Ca l'Anxova

Sempre recordaré aquell any que vaig treballar a Ca l'Anxova, un restaurant de Barcelona d'aquells que et fan sentir envoltat de luxe, tot i sabent que no calia un gran esforç econòmic per apropar-s'hi de tant en tant. Quan em van seleccionar per a treballar-hi vaig suar la cansalada per recordar el nom dels plats i els seus continguts. Massa cuina innovadora, pel meu gust. Però jo només volia guanyar uns quants calés per poder-me regalar algun o altre caprici. Era una bona feina, tot i la incomoditat de l'uniforme i la calor sufocant que produïa. Però si duia corbatí! On s'és vist!

M'agradava servir aquells plats tan nets i acurats, amb aquella presentació digne d'artistes, sortir del caos de la cuina amb tres plats a les mans i veure les cares de sorpresa i satisfacció dels clients al rebre els seus àpats. Però sovint, aquesta era l'única relació que tenia amb ells. Alguns, pocs, repetien restaurant habitualment. Hi ha els solitaris, imagino que empresaris, vidus o treballadors solters sense remei, que de tan veure'ls m'aprenia les seves manies i costums. Les parelles, presents als sopars del cap de setmana, i el duo pares-fills per dinar els diumenges eren les altres categories de clients repetidors.

I aquí és on volia anar. Tenia una certa fixació en una parella de joves que venien alguns divendres. Sempre que podien seien a la taula número 6, un raconet amagat, prop de la petita font que hi ha havia al restaurant. Era un dels llocs més tranquils, i pertanyia a la meva zona de servei. Ell vestia més formal del que n'estava acostumat. Ella disfrutava posant-se maca i vestint elegant i original. Sempre em demanaven uns primers lleugers i els segons plats més barats de la carta. Poc a poc, com em passava amb altres cleients, els anava coneixent. Si no m'errava, el primer dia que van sopar a Ca l'Anxova venien a celebrar l'aniversari de parella. A partir de llavors van fer-ne un costum, allò de visitar el local. Cada setmana pagaven amb la tarja de crèdit d'ell o d'ella alternativament. Sé que no ho havia de fer, però sempre mirava d'on eren els clients, mitjançant el carnet d'identitat. En Joan i la Laura eren de Badalona i tenien totes les setmanes ocupades. Per això es guardaven les nits dels divendres per parlar de les seves coses.

Una parella envejable. Envejable fins a la nit que vaig veure, fora de la meva zona, en Joan sopant amb una altra noia. I no era pas una cosina o una germana. A les germanes i a les cosines no se'ls hi fa petons de rosca. Així doncs, en Joan i la Laura havien tallat, i poc li havia costat trobar-ne una altra! No sabia pas què els hi havia passat. Ho vaig descobrir el següent divendres quan en Joan i la Laura van quedar com si res. Tots dos somreien.

---------------------------------------------------------

- És llavors que vas clavar un cop de puny al novio de la mare, oi?
- Sí, filla. I també va ser quan vaig perdre la feina!