Cercant

Un relat de: clariana

Arribo cansada d'Alacant, una altra setmana treballant fora de casa. Aparentment sembla estrany que em queixi dels "luxes" dels que puc gaudir tres mesos ençà.
Poso el mot luxe entre cometes perquè tot resulta molt relatiu, actualment estic vivint a un hotel, vaig amb uns super cotxes de lloguer, faig bons àpats a restaurants, però en el fons m'adono del que abandono aquí.
Sentiment d'enyorança.
Ara és fosc, una nit negra i freda, molt més freda que la que feia a Alacant fa un parell d'hores quan esperava el meu avió, un avió que aquesta darrera setmana he desitjat amb delit, tant com desitjo poder esbrinar el traç dels relats d'una persona que "conec". Altra vegada poso cometes, ja que n'he pogut veure el rostre en algunes fotografies, però no se amb quin nom firma els seus relats ni tampoc com escriu. M'agradaria conèixer-la per a poder compartir lletres, paraules i frases ben enfilades.
Sentiment d'il·lusió.
En algun moment de les nostres vides els nostres cors han estat encarats cap al mateix somniador... com de costum darrera una narració hi ha alguna història de parelles.
Avui els he trobat a faltar,
ELL perquè descobreixo que potser no n'hi havia per tant i vaig tallar les amarres precipitadament.
Sentiment d'enyorança.
ELLA perquè sense saber qui és ni on és m'agradaria saber què va sentir i com va ferir-se, sóc curiosa. En conec la seva fesomia i el seu nom, G_ _ _ _.
Sentiment d'il·lusió.
Penso que el somniador sempre acaba les històries amb el mateix final, és feble. Ella potser m'ho aclariria
Ara m'espera una flassada suau que m'acaronarà fins que el sol s'alci, demà potser sabràs guiar-me.
Bona nit G!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de clariana

clariana

41 Relats

60 Comentaris

33322 Lectures

Valoració de l'autor: 9.34

Biografia:
Em defineixo com una persona nòmada, talment com els nostres avantpassats. Visc navegant, i sentint que formo part de tot allò que els meus peus trepitgen.
La meva llar és vora el mar, l'aigua em dóna l'equilibri.
Es bo descobrir molts camins que al final no arriben enlloc i et porten a tot arreu, mentre els trepitjes pots trobar moments de felicitats.
Sembla una paradoxa... oi?