Casualitat

La idea original és bona, la trama que tu només coneixes es va desenvolupant al llarg del text de manera progressiva i l'interés creix proporcionalment al desenvolupament de la lectura. El que en un principi era una simple casualitat al llarg del relat es converteix gairebé en una certesa de manera que el desencís final és palpable en l'ànim de la protagonista. LLenguatge planer, com sempre, entenedor i aquesta qualitat de saber transmetre emocions i sentiments pràcticament sense que es noti en la lectura.
I això que sembla una partida de ping pong: t'envio un comentari, m'envies un comentari, haha! Ja m'agrada, ja. Que sigui per molts anys!

Un relat molt enginyós, Núria!
Crec que resulta una bona proposta per al tema del Repte, ja que en ell l'atzar, en el sentit de la casualitat, juga un paper important:
quina casualitat que la Clara pugés al mateix autobús on ja hi havia aquell home, el que li etziba el cop de colze...
i quina casualitat que aquest decideixi parlar pel mòbil en aquell precís impàs, i no abans o després de la coincidència, ...
i quina casualitat que el Gerard també porti barba... i que el seu cognom...
en fi, quina juguesca la de l'atzar, al voltant de la Clara!

Sembla, fins a cert punt, un relat d'intriga, ja que té alguns elements dignes del Hitchcock.

M'alegra comprovar que tant el uanra ( que tal com ja li he dit, m'ha fet un gran honor! ) com tu mateixa torneu a ser relataires en actiu!

Per a què no et falti la meva en una dada tan assenyalada per als que estimem les paraules escrites, t'envio una abraçada vermella i perfumada d'afecte, digna d'una Diada Literària com cal,
Unaquimera

l'esperança és l'últim que s'ha de perdre. El relat va in crescendo i aconsegueixes que el lector es posi dins la pell de la protagonista. La intriga es manté fins al final que, malauradament, et deixa amb mal gust de boca. Però aquesta és la realitat crua i dura d'una situació social ben actual: el problema de l'atur. Et felicito perquè has sabut enfocar-lo des d'una perspectiva novedosa i molt ben trenada.
A veure si tens sort, Núria!
Petonets.

Mercè

...la vida es així, quantes vegades ens hem trobat en situacions similars. M'agrada com l'has portat, amb naturalitat, deixes anar el pensament de la Clara de manera impulsiva, espontània, crec que aquesta protagonista te molt de la Núria. Sempre que desitgem quelcom, sembla que el destí jugui amb nosaltres.
El que més m'ha agradat és la reacció de il·lusió i afecte per el Gerard.
Una forta abraçada

Núria, un relat preciós, molt ben portat, amb molt d'interès i amb un final... gairebé feliç. Em pensava realment que el treball seria pel Gerard Subirachs i se m'ha trencat el cor. Sé el que se sent quan no es troba feina i sé el que és està sempre pendent d'una entrevista, d'un veredicte.

És clar que l'altre Gerard també tenia dret a que la seva vida fos plena i a sentir-se útil i a poder mantenir una família. Així doncs, alegrem-nos pel Gerard del cognom estranger
i felicitem l'autora d'aquest relat que ens ha mantingut en suspens durants uns breus moments.

Excel·lent relat, Núria
Petons

Hola Núria, dir-te que quan vaig llegir el teu repte em va encantar i seduir des del primer moment. El considerava un ferm candidat per endur-se el repte. M'encanta la història tan possible - aquestes coses passen - Però, el que més m'agrada és el llenguatge que has utilitzat, en els pensaments de la protagonista, en la conversa telefònica que escolta. Potser m'hauria fet il·lusió un "happy end" i que el marit s'hagués endut la feina.

Has de participar més al repte, que ho fas genial!

petonarruuss!


gypsy