CENTAURES

CENTAURES

El sol de migdia rebota contra la porta del garatge quant aquesta s’obra lentament. La iaia que camina vorera avall atura el pas en sentir el rugit contingut que sorgeix de porta endins. La bestia lligada brama delerosa per sortir a la llum. La dóna es queda palplantada sense atrevir-se a passar pel davant de la porta oberta, es tem el pitjor si s’arrisca a fer un sol pas. El rugit creix i creix, i ella serra les dents atemorida. De sobte, un ull encès emergeix del fons de la rampa envoltat de fum i pudor d’oli cremat. El xaval de la moto munta la seva fera com un genet consumat. Travessa la vorera amb la roda aixecada sense veure la dona que li maleeix els ossos. Fa una hàbil giragonsa i s’enfila carrer amunt amb el casc penjat al braç fent-l’hi de colzera. Segona,! tercera…! La quarta velocitat es a punt d’engranar quant donant un fort cop de gas, redueix a segona i pitja suaument el fre tombant a l’esquerra per la primera cantonada. Hi ha cotxes aparcats arran de la vorera. El xaval de la moto els esquiva hàbilment quant es a punt d’estavellar-s’hi. Els tacs de les rodes s’arrapen com poden a les velles llambordes. Cargola el puny del gas amb delectació i el motor respon amb un soroll ensordidor llançant-lo carrer avall com un projectil.
El vent li bufeteja la cara. Si obre un xic la boca se li inflen les galtes com un globus. Se sent feliç. Es l’amo quan cavalca la seva maquina. Li agrada comprovar que la domina, el fa sentir segur.
No hi ha cotxe que ell no l’esquivi a temps. Ni cap motorista que el pugui deixar “tirat”. Al menys a l’insti. Be, potser alguns, però es perquè tenen motos mes potents. Ell encara haurà de gruar. Ja fa temps que negocia amb el seu pare. Però es que el vell no ho entén, o no ho vol entendre, que s’hagi de canviar la moto. Però sap que acabara convencent-el.
Arriba a la placeta just quan unes noies son a punt de travessar el carrer. Les ha vist de lluny i no s’ho ha pensat gens. Redueix velocitats colpejant amb destresa la palanca del canvi alternant amb forts cops de gas. El motor brama queixós quan les regnes del fre li contenen l’embranzida. Queda aturat a la cantonada on hi ha una escola bressol, al davant de les noies. L’ombra dels til•lers de fulla petita fa l’ambient plàcid. Hi ha algunes flors per terra que ha fet caure el vent, son d’un color groc que sembla descolorit. La placeta fa olor d’estiu. Ell té els peus plantats a terra, les llargues cames estirades, i el tronc vençut enrere, indolent. El xaval de la moto es bufo i espigat. Genet o centaure, la màquina es part d’ell mateix. Emergint-l’hi d’entre les cuixes es una provocació inconscient. Amb la ma dreta al manillar, dona rítmics copets de gas. Sense ni adonar-se’n, l’altre ma acarona el diposit de benzina fruint del tacte càlid i sensual de la superficie polida fins la perfeccio. Es com palpar una part del propi cos. Un membre viu, estimat i meravellos. Amb gest assejat espolsa el cap enrera apartant els cabells esbarriats que li cauen sobre els ulls. Els seus llavis molsuts dibuixen un somriure murri quan observa les noies amb fingida indiferencia.
Elles se’l miren de cua d’ull. -Es guapissim!- Suspira en silenci la primera, inspirant l’aroma dolça dels til•lers.- Heu vist quin tio mes bo?- Murmura la segona, fent veure que mira a terra. -Si, es un cregut-. Respon la última fent-se l’estreta. –Si li treus la moto no val res.- Diu aixó aixecant la veu perque ell la pugui sentir malgrat el soroll de la moto. Els seus ulls es troben un instant. La mirada d’ella es irónica i seductora. Ell defuig aquells ulls incendiaris provant d’ignorar el calfred que li puja per l’esquena. Les noies travessen el carrer per devant del motorista amb rialletes de complicitat. Quan les noies son a l’altre vorera el xaval de la moto travessa la placeta al voltant de la font mirant de no trepitjar cap flor, no voldria relliscar i acabar fent el ridicul. Gira el cap un parell de vegades, per mirar-les mentre s’allunyen carrer enllá. Esta segur d’haver-les impresionat. Accelera sense compassió obligant els pneumatics a grinyolar contra les llambordes. Es en un carrer que fa baixada, estret i de voreres minses. Tres cantonades mes enlla es veu obligat a cedir el pas a l’autobus que gira amb dificultat des d’un carrer mes ample.
Darrera l’autobus apareix un altre motorista amb el casc penjat al braç. El xaval de la moto s’el mira complagut. Observa el nouvingut. Te la mateixa edat. També monta una trialera, de igual cilindrada, encara que d’una marca rival. Pel soroll que fa, es evident que te el tub d’escapament trucat. Se’l mira de dalt a baix. L’altre capta l’expresio burleta i li correspont amb un cop de gas que preten semblar casual, però sona intimidatori.
