ESCLAUS DE LA UNIÓ: PROLEG: DESPERTAR// CAPÍTOL 1: TROBADA

Un relat de: Raül Gay Pau
ESCLAUS DE LA UNIÓ:
EL CONTINENT RENASCUT
AUTOR: RAÜL GAY PAU

PRÒLEG: DESPERTAR
Blanc, solament veig blanc i gens més. Òbric els ulls lentament i veig el cel cobert de fum. Noto una intensa calor al meu al voltant. M'incorpore sense aixecar-me del tot i m'assec. Tot és molt confús. Mire a totes parts sense saber on estic, veig arbres cremant, supose que dec estar en un bosc o alguna cosa així. Seguesc observant i sembla que em trobe en el centre d'una espècie de cràter. Què ho haurà produït? M'envaeix una intensa sensació de perill, alguna cosa em diu que haig de fugir d'allí el més ràpid possible, el problema és que no sé de què haig de fer-ho. No recorde res, solament tinc un espai en blanc. Decidesc que aquest no és un bon lloc per pensar, em dol massa el cap. M'aixeque enmig d'un intens mareig, que fa que torne a l'arrasat i calent sòl. Intente aixecar-me una altra vegada, les meues alarmes estan disparades, em torna a envair una intensa sensació de perill, com quan estàs en el mar i veus una enorme tempesta apropant-se que pot posar punt final a la teua existència. Aquesta vegada aconseguesc mantenir-me dempeus i avance trontollant-me. Comence a caminar mirant per on pis, i aquí em fixe en la meua roba. Porte una espècie d'armadura que s'acobla mil·limètricament a cada centímetre del meu cos. Porte una pistola en cadascuna dels meus malucs i un subfusell en l'esquena, em pregunte com no m'he volat àdhuc el cap, ja que estava de cap per amunt quan m'he despertat. Em toque el cos i trobe una petita varietat de diferents ganivets (un parell de matxets, un parell de punyals i una daga). Amagats en el meu braç dret tinc cinc kunais, i cinc shurikens d'estel de quatre puntes en l'esquerre.
Seguesc avançant i em dirigesc cap a les flames, sé que el meu vestit em protegirà del foc i que el casc que porte (que també s'acobla a les característiques del meu cap) em permetrà respirar malgrat el fum. Com ho sé? No tinc ni idea. Donant tombs ensopegue amb una arrel i caic a una espècie de riu amb un fort corrent. Intente aconseguir la riba, però feble com estic no puc fer front a aquesta força que m'arrossega. Pocs metres després, el riu s'endinsa en les profunditats de la terra, per després llançar-me per una cascada fins a una cova amb un llac subterrani. Amb un tremend esforç aconseguesc arribar a la riba. Amb una gran fatiga em desplome allí. Giro el cap i veig en l'aigua un reflex, pel que sembla ja no porte casc i parts del meu cos han quedat al descobert, com si s'hagués trencat l'armadura. Mire bé i veig una noia desconeguda, un reflex que no em diu gens. No sé qui sóc.
Note com estic a punt de perdre la consciència, així que actiu la manera de seguretat del meu vestit. Mode de seguretat activat, amb si llegir en unes lletres que apareixen en el meu avantbraç. Després, a poc a poc, em deixe caure en braços de la fosca inconsciència.



CAPÍTOL 1: TROBADA
Per fi he arribat a l'entrada de la cova, estic tota suada i amb un parell d'esgarrapades en la cara. A qui se li ocorre vindre fins aquí? A ella, a qui si no? La cova es troba a uns quatre quilòmetres, bosc endins, del nostre poble. He hagut d'utilitzar el meu dia lliure per veure si la trobe, ja que fa un dia que es va venir a explorar la cova, segons ella "per trobar un nou material que ens traga d'aquesta miserable vida que tenim". La meua amiga està obsessionada, la veritat és que no vivim amb molts luxes, però almenys ens dóna per menjar i pagar els impostos i factures. Això sí, com perda molts dies de treball... llavors sí que començarem a tenir problemes. Per això he decidit venir. Haig de trobar-la i portar-la a casa, encara que siga agafant-la de l'orella, la cap està molt cabrejada i com l'acomiade... Em lleve aquests pensaments del cap, ella és una mica impulsiva, però per res una estúpida, o això vull pensar, així que segur que atén a raons.
