CARTA

Benvolguda amiga,
No em pots negar que sovint em busques o al menys t'agrada torbar-me. Sé que estàs a gust amb mi: veig com respires l'aire a grans glopades i esmoles els sentits, i frueixes de la lentitud del temps al meu costat. Sé que som amigues des de fa molt temps, que compartim secrets, esperances, anhels... Es per això que em decideixo a escriure't aquesta carta, perquè de qui realment no m'estima, de qui sempre em defuig, puc entendre menyspreus i maltractes i tornar-m'hi amb la mateixa moneda. Però si tu em fas això, et juro que em dol. Encara que no t'ho creguis, jo també tinc els meus sentiments. T'ho demano per la nostra llarga amistat, no tinguis por de mi, no facis veure que no em veus. Per què, si a vegades m'esperes, em busques i em reps amb tot el cor, altres has de fer veure que no hi soc, negar-me, dissimular? Per què quan hi ha gent al teu voltant no pots acceptar que també en aquests moments puc ser amb tu, molt a prop teu, més que ningú altre.
Que em neguis no canvia res, es una humiliació gratuïta que em fas i que no et salva de mi. Amiga, de veritat, hauries d'aprendre a acceptar la meva presència no només quan ets tu qui em busca, sinó també quan soc jo que vull estar amb tu. És en voler negar-me que tornes freda i anguniosa la meva presència. Ets tu qui et fas mal en fer-me'n.

Jo no vull pas ser la teva única companyia, però tampoc aquella amistat que busquem només quan no tenim res més. Ens podem donar molt l'una a l'altra, però no t'has d'avergonyir de mi.

Espero que em tornis a buscar aviat, i espero que em diguis que m'acceptes com amiga teva per sempre, i que quan em decideixi a deixar-me caure a la teva vida inesperadament, sense que em cridis, per els molts records que compartim m'acceptis i no em vulguis allunyar.

Sempre a prop teu,

Soledat