Cendra, música i fotografia

Un paper voleia amunt i avall, alegre i aliè al seu voltant, pels carrers de la ciutat. Sembla seguir una música de violí inexistent, una melodia alegre i ràpida que s'ha perdut, temps ençà, en el silenci.
El paper deixa una estola cendrosa, estranyament permanent i impertorbable, que encalça els clavell que duia una solapa. La cendra sembla sortir d'una de les vores del paper, que es consumeix a poc a poc, però que no deixava d'existir. La gent no ho veu. Només jo el veig? És impossible que una bellesa tan gran hagi de ser oblidada! De la vora del paper, l'oposada a la cendra, surt un pentagrama nítid ple de silencis de corxera, que entren a les boques badoques dels assistents a la marxa. Tot plegat esdevé un espectacle fantàstic, imaginari, exòtic, amb un punt d'horripilant que el fa impossible.
El paper giravolta amb les fulles de tardor per anar a caure, solitari, sobre la vorera, des d'on una nova ràfega de vent l'elevarà, en un ritme de fuses interminables.

[Jo el mirava de la finestra estant. Era bonic, espantosament bonic, veure aquell paper voleiar per sobre els caps dels qui desfilaven, al pas de la marxa triomfal. El paper, definitivament, seguia una altra música.]

Jo, ajupit rere l'ampit de la finestra, passo angúnia de pensar on deu ser aquella música, què se'n deu haver fet, del violí...
Una brisa duu el paper als meus peus. És una fotografia estripada i mig cremada, que deu haver sortit d'entre algunes runes al compàs de la vergonya. A la foto, una nena d'uns cinc anys, pèl-roja, somriu dreta al mig d'un bosc, en primavera, agafada d'una mà que surt fantasmagòricament de la part estripada de la foto.
La fotografia s'ha posat a plorar. Jo l'abraço, no ploris, no ploris, i ella que no para. L'acarono, i en miro de treure la brutícia. De sobte, la nena ja no somriu, i les llàgrimes xopen ràpidament el braç que li pren la mà, que cau a terra convertit en una massa rogenca
[De sobte, i sense que pogués entendre gaire bé com, la nena, sense trenes, estava arraulida sota l'ampit d'una finestra, observant com una fotografia tornava a voleiar per sobre d'una desfilada militar, aliena al seu voltant.]