En fi, separe les algues que fan de cortina a l'entrada a la cova. La veritat és que la descobrim per casualitat un dia mentre passejàvem, però al cap de cinc minuts d'entrar ja vaig saber que era molt perillosa. Hi havia passadissos pertot arreu. Aquelles grutes semblaven internar-se quilòmetres i quilòmetres. Era molt perillós i així l'hi vaig fer saber a ella. Em va fer cas? No, tan imprudent i cabuda com és. Va dir que això podria ser una gran oportunitat per a nosaltres, que podríem trobar algun jaciment de material especial, que ningú hagués descobert, o una veta d'alguna pedra preciosa de gran valor comercial. Que això ens trauria de la nostra miserable casa, que no passaríem ni gana, ni fred, ni hauríem d'aguantar a capolls donant-nos ordres. Seríem lliures, lliures per fer el que ens donés la gana i anar on volguérem sense rendir-li comptes a ningú.
- T'ho imagines, Alícia? - Em va preguntar. - T'imagines que feliços seríem?
- Baixa dels núvols- Li vaig contestar tan pràctica com jo era. - El que de debò ens dóna diners per viure és el nostre treball. Què guanyaríem perdent-nos en aquestes coves? Jo t'ho diré, ens moriríem de gana, perdudes enmig de la foscor, i el que és pitjor, damunt ens acomiadarien.
- Que curta de mires ets. - Em va dir traient-me la llengua.
- Sóc realista. -Vaig respondre. – Vinga, anem-nos en d'aquí, podríem perdre'ns. I, encara que volgueres explorar la cova, no tenim els materials necessaris. Venja, sortim d'aquí.
Vaig aconseguir aquell dia convéncer-la que tornàssem al poble, però en la seua ment ja s'havia format una idea, i això és alguna cosa molt perillosa, perquè una idea és com una espina ficada en el cos que, si no te la treus, es va fent més i més profunda fins que tira arrels i després no la pots arrencar. I molesta fins que no la resols. Amiga meua, què hauràs fet!
Faig uns passos, il·luminant la gruta amb una potent llanterna, i m'adone que no ha pres precaucions. Aquesta noia s'haurà ficat aquí dins, s'haurà perdut i no sabrà tornar. A veure si la trobe ràpidament i sortim d'aquí. No m'agrada aquesta foscor.
Col·loque un ganxo en el sòl amb l'ajuda d'un martell, per després fer un bon nus amb l'extrem d'una bola de llana que porte. El meu és ser pràctica. Aquesta bola porta uns mil metres de llana enrotllada, així vaig desplegant-la mentre avance per saber sortir després de la cova.
M'aixeque i note un pessigolleig en la meua espatlla. Merda! Quin esglai, és una fastigosa aranya mutant de les cavernes. Resulta que aquests éssers repulsius vénen de l'Antic Món (els seus ous són bressolats i portats pel vent), per tant estan radiades i mutades. Són igual de grans que un gripau i tenen catorze ulls, són apegaloses i fan olor fatal. Almenys no són perilloses per als humans, no transmeten amb prou feines radiació amb les seues mossegades, però sí que són capaces de devorar a rosegadors de bona grandària. Una mossegada d'aquestes criatures et pot inflar el múscul durant hores, així que la colpege ràpidament amb la meua mà, fent que xoc contra la paret. Il·lumine cap a on he llançat l'aranya i la veig quieta, amb les pinces en alt i amenaçant-me. Fins i tot fa bufits, com els gats. Però jo a aquestes les tinc calades, així que done una forta trepitjada en el sòl, s'espanta i arrenca a córrer per amagar-se, són unes covardes. Molt amenaçar, però a l'hora de la veritat gens.
