Començo a estar cansada

El relat està bé, però el que realment m'ha agradat es la teva descripció a la biografia annexa. Quina forma más bonica de presentar-se a la societat de relataires!. Una persona que es descriu així no la crec cansada, o si de cas, i com a molt, feliçment cansada.

Sort

Cansada de tu?

No m'ho crec.

Cansada de tot?

És possible.

Penso que sovint tendim a magnificar les coses, tant quan ens vénen de cara i són realment increïbles, com quan ens vénen de gairell (ei! Pensaves que anava a dir de cul, eh?) i són veritablement desencisadores.

El que comentes en el teu relat sobre la perfecta comunió de la parella... sí: existeix. O pot arribar a existir. Però no deixa de ser un d'aquests moments que he qualificat com increïble.

I crec que el que has fet amb aquest relat ha estat just l'altra versió: descriure un desencís duent-lo a les cotes màximes del desencoratjament.

Jo també, sovint, em sento cansada de tot. I també, per què no reconèixer-ho, cansada de mi... però sé que aquest darrer sentiment cal esborrar-lo i positivitzar-lo amb rapidesa. Perquè lluitar contra un mateix... buf! És molt feixuc!

Una abraçada... i final, per a mi, de la teva setmana del COMENT. Espero que t'hagi anat molt i molt bé.

LLIBRE

... cansada de la societat, com jo.

No et pots cansar de tu, no m'ho crec.

El relat m'ha agradat molt. Però trobo que deixes les coses a l'aire no ens acabes de dir de què estàs cansada, encara que, jo com a minim, ho puc intuir.

Enhorabona!

Equinozio

Es una mica trist.
No tens que cansarte, encare que sigui dur i las paraules sont facils de dir.
Jo penso que cadasqu te el seu motllo, pero potser encare no las trobat. I quant el trobis tornaras a sentir aquestes pesigolles.

que jo en canvi, no t'havia llegit. Ho faig a arrel de llegir els comentaris que m'has escrit...és bonic conèixer's a través de les paraules...i de sobte em trobo llegint-te i em quedo amb la paraula "cansat" que és justament la que buscava...
M'identifico quan expresses amb melancolia la tristesa que t'impedeix mirar endavant i poder oblidar per tornar a somiar en un altre futur diferent del que et pensaves. Sembla un tòpic, i no vull recórrer a ell perque si, un dia em vaig adonar que el temps cura les coses, i encara que ara no ho vegi, o no ho vegis, un dia t'adonaràs que no stàvem errats.

Va bé tb poder expressar-ho daquesta manera!

i carrega piles en el cor per reemprendre el somni, per reemprendre la lluita, per tornar a perseguir l'horitzó.
sovint quatre ratlles, com una dutxa després d'anar amb bicicleta i quedar rebentada, seran un bàlsam pel teu esperit afeixugat ... així que ... no paris d'escriure!


PS: la teva biografia és completa però... d'on ve el teu pseudònim? em té encuriosit

Com t'entenc!! M'he sentit molt identificat amb aquest relat... si poguesim canviar algo... tant de bo... si poguesim sentir aquestes pessigolles amb una altra persona... però només una mirada, una carícia d'ella ens ho pot fer sentir...
Un petó!
GuSPIRA