El repte es a l’aire.
Tots dos van darrera l’autobus, pretenent avançar-l’ho un per cada costat. Desisteixen d’intentar-ho ja que l’enorme vehicle ocupa tota la calçada i les estretes voreres per on transiten algunes persones, estan provistes dels pals metal.lics que l’Ajuntament hi clava perque no s’hi aturin els cotxes. Es veuen forçats a quedar-se al darrera com uns passarells, inmersos en la fumera negre de l’autobus. La pudor de gasoil cremat els fa arrufar el nas a tots dos, però cadascun fa com si l’altre no existís. Esperant el moment de sortir com una exhalacio, pixant-se l’altre d’un cop de gas. L’autobus s’atura i es queden empresonats entre aquest i el cotxe que tenen just al darrere. Hi ha una cua que omple el carrer fins el proper semafor, no tenen per on escapar-se. Es miren de reüll, es vital avançar-se a les reaccions de l’altre. No lluiten per la victoria, sino per la humiliacio del rival.
Els motors ronquen accelerats. Els dos motoristes se saben presoners darrere l’autobus, però si poden situar-se devant, trobaran espai, perque els cotxes no son tant amples. L’han d’avançar de totes totes, encara que hagin d’enfilant-se a les voreres fent filigranes. Un conductor neguitós fa sonar la botzina darrera d’ells. L’aire s’omple amb la fressa dels motors i el carrer, de tant estret, resulta caotic. Els vianants travessen sense miraments per entre el vehicles aturats, alguns conductors els escridassen. Fa molta calor. Tots son a la mateixa trampa. Algú protesta a crits i l’hi responen mes enllà, tambe a crits. L’ambient es tens. El sol cau sense compassió i l’aire ences i pudent amb prou feines deixa respirar.
El xaval de la moto no sent res, llevat del seu motor i el del rival. Fa girar el puny del gas de tant en tant per estar a punt de sortir disparat. L’altre ma palpa suaument la maneta de l’embragatge esperant el moment. El cor li batega accelerat. Sent com l’excitacio va creixent a mesura que els seus narius s’omplen de l’estimulant barreja d’olors de combustibles cremats. El soroll dels motors l’ensordeixen i l’estimula com en una graella de sortida.
L’autobus es mou. Avança lentament quatre o cinc metres, i es torna a aturar. No es veu ningú a les voreres. Els motoristes no poden evitar que els seus esguards es trobin. Queden un instant quiets. I de sobte : Ara!
Els conductors del darrera veuen com les dues motos s’encabriten allargant els amortidors devanters i amb els seus genets sobre el llom surten projectades endavant saltant sobre les voreres una per cada costat de l’autobus entre fum i grinyols de pneumatics. Els motors rugeixen asselvatjats.
Els pals de l’Ajuntament volen enforquillar-los. Els vianants els escridassen. Ells no senten res. El seu cap es ple de soroll. L’excitació els mante ferms a la cavalcadura. La gent s’amaga pels portals esfereida. Es perden de vista l’un a l’altre nomes els dos segons que triguen en ultrapasar l’autobus. Tots dos acceleren. Es el gran moment d’un ritus encestral. Dos mascles joves lluiten llençant-se voreres avall. No fan concessións, ni les esperen. Tot s’hi val per la desfeta del contrincant!
Una dona jove puja per l’escanyolida vorera empenyent amb dificultat un cotxet de nen entre la paret i els pals de l’Ajuntament. El xaval de la moto, sobtat, dribla habilment la dona del cotxet baixant de la vorera. Amb l’estrep, tot just frega un dels pals i, descontrolat, prova de ficar-se entre dos cotxes amb el panic al rostre. La dona xiscla aterrida. Per l’altre vorera la iaia porta el net de la maneta i es disposa a collir un ninot que aquest ha llençat a terra. L’altre motorista serra les dents i pitja el fre amb força quan te la iaia al davant. La dona fa un esgarip i cobreix el seu net esglaiada. La moto trepitja el ninot de terra. Llisca sense fermall perdent el genet i queda encastada sota un cotxe. L’embranzida fa rebotar el genet entre la paret i el cotxe com un ninot de drap, fins caure enforquillat pel ventre en un pal de la vorera. El casc rodola fins els peus de la iaia que s’ha quedat immobil abraçant el net. El xaval de la moto no aconsegueix dreçar la seva trajectoria i esclafa brutalment la roda devantera contra un cotxe. L’impacte, brutal, el llança enlaire fet un garbuix. Sent un xiscle de la dona abans d’estavellar-se contra la lluna del darrera fent-la miques amb el front. Mig cos li queda dins del cotxe amb el cap sobre el seient que es va omplint de sang. El casc rebota per la carrosseria fins que cau i queda penjat d’un pal de l’Ajuntament. El xiscle s’ha fet silenci. Ningú crida. L’autobus no hi es. Les botzines no sonen. Les motos tampoc no hi son. Ni els cotxes, ni la gent. Ja no hi ha fum, ni olor d’oli cremat. Res no es mou… Tret de la sang que li nega els ulls, encara oberts, mentre van perdent la llum de mica en mica.