Alícia 1-Aranya mutant 0.
Em ric per la meua ocurrència i, tot seguit, decidesc ficar-me pel corredor que hi ha a la dreta. És important desfilar la llana, perquè les parets d'aquesta cova estan fetes de grefteno, un material que es va descobrir amb el desglaç del continent. Aquest material inhibeix qualsevol ona, ja siga de mòbil, radar, sonar... Per aquest motiu no solen haver-hi ratapinyades en les coves del Continent Renascut o Renaciàtica, noms que rep el continent on vivim, encara que antigament tenia un altre. Així que, si em perd, no em podran trobar amb cap aparell tecnològic. Però per a això estan les velles receptes. Una vegada vaig llegir que, en un laberint on habitava un minotaure, s'utilitzava un fil daurat per evitar extraviaments. D'aquí la meua idea de la llana.
Camí pel passadís, il·luminant amb una mà el camí, mentre que amb l'altra vaig desfilant el cabdell de llana. Tinc una gran habilitat per a això, ja que em passe l'hivern cosint perquè aquest és el meu treball en temporada baixa, ja que s'està millor al poble que als afores tallant llenya.
Fotre! Amb el que m'ha costat pentinar-me aquest matí... clar que, ben pensat, ha estat una ximpleria arreglar-me el pèl per anar d'excursió, però al fet pit. Desembolique el meu pèl, que s'ha enganxat en una estalactita. En aquest moment em cau una gota d'aigua freda pel bescoll. Merda! Quan l'enxampe li vaig a cantar les quaranta!
Enfadada com estic, vaig recorrent passadís rere passadís. Quan la llana ja no dóna més de si, torne sobre els meus passos i vaig triant els camins pels quals no havia passat. Al meu pas vaig assenyalant els corredors que ja he investigat amb un guix fluorescent.
Fa quatre hores que passege per aquesta bruta caverna i ni rastre de la meua amiga, i com s'haja endinsat més que el meu cabdell la tinc clara. Igual hauria d'haver portat un fil més llarg, però no havia pensat que la meua amiga pogués ser tan imprudent com per endinsar-se tant. La veritat, no sé de què em sorprenc, si en el fons el que em cridaria l'atenció seria que fes alguna cosa prudent i meditat. Fins per vestir-se és impulsiva, agafa el primer que veu i l'hi posa, li és igual que vaja a treballar o a passejar. L'he vist vestir-se amb vaquers i brusa per anar al camp a recol·lectar fruita. Si no l'arribe a detenir, es va així, sense més. De vegades pense que semble més la seua mare que la seua amiga. No mesura les conseqüències i algun dia això se li pot tornar en contra seua. Espere que aquest moment no haja arribat encara.
Espera, què ha estat això? Acabe de veure uns puntets brillants al fons, en enfocar cap allí amb la meua llanterna. M'aprope amb lentitud, si és un animal, podria ser perillós. Bingo! És un coiot cavernós, aquestes feristeles viuen a l'interior de les coves i mengen qualsevol cosa que enxampen, des de cadàvers d'altres animals fins a aranyes de les cavernes. Moltes vegades, la seua dieta es basa en aquests aràcnids, per la qual cosa el seu alé fa olor fatal. El problema és que quan estan menjant, aquestes criatures són perilloses, solen defensar el seu botí. De fet, ja escolte els seus grunyits.
- Què vols, pudent? – Li dic com si em pogués entendre, de vegades em torne així de boja. - Saps? Des d'aquí puc fer olor el teu mal alé. No penses que hauries de demanar cita amb el dentista? No? Bé és igual, tranquil, que no et llevaré el teu menjar, a saber que porqueria estàs...
