[Ofensiu]

    Tot i que —com diuen més avall—, vas donant indicis per on van les teves intencions, també és veritat que ens atrapes en la teva lectura i això és el que val.
    M’has recordat alguna escena d’un dels culebrots de TV3 en el que la cartera del poble tenia com a assessor literari el capellà del poble...
    Una pregunta: la teva infantesa ha Horta t’ha fet posar el donatiu al caixonet de Sant Gaudenci?
    —Joan—

  • Ha, ha, ha![Ofensiu]
    nuriagau | 18-05-2011 | Valoració: 10

    Malgrat entre els relataires sovint mantinguem converses o intercanvis de correus tractant temes semblants al que ens has ofert en aquesta ocasió, l’escenari i els protagonistes fan que el lector, en cap moment, sospiten el motiu real del diàleg.

    M’ha agradat com has anat estructurant el diàleg i com has anat dosificant la lectura.

    Ens seguim llegint

    Núria

    PS: Si realment existís aquest mossèn, m’aniria bé anar-hi, tinc un repte de finestres i no em ve la inspiració...

  • Venc pecats per un donatiu...[Ofensiu]
    Englantina | 13-05-2011

    Ja havia tingut el plaer de llegir La Prunera, un text evocador que em va arribar molt al cor. Ara he escollit un relat a l’atzar, de tants que en tens. Veig que n’hi ha 26 de penjats, així que em queda feina per fer. Avui he vist que m’has comentat tres escrits. T’ho agraeixo molt. Sempre dona ànims saber que algú se’ls llegeix.
    Voldria dir, en el meu descàrrec, que la poesia que has llegit i comentat és la primera que faig en ma vida, així que segur que les que faci en un futur, seran millors.

    Pel que fa aquest relat, l’he trobat genial. El començament t’enganxa de valent, posant en boca d’un capellà unes paraules que sorprenen per la naturalitat en que son expressades:

    —Què em dius, Manel! Has mort una altra dona?
    —Sí, mossèn, sí, la rossa. Ja està fet. No em puc fer enrere.
    —Però, que no en tenies prou de deixar-la estabornida?


    Aquesta entrada és fantàstica, per xocant. Un cop aquí, has de seguir llegint per força... el cos t’ho demana.
    La segona genialitat és la idea: un capella que ven confessions i històries alienes a un escriptor amb inseguretat literària, o amb poca inspiració. Original i irònica, com la crua realitat. Ànimes compungides confessen els seus pecats a un home que els ven, a canvi d’un donatiu.

    Seguiré llegint els teus escrits, que me’n queden una bona colla. Aquest maleït temps, que mai ens sobra....

    Una abraçada ben forta.

  • Molt bo, molt bo![Ofensiu]
    copernic | 17-04-2011

    Obligues al lector a estar ben atent per seguir el fil de la conversa, un fil entortolligat i cabdellat que ens va descobrint secrets a cada paraula. Un diàleg molt ben portat cap allà on t'interessa. Tu saps el final i confecciones la teranyina on els teus incauts lectors s'embolicaran inevitablement. Un gran exercici de literatura, amb una frescor i una despreocupació admirables. Molt bon relat!

  • Ben treballat[Ofensiu]
    Naiade | 12-03-2011


    Un relat divertit i entremaliat on jugues amb el lector que no pot parar de llegir, per veure quina n’has preparat. M’has fet passar una bona estona.
    Una abraçada

  • crohnic | 19-02-2011

    Un microrelat molt bo... Jugues amb el lector i ens intentes fer creure coses diferents de les que passen... De totes maneres, deixes petits indicis que ja ens fan endevinar cap on van els trets...
    Fins aviat!

  • Molt rodó[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 18-02-2011

    es veia venir, o ho veia jo, però ho has fet amb tanta gràcia que no n'he fet cas, perquè volia gaudir d'un relat trapella com aquest, amb el seu secret emmascarat molt literàriament i aquest és la gràcia dels micro relats, que te'ls empasses com qui fa un glop d'herbes d'Eivissa, per exemple, dolces fortes i que un cop dins no et deixen el cos indiferent.
    Bon micro relat Fredia!

    Ferran

  • Secret sagrat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 17-02-2011 | Valoració: 10

    Realment sorprenent el final. No m'ho esperava i m'ha agradat molt i molt. Sembla que l'argument vagi per un altre camí més evident, però ens has pres el pel fantàsticament. Et felicito! I ja dèia jo que una dona que posa una poesia de Pavese a la seva biografia havia d'escriure bé per força. Conec bastant la seva obra i el seu poble natal, Santo Stefano Belbo, la regió de Le Langue, Tori i tot aquell tros de bé del Piemont. Les seves reflexions són sempre intenses i corprenents. Espero que llegint la teva obra també pugui dir quelcom semblant. De moment et donaré les gràcies per haver-me fet passar un gran moment literari. Una abraçada Fredia!
    Aleix

  • Violar el secret[Ofensiu]
    franz appa | 17-02-2011

    Violem el secret de la confessió? Doncs, està aquí, en el secret de la literatura que reprodueix la vida sense ofendre, sense causar ferides. Encara més: guareix, pel misteriós procés que sana tot allò que escarneix la realitat i la mostra dura, llisa, transparent.
    Pot semblar transparent de principi, aquest relat , però està ben guardat el seu secret amb un vel que només es descorre al final.
    De vegades la llum i els taquígrafs no són necessaris.
    Una abraçada,
    franz

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: