CARRETERA MARE.

La Betty N’Konill i el 'Vaselina' Joe eren la perfecta parella americana. Ella, grassoneta, rossa, pitram pigat exuberant, maneres desimboltes; sempre habillada en colors càlids i alegres. Ell, pàlid, nas aguilenc, ben paregut, sempre de negre, magre i eixut com les tires de bisont secades al sol.
Bo. He escrit 'parella' perquè n'eren dos, femella i mascle, a més a més. Però cap lligam amorós els unia; eren tan sols una 'parella de negoci'. Allò que amb el temps s'anomenaria “ comunitat de béns”, això sí, sense cap contracte establert. Màxima llibertat d'una i d'altre.

I mentre us presente els personatges, el Buick seguía devorant milles per la ruta 66, direcció oest. Ara conduia la Betty.

Caldrà que us explique el negociet que els unia. No era per cumplir el ‘somni americà’. Cap dels dos volia fer-se ric. Amb viure bé tenien suficient. A hores d’ara, prop dels cinquanta, cap dels dos somniava en esdevenir una estrella, com quan eren joves. Ell es guanyava la vida jugant al póquer; ella cantava als bars i ‘saloons’ per pagar-se l’hotel del poble on arribaven.
I si al Joe no li tocaven cartes bones, la Betty, mostrava generosament, com qui no fa res, un pit generós que embadalia els altres jugadors. Sols el temps suficient perquè el Joe, ràpid de mans, pogués treure’s de la màniga la carta que necessitava per guanyar. I, per si de cas, amagava a la butxaca dreta de l’americana un vell revòlver Colt 45.
I si no hi havia hotel al poble on pensaven quedar-se, sempre trobava el Joe una vídua desconsolada a qui demanar allotjament. I com li agradava dir irònicament a la Betty “ "prèvia una entrada per la porta trasera, amb “Vaselina”.
Es complementaven. És per això que eren la perfecta parella americana.