Clarors d'estiu

I passat el gros de l'estiu, tornem-hi!
Retorno als meus autors preferits i per tant a tu. Esperava trobar un relat nou, potser, després d'aquest parèntesi calorós... però he tingut que tirar enrere fins descobrir aquest títol tant adient a l'època, que he obert ensalivant a priori: no m'ha decepcionat gens!

De fet, és un poema ben especial i no només pel lèxic, que és agosarat, de luxe,...
no només per l'estructura, que és canviant, lliure, ...
no només pels recursos estilístics, que són contundents, ...
no només per les imatges proposades, que són exquisides, ...
sinó perquè amb tots aquest elements plegats, aconsegueixes per un instant per brollar una espurna de màgia, d'encant... i em deixes bocabadada, amb un somriure surant als llavis i els ulls esbatanats!

El canvi de ritme i de quadre és genial!!!
Bon joc de mans, amic Vicent! ( o he de dir de cap, ja que imagino el treball curós que hi ha darrera els versos, ... o he de dir de dits, ja que t'imagino teclejant per aconseguir bastir l'escena? )

Per cert, he descobert gràcies a tu un mot deliciós: saliqueja.
Com de costum, ha estat un plaer i una lliçó passar a llegir-te.

Espero que aquests mesos hagin estat bons per a tu i les vacances, si n'has fet, hagin resultat tal com tu les desitjaves.

Ara mateix t'envio una abraçada d'estiu, abans no acabi l'estació daurada,
Unaquimera

un gran domini del vers, de la paraula,crees unes imatges... escric això perquè no sé com dir-ho de millor manera

Sols la sobrietat de vocabulari del primer paràgraf, deixa bocabadat. Fan venir ganes de llegir algun llibre teu...
Però no hi ha temps. En fi, salut!

m'ha agradat aquesta descripció del bosc. Pensava que seria com el de la llum i els pollancres ( ara no recordo com es diu). Vull dir en el sentit que seria una descripció agoserada i eficaç de les planes d'allà dalt ( si em permets dir 'allà dalt')

però no, rera tota aquesta vardissa( sense buscar cap mal sentit) hi havia dos amants ...

fonent-se al ras...

mmm... es molt suggerent aquest ultima estrofa.

una forta abraçada,

Equinozio

És com si al fondre's l'esguard d'aquella nuesa, tot el voltant en fos còmplice i partícip.
Percepcions abraçades amb els cinc sentits; degoteig de llums i colors, filtrats pel somiqueig de les parpelles.
Un poema molt treballat, que barreja la natura amb les emocions i els sentiments compartits.
M'agrada especialment el canvi d'estructura dels darrers versos, és com un deixar-se anar sense limitacions.
Llisca suau i decidit com una gota perlada, dibuixant un camí de sospirs.

Mots petons, Vicenç!

Com sempre, una poesia exquisida, tranquil·la, amatent, sentida i que explora, per tant, els sentiments on podem sospitar amb tota raó que la consciència és capaç d'alterar les matrius d'interferència constructiva i crear realitats apart però igualment reals.

Moltes felicitats per escriure tan bé i pel premi rebut!

Salutacions cordials,

Mon

sense venir a llegir-te! Però és que no tinc gaire temps per dedicar-lo a llegir per aquí, és una llàstima...
Abans de res, felicitar-te per premi que vas guanyar en aquell concurs d'internet, algú ho va llegir el diari i m'ho van comentar, i quan em varen dir el nom del guanyador vaig veure que eres tu... ;P

I sobre el poema, no sé massa què dir... A part que se'm va estrany veure't escrivint poesia (com sempre continuo preferint els teus relats misteriosos, que no la poesia, però per gustos colors... ;P). Però hi tens traça! No sé què més comentar, que no en sé de comentar poesia... que això de la mètrica, la rima, etc. no ha estat mai el meu fort...

Petons i una abraçada!!

Gorwilya

De vegades em fa ràbia no tenir prou coneixements de poesia, perquè a l'hora de fer un comentari em falten elements per recolzar les idees. Quan llegeixo la teva poesia, el primer que sé és que m'agrada. M'agrada la sensibilitat que destil·la, la seva plasticitat, la sensació de composició musical. No sé, té una mena de misteri que fa que tot sigui al seu lloc sense que res destorbi la lectura, una mena de misteri que obliga a llegir-la una vegada i una altra per assaborir-la bé. Valoro la tria del lèxic que esquitxa la poesia d'imatges precioses (silencis prims que balancegen al compàs adormit del degoteig...), que la farceix d'al·literacions (ablaneix el planell un blau de gala pentinant el zèfir cristal·litzat...) i que, com en aquest cas, és contundent mostrat la història d'aquests amants que s'estimen al ras.
Tinc la sensació de repetir-me, d'haver-te dit ja que tens una mena de do, un talent innat. Tinc la sensació que ets un prestidigitador que ens serveix la màgia sense que puguem descobrir els trucs. O potser ets un mag i no tens trucs, tens poders.
Una abraçada,
Fredia