En aquest moment m'adone que el paquet prop del coiot de les cavernes és una figura humana.
- D'acord, canvi de plans, menudet. Tu et vas a prendre per sac i cerques una altra presa i jo m'aprope, et sembla bé? - La seua resposta és augmentar la intensitat del seu grunyit en veure que m'estic apropant. - No? Bé, doncs no em deixes un altre remei.
A poc a poc fique la meua mà en la motxilla, sense deixar de mirar fixament a l'animal. Aquest gruny a màxima intensitat i, encara que en aquesta cova no pot haver-hi ressò, comence a quedar-me sorda.
- Vaja, la qual cosa faltava. Veus el que has aconseguit? Atreure a més penya a la nostra bonica reunió. - Comente mig histèrica en veure a quatre o cinc coiots de les cavernes que han aparegut. - En fi, és hora de xapar la garita. Bona nit.
Saco ràpidament una pistola que llança bengales i tret. Done un sospir d'alleujament quan veig que el meu pla ha fet efecte. Els animals es retiren espantats per la intensa resplendor de la bengala. Estarà brillant entre cinc i deu minuts, haig de descobrir qui és la figura humana i sortir d'aquí abans que decidesquen tornar.
M'aprope lentament, nerviosa, espere que el cos no estiga devorat. I si és la meua amiga? I si trobe el seu cos mitjà menjat? Ara que ho pense, el coiot no tenia sang en la boca. Aprope la meua mà tremolosa cap al cos inert, que està de cara a la paret. El voltege lentament i veig el seu rostre.
- Abi! - Cride movent-me entre dos sentiments, l'alegria i la preocupació. - Abi! Em pots contestar? Estàs bé?
Quines preguntes més estúpides, no pot estar ben si ha estat atacada per un coiot. Què faig? Què faig? Pose la meua orella contra el seu pit i escolte bategar del seu cor, mentre el seu tors s'infla i desinfla en respirar.
- Almenys estàs viva, capulla. - Dic sospirant d'alleujament, mentre li examine el que sembla una ferida greu en el cap. – Venja, vaig a treure't d'aquí. Almenys podries estar desperta, així podries ajudar-me a sortir mentre jo m'esplaiaria renegant-te sense parar. Ai, quin feliç seria si pogués descarregar tot el que t'haig de dir...
Els meus braços estan esgotats de tant tirar, però finalment he aconseguit arrossegar a Abi, agafant-la de les axil·les, fins a l'entrada de la cova. En aquest moment escolte un bufit intens, deixe el cos de la meua amiga en el sòl i enfoque amb la llanterna.
- Una altra vegada tu? - Li dic a l'aranya mutant de les cavernes. -Què vols? Un segon assalt? - Com si m'hagués entés, dóna uns botets i aixeca les seues pinces cap a mi, amenaçant-me. - Anem a veure, Mary Pili, tens les de perdre, vés-te a barallar amb un cranc o alguna cosa per l'estil, però a mi em deixes en pau.
Ignorant-me, la repugnant criatura comença a córrer cap a mi, però jo sóc més ràpida i aquesta vegada li done una puntada, llançant-la a uns quants metres. Sembla que es dóna per vençuda, dóna un fort bufit i s'endinsa en la foscor de la gruta. Bé.
Alícia 2- Aranya mutant de les cavernes, àlies Mary Pili, 0.
Estic celebrant la meua victòria quan sent gemegar a Abi. És millor que la trega d'aquí al més aviat possible i demani ajuda, així que amb un últim esforç la trec de la cova. Em dispose a cridar amb el meu mòbil desfasat a emergències, però...
- Merda, Abi, em pegues les teues paranoies. - Dic més per a mi mateixa que per a la meua amiga. - D'acord, et portaré fins al pont. Així l'entrada a aquesta cova seguirà sent un secret.
