Coma? Punt i final.

Setze anys. Després de setze anys vaig obrir els ulls. Em trobava en un lloc on regnava el blanc i el silenci. De sobte vaig veure unes siluetes davant meu, tocant-me, remenant-me. D'aquesta forma, miraculosament deien, vaig surtir d'un coma profund, després de més de quinze anys. Vaig restar dos mesos més a l'hospital, per a que em fessin proves i per asegurar-se que podria tirar endavant d'una forma més o menys independent. Mentre passaven aquells dies vaig veure les cares de felicitat d'aquells qui eren la meva familia. Gairebé no els coneixia, tots eren molt diferents i n'hi havia que ni sabia que existien. Un fet que mai oblidaré d'aquells dies de recuperació va ser quan em van portar "La Vanguardia" on hi sortia una foto meva a la portada.

Vaig abandonar l'hospital per anar a viure a casa meva, la dels meus pares. Allà va ser quan vaig començar a notar coses estranyes. Vaig descobrir que les maquinetes d'afeitar vibraven, que les fotografies ja no es revelaven, que la música s'escoltava d'uns discos molt petits o d'un aparells d'M-P3. Les dones s'operaven els pits per fer-los grossos, els raspalls de dents centrifugaven i els cotxes duien globos com a seguretat.

Per recomanació, no per ganes, vaig anar a buscar feina. Una senyoreta molt amable me'n va informar. Vaig omplir un full de dades personals, però altre cop quelcom que no entenia.
- Senyoreta, què és l'e-mail aquest?
- El correu electrònic. Si no en té, deixi l'espai buit.
La veritat és que no sé si en tenia o no. Dies més tard, em van explicar que era una cosa de la informàtica. Es veu que ara tothom té ordenador amb pantalla de color, que ja no s'envien cartes i que la gent parla amb el teclat. I les fotos no es revelen perquè les passen per ABS a l'ordinador.

Pel carrer no podia ni passejar. La gent corria desesperada i rebien trucades. Ara es poden endur el telèfon de casa a d'altres llocs i poden parlar com babaus en els moments més inoportuns. Però el que em feia més angúnia eren aquells ferros que porten clavats els joves a la pell. Com poden deixar-se foradar el melic, la cella o, fins i tot, el coll? Ho retiro: el pitjor de tot eren les noies. Unes samarretes ajustadíssimes i unes faldillas tamany cinturó que em provocaven una trempera de mil dimonis. Per no parlar del sexe masculí, que se'ls hi cauen els pantalons per ensenyar els calçotets i es treuen els pèls del cos per semblar dones! Dones? Llavors m'hi vaig fixar: totes eren rosses! Hauran exterminat les morenes?

Per acabar d'embogir, vaig saber que el president de la Generalitat parla un idioma semblant al català, que el tramvia ha tornat a Barcelona i que el metro era ple de sudamericans. Els grups de moda eren El Canto del Loco i La Oreja de Van Gogh (aquest jovent és boig). A les botigues es pot pagar amb euros o amb targetes.

Avui quan he arribat a casa, m'he relaxat, se m'ha baixat l'erecció i he escrit això.

Ara em tiraré pel balcó. Prefereixo morir, tornar a estar en coma o hivernar indefinidament. Aquest no és el meu món.