Clàudia

Era un dia d'aquells que més valia haver-se quedat dormint. La Clàudia ho sabia. Sabia perfectament que les coses aquell dia no li anirien bé. El seu somriure s'havia tornat amarg, cansat pel temps, cansat de que mai li fos retornat. La gent feia temps que no la mirava als ulls i la Claudia estava perdent les esperances de que la vida fos realment màgica. Sempre havia pensat que algun dia o altre serien recompensats els seus esforços de dolçor, les seves paraules amables, però ara s'adonava de que la gent no veia més enllà de les seves propies dèries, i que sols era ella, en el món, qui lluitava perquè quedés amor en algun lloc de l'univers. La gent ja no se'n recordava del que era passar el temps sense pensar en res més que en l'instant, havien perdut la capacitat de somriure desinteressadament. Que trist, potser fins i tot ningú s'havia adonat de que la Claudia existia. Va descobrir, llavors, que realment se sentia sola. No tenia a ningú. Estic segura que si algun dia l'haguessin trucat només per preguntar com es trobava, o simplement per sentir la seva veu, la Cluadia hagués estat la persona més feliç del món, i potser hagués tornat a creure en l'amor o en l'amistat. Ara veia que, realment, la gent sols volia aconseguir els seus propis objectius. No els importava gens a qui trepitjaven per arribar a complir els seus desitjos… el món era egoïsta, i ella massa feble com per poder suportar res…