Confessions paganes

A les afores del meu poble hi ha una ermita molt antiga i bella perquè sí. Està molt ben conservada i el seu nom és: Ntra. Sra. de la Salut, que segons diuen les llegendes era una deessa heretge, muntanyenca i pagana. Alguns dies festius i assenyalats, permeten l'entrada a feligresos i curiosos i fins i tot celebren alguna missa seriosa (cristiana).
Quan era més jove i un somiador de cabells llargs també tocava la guitarra, l'harmònica i cantava en un grup de rock, era un músic, aprenent i entusiasta dels grups més anomenats, tot i que alguns estaven ja desfets o desapareguts ( "jubilats").
Un dia que estava buscant bolets per allà a la vora del santuari, em vaig trobar casualment que l'ermita era oberta al públic. Aleshores, sense pensar-m'ho massa, vaig intentar trobar resposta a una pregunta que em feia sovint: quines coses podria arribar a sentir una persona quan es confessava. Sóc un curiós de mena i en aquells moments tenia l'oportunitat de comprovar-ho i també volia saber, per curiositat, si era un acte tan hipòcrita, ja que sempre ha permès a l'individu que es confessa tornar a cometre altra vegada el mateix pecat o acte violentde "sang i fetge". Així fou com empès per la meva tafaneria aquell matí em vaig decidir, vaig entrar iem vaig dirigir cap al confessionari, vaig veure com entrara i confós vaig començar:
-Bon dia pare (que així m'havien dit que era la forma que t'havies d'adreçar a un capellà- vaig dir educadament assegut en la cadira per les confessions.
-Bon dia fill, tu diràs.
-Com que mai m'havia confessat a ningú al que no conegués de res ni que noli veiés pas la cara estava nerviós, enrojolit -malgrat el fred- ni tampoc no sabia ben bé que dir-li, però vaig
Començar:
- Veureu senyor, estic prou preocupat- no sabia com dir-li que n'estava fins als collons perquè per aquella època alguns em qüestionaven sovint , darrerament estava coneixent a molta gent ja que havia començat a estudiar a la universitat- i jo amb orgull de joventut i per a lligar amb mosses m'autodefinia "poeta". Els demés no s'ho acabaven de creure perquè em veien una arracada a l'orella, la melena i la roba que vesteixo - els de casa diuen que semblo un drapaire ...,- però vaig decidir abocar-li les meves inquietuds:
-No sé pas com fer-ho per poder-los-hi demostrar que és una cosa certa, com ho faríeu vos?-vaig preguntar-li.

-Bé noi començaré a investigar sobre els teus coneixements, explica'm la part teòrica fill. Has llegit molt als poetes clàssics de l'antiguitat?
- No
- Doncs anem més cap a aquí. Has gaudit de les lectures dels poetes de la generació del 98?
-Tampoc
-Home..., coneixeràs les obres dels de la generació del 27?
- Ho sento -li vaig contestar una mica descol·locat
-No passa res, si parlem de poetes més locals, suposo que hauràs llegit al Salvat Papasseit, Mn, Cinto Verdaguer, a l' Espriu o ...
Veient ell les meves negatives amb el cap i la desesperació que emanaven els meus ulls, digué que l'informés sobre els autors que sentia jo plaer al llegir-los.
-Als que més conec, més em fan disfrutar i reflexionar, no estan considerats com a tals. Veureu pare vaig començar amb el Serrat, el Sabina i posteriorment l'Springsteen, però ràpidament vaig conèixer al Bob Dylan, al Leonard Cohen ,etc.,etc.,- sap del què li parlo senyor?- vaig dir-li perquè havia passat la pilota al meu terreny i em tocava interrogar a mi. Van passar uns quants àngels ( com s'acostuma adir) fruit de la breu i silenciosa demora per la seva esperada resposta, havia estat rumiant la contesta amb conclusió afegida i aleshores suaument i amb un to de veu calmat i greu, sentencià:

Els conec a tots aquests noi i sé ben bé qui són -respongué el mossèn, però em deixà sorprès quan continuà- abans de ser capellà vaig assistir al concert de Woodstock- a l'any 69-, en plena efervescència hippy- i finalitzava dient-me:
-No crec però, que et puguis pas considerar un poeta o un estudiós de la poesia, encara que reconec que hi ha estrofes de cançons que poden semblar més poètiques, però t'estàs confonent nano, et podries considerar un lector i practicant de la filosofia moderna dins d'això, series més especialista de les arts dels carrers que és la doctrina que ensenyen aquests mestres.
Acomiadant-me cordialment de les explicacions rebudes, vaig acomiadar-me, capficat i convençut que tenia part de raó aquell punt de vista i jo, tan poc de missa com era i encara sóc, més aficionat a les ciències i no creien en déus de cap mena, vaig reflexionar quan tornava cap a casa,amb els pocs bolets que havia trobat aquell matí i ordenant una mica l'embolic que s'havia creat entre les meves neurones, vaig arribar al següent desenllaç:
No seré un poeta, ni tant sols un filòsof del carrer com m'ha dit el capellà de l'ermita, però cada nit, jo seguiré intentant aconseguir l'escala que porta cap al cel.