Carícies simbiòtiques

A la presentació del llibre 02 de Relats eres a la primera fila. Continua i seràs la primera.

Com la remous i l' olores, com et mires els colors, com t' estires al damunt per sentir-le
més aprop,i l' escoltes i xarres amb ella.Et
veig, perqué jo també la sento.
Endavant.

Emocionants paraules deixades anar amb una incalculable tendresa, per expresar-ho quasi tot, desig, amor, respecte, nostalgia.....
potser com si pintessis un autoretrat plé de colors i carícies.
Molt beeeeee!!
Una abraçada.

Jordi

plena, un sentit TOTAL, al que en la literatura clàssica diem Terra Mare. Tu abastes molt més, en fas un ús com en filosofia i en mística dirien de qui troba que Déu és TOT. Vereja la bella i vella heretgia sensual de la divinitat abstracta i tangible alhora.

Petons, Rosasp.

Lavínia

Ahir ens vàrem conèixer...tot un plaer per cert! Va ser una tarda tan maca, i conèixer a tans relataires va ser increible...de veritat..és un honor poder escriure en la mateixa web que tu i tants altres...
Un petó molt fort!!!

Dolça terra, terra amada, terra de dolces olors
No em canso de contemplar-te ,ets la terra dels meus amors

Rosa no se fer poesia no riguis si us plau.

Una abraçada.

Maria Pilar.

acaricia la teva particular visió de la natura, quina enveja...
Molt ple d'imatges de colors, més que els que l'ull pot percebre...

Una rosa per una altra,

angie

Per si no era prou ambiciós el projecte "terra/mare", ara la senyora ens diu, afirma i complementa que, a més, tenim "terra/amant", "terra/música", "terra/misteri", "terra/nostàlgia", "terra/destí" ... amb tots els sons, les carícies, l'amor, la deixadesa valenta i atzarosa, la flaire dolça, suau i tendra que ompli els cossos i renova l'ànima...
Ai, Rosa! Quan deixaràs de sorprendre'ns i d'emocionar-nos?
Amb un somriure i una rosa...salut i rebolica!

que només li falta al teu relat el crit bestial de "Tarzan": aaaaaaaaahhhhh! je je...
ets filla de la natura i la seva deessa i com a éssers vius vivim i tornem a ella: de petits som brins d'herba, de joves animals de passió i de vells, pedres on reposen els moviments i la pau interior...
una abraçada!

Genial, Rosa. L'amor que sents per la terra i la natura en general és incalculable, i això es nota en els teus relats. Els teus ulls són especials perquè són capaços de veure coses que jo (pobra noia de ciutat) no veig, igual el teu tacte, olfacte, oïda, gust... Perceps la natura d'una forma especial i ens ho transmets perquè nosaltres també poguem gaudir-ne... Enhorabona!

Petons !!

No hi ha dubte que si existeix una temàtica que tu pots explicar amb claredat i certitud és la que acull aquest relat. Segueix-los atresorant, Rosa.

Estàs donant cos a aquest llenguatge ancestral que comentes.

I, sí, simbiosi és la paraula més encertada.
És una manera de comunicació.
Un lligam íntim entre dos elements que les civilitzacions més antigues ja intuïen.

Només afegir que (des d'una perspectiva biològica) la simbiosi és possiblement el més alt grau de relació i unió.
Tu hi aportes la carícia (la vivència i els sentiments) fent ús d'un registre poètic sorprenent.

Enhorabona Rosa!

Jofre.

l'olor d'herba i terra a mans i peus
felicitats

acariciadores, suaus, que transmeteixen calidesa, tranquil·litat. Paraules de terra endins, arrelades a la teva ànima poètica...paraules encisadores, per aquest planeta nostre que necessita més cura i més carícies per part nostra...i que tu, amb aquestes lletres tan belles has sabut donar-li.
En fi, senzillament preciós.
1petó. ESPIRAL.

...encara que visc de la terra i(com diu algú), n'estic fins als co..., per lo putejats que estan tots els sectors agricols, m'has fet veure la terra d'una manera tan bonica, que potser, despres de llegir-te, m'ho mirare d'un altra manera...GRACIES Rosa.

Una abraçada
pere