Closques dures

El Sol ja no és damunt els nostres caps, sinó davall els nostres peus, i la Lluna encara no sap si sí o si no. És en aquest precís instant que ella arriba a casa. No és una arribada en sentit estricte, perquè la casa la duu sempre posada, valgui la redundància. Na Bavis, menjadora compulsiva de fonoll i altres herbes i ensaïmades quan ningú no mira, es fica dins la seva closca fosca, buida i helicoide, una nit més. Està trista des de fa mesos, qui sap si eternitats, i no troba l'absurda manera de compondre un tímid somriure damunt les seves olioses galtes vermelles. No és un problema d'arrugues, és un problema de sentiments, és el problema de ser una vídua i viure amb ulls vidriosos a una closca de bover, que tots sabem que és feta per a més d'un i no més d'un parell. És el pitjor que et pot passar, en afers d'aquest tipus.

La clotxa li fa ecos, i no troba manera d'omplir-la. S'estira el màxim possible, allargant tant com pot els seu fràgil cos aquós i menut i inflant-se d'aigua de la mar i d'aire condicionat i del que pot arreplegar dins la foscor de la seva solitud, però no hi ha manera. Pensa que si hi està més temps quedarà més plena. Ella bé ho prova, però acaba sempre plorant llàgrimes d'argent en un racó del cau, sola i amb els seus quatre tentacles corbats, la tristesa roscada i obliqua, perfectament definida en un camp de liles.

En Límax és un gastròpode com ella. Però sense closca, obert a la pluja de l'estiu i el sol de la nit, a l'aire fresc del matí i la terra que el suporta. Com ella, frueix d'escampar les seves baves per xarxes invisibles, i ja fa un temps que la mucositat dels seus tentacles intenta creuar-se amb la de na Bavis, qualsevol horabaixa d'estiu. Però ella no es deixa, o no vol deixar-se, o potser no vol deixar-se deixar. Prefereix la seva vida solitària, el record del buit al llençol que la va buidant dia rere dia i així fins a vuit, en un racó del didal del seu immens però fràgil cor. Potser només vol tornar omplir la seva closca amb el que ja tenia, però tanmateix sap que això no ha de passar. Potser no sap qui és realment en Límax, perquè tampoc no li ha demanat, ni tan sols l'ha escoltat més de tres mossegades de fonoll seguides, que ja se sap que és la unitat de temps estàndard en situacions d'aquest tipus. Ell la fa somriure i envermellir, però ella se n'amaga entre cireres, grans d'arena, bruixots i postes de sol, i això entristeix el llimac fins al punt d'assecar-li la tinta transparent i salar-lo de dalt a baix, fins a la dolça mort. La petxina no hauria de ser una cuirassa, li diu, sinó un lloc on donar i prendre recer, un embolcall d'amor contra la solitud dels camps grocs de l'estiu, sense clorofil·les aparents.

Una finestra a l'estiu i a la mar.