Així que la seguesc arrossegant mentre no atur de renyir a l'inconscient cos. Protest cada vegada que m'enganxe, cada vegada que s'enganxa ella, quan ensopegada... Esbufegue i esbufegue tirant-li les culpes a Abi i cridant-li, com si em pogués sentir. Però almenys així descarregue la meua ràbia i trec forces per avançar. Sí, ho sé, quan siga major seré una àvia rondinaire, ho tinc assumit. Em veig a mi mateixa asseguda al portal, bressolant-me en una butaca, criticant a tothom, mentre gaudesc de la pau de la jubilació. Quina felicitat veure els dies passar... La veritat és que pinso molt en el futur...
- Fotre! – Crit en esgarrapar-me la cara amb una branca. – Merda, Alícia, concentra't, el teu no és divagar. Sé pràctica, l'ara és l'ara, no té sentit pensar en el futur, cal pensar en el que s'està fent. Aquest és el problema d'Abi, que sempre està somiant.
Amb una nova determinació, avance els últims metres fins al pont penjant i deixe a Abi recolzada en el tronc d'un arbre, per després treure una altra vegada el meu horrible mòbil per demanar ajuda.
- Hola? Sí, mira, sóc Alícia, Alícia Carbajal Vermellosa. Sí, la filla de la Merxe, correcte, sí, aquesta mateixa. Bé, veurà, resulta que la meua amiga Abi, sí, Abigail Robles Olmos... Sí, això mateix, la filla de la Toñi... La qüestió és que l'he trobat amb un cop en el cap i sembla greu. Sí, ja sé que és una irresponsable per anar-se per aquí de passeig i no anar a treballar. Ja, si la cap Ferrer l'hi diu tot el temps.... Però aquest no és el tema ara. Mira, que com t'he dit sembla greu, no sé, envieu una ambulància o... Que no us queden ambulàncies? Que amb les retallades les han llevat? Sí... Bé, doncs veniu en un carro de cavalls, dóna el mateix, com siga, però jo no puc arrossegar-la quatre quilòmetres fins allí. Sí, clar que entenc el que passa. Bé, llavors quedem així? D'acord, enviareu un carro i un doctor. Moltes gràcies, aquí els esperem.
Penge i em gire cap a Abi.
- Abi! - Crit- Però... Què estàs fent? Allunya't de la vora del barranc que podries caure i matar-te. Vas nua? Però, què has fet amb la teua roba? Hola? Respon-me!
- Qui ets tu? - Em pregunta amb la seua veu habitual, però no amb el seu mateix to jovial.
- Com que qui sóc? Sóc Alícia, la teua millor amiga, vivim juntes.-Responc confosa.
- I qui...? Qui sóc jo? - Respon ella, que sembla més confosa que jo.
- Ai, mare, no em digues que no t'acordes? A veure si aquest cop en el cap t'ha fet perdre la memòria. Ha de ser això. No teníem bastants problemes que ara ha parit la ruca. Anem, la qual cosa ens faltava. Està bé, tranquil·litza't, però per favor separa't de la vora del barranc.
Almenys en això em fa cas, veig com passa a passa s'allunya de la vora amb el seu cos nu. Ara que em fixe, des de quan Abi té el cos tan fornit? Bé, la veritat és que no la solc veure molt nua, però sembla que les seues aventures campestres l'han dotat d'un cos atlètic.
- Mare meua!- Exclame. - Però si portes el cos ple de blaus! Què t'ha passat, noia? Una rajada d'elefants per damunt?
- Abi?- Em diu suaument assenyalant-se el pit.
- Sí, et dius Abi.- Responc.
- Em dic Abi.- Diu amb una veu esgotada mentre es deixa caure, reposant la seua esquena en un tronc.
- No podem deixar-te així, hem de tapar-te amb alguna cosa, a veure, a veure, deixa'm que pense.
- Abi, em dic Abi.- Repeteix.
