Carta escrita amb llàgrimes

Hola
T'escric per aquí ja que no sé quan tornaré a saber de tu i em fas falta.
Són les 21:40 de divendres 31 i em sento sola i abandonada. No vull que mentres llegeixis això et sentis malament o t'enfadis, només escric perquè no tenc l'ocasió de xerrar-te.
Fa dies que estic enfonsada. Penso més que de costum en acabar amb tot, per lo únic que lluit és per tu. El problema és que a vegades et sento distant i em pens que t'estàs allunyant de mi i em costa moltíssim aguantar-ho tot si no sé que estàs amb jo.
Això no és una espècie de xantatge emocional per a que et quedis amb mi i no m'abandonis, és un simple recordatori de lo important que ets dins la meva vida. Sé que per culpa meva m'estic quedant sense res i no vull perdre't a tu també sense abans dir-te tot això.
Tu has estat la raó de cada somriure que he dibuixat a la meva cara aquest any. Tu vas baixar fins l'alcampo per veure'm aquest nadal i malgrat aquell buit que tenia vas fer-me sentir bé durant unes hores. Tu m'has abraçat en silenci quan sense motiu m'he posat a plorar. Tu m'has escoltat durant hores quan no tenia amb qui xerrar. Tu t'has anat fent lloc al meu cor que mai t'oblidarà, perquè m'has ensenyat que es estimar, m'has ensenyat que jo també puc fer un somni realitat.
I ara estic aquí, davant l'ordinador, vessant llàgrimes que ningú veurà i em demano que cony he de fer. M'agradaria poder volar... i anar-me'n d'aquí, o poder fer córrer el temps i passar dos anys fins el moment en que agafaré l'avió per partir. No aguanto això... és massa gros per mi. I lo pitjor és que sé que sóc jo qui ha decidit tot això. Sóc jo qui no va saber cuidar bé de les meves amigues. Sóc jo qui no vaig saber estimar a la meva padrina. Sóc jo qui no va ser capaç de fer dieta per no semblar una vaca. Sóc jo qui ha decidit aquest camí que ara em mata. I també sóc jo qui somia cada nit amb la seva mort, la que és desperta amb ànsies de córrer enmig d'una carratera temptant als cotxes, la que no sap quan temps més podrà dir al seu cap que tot ha estat un malson.
Tanco els ulls un instant per imaginar que estic entre els teus braços, allà és l'únic lloc on em sento protegida. Sento el teu cor bategar i noto com respires, això em tranquil·litza... És com si dins els teus braços ningú em poguès fer mal, són com un escut que protegeix el meu cor de nena petita. Els teus braços abraçant-me, les teves mans acariciant-me els cabells, els teus ulls mirant els meus, els teus llavis inmòvils dient tantes coses... Ho enyoro tant en moments així.
No puc seguir escrivint, necessito ficar-me al llit. Desitjaria que estassis al meu costat i em diguesis a cau d'orella que tot anirà bé...
Passi el que passi, no oblidis mai que ets especial.

T'estim molt i t'ho dic poc.

Joana