- Sí, el teu nom és Abi, estigues tranquil·la, descansa, vaig a veure què puc fer per tapar-te, així com estàs enxamparàs una infecció o un refredat, que aquí el temps canvia molt.
Deixe a Abi reposant en l'arbre per buscar fulles de palmell. En aquest bosc es poden trobar fàcilment. Sense anar-me molt lluny, trobe l'arbre que necessite i agafe uns quants munts de fulles. Després em dirigesc cap al pont, espere que Abi no s'haja llançat barranc a baix perquè, encara que en el fons hi ha un riu profund, el corrent és bastant considerable i també hi ha animals perillosos. De fet, els pescadors del poble no s'atreveixen a anar allí, diuen que hi ha piranyes. Ningú ha aconseguit caçar una, però l'estiu passat un parell de nens que es van arriscar a nedar una mica més a baix, on el corrent no és tan fort, van acabar amb el cos ple de mossegades. Vam haver de pagar-li a la Unió uns impostos extra pels medicaments i utensilis de capellà com a gases, xeringues i tiretes.
Quan arribe veig a Abi, que s'ha quedat dormida. Pobreta, a saber què li ha passat. Trac de la meua motxilla, fil i agulla i comence a teixir unes calces i uns sostenidors molt rudimentaris amb les fulles de palmell. Almenys podré tapar la seua vagina i els seus pits.
Temps després d'haver vestit a la meua amiga, escolte el soroll d'una carreta apropant-se. Aixeque la vista i veig que a l'altre costat del pont ha arribat l'ajuda. Molt lentament, per no trencar-ho, i després de forçar als cavalls, el carro avança pel pont, per finalment arribar a la meua altura.
- A veure, quin és l'emergència? - Pregunta la doctora baixant d'un salt del vehicle.
- Doncs la veritat és que no sé exactament què li ha passat, té el cos ple de blaus i una ferida en el cap.- Responc.
- A veure, a veure...- Diu Laura, la doctora, mentre examina el cos i el cap d'Abi.- Anem escassos de recursos i fer-li una radiografia és impossible. A part que hauríem de portar-la a la ciutat més propera i ja saps que solament atenen accidents en el treball i coses així. Farem una cosa, li posaré uns punts en el cap i la portem al poble. No puc receptar-li ni analgèsics ni gens. Almenys, sí que puc fer-li una baixa, que estiga a casa de repòs una setmana. Si veus que fa coses rares o que no pot parlar o alguna cosa ja em crides i veuré què puc fer, però de moment això és tot el que es pot fer per ella. Ho sent, no puc justificar un tractament major quan ha estat ella la que ha decidit endinsar-se aquí i deixar el seu lloc de treball.
- Fins a tu saps que no ha anat a treballar?– Pregunte.
- Afecte, tot el poble ho sap.-Respon.- Com si no saberes que les tafaneries volen allí.
- Sí, clar. – aconseguesc respondre.
- Doncs això, li pose els punts, la portem a casa i veurem com evoluciona. Per cert, per què va vestida així?
Li explique el succeït.
- Vaja, així que sembla que ha perdut la memòria. Bé, que haja tirat la roba pel barranc pot ser a causa del xoc del cop, que li haja provocat un deliri o alguna cosa semblant.
- Sí, bé, jo supose que l'ha tirat pel barranc, perquè aquí no hi havia ningú més i la roba no està.
- Sí, és possible que a causa del trauma cranioencefàlic li haja donat per fer això. Per això et dic que descanse i observes la seua evolució.
- El problema és que jo haig de treballar, què faig amb ella mentre estic fora?
- Ho sent, heu d'apanyar-vos com pugueu, bastant que he pogut venir aquí amb el carro. - Comenta mentre li cus la ferida del cap amb gran habilitat. - De tota manera, com a favor personal, igual m'aprope uns minuts cada dia mentre estigues en el treball per veure com està. Però no us acostumeu a aquest tracte, ja sou adultes i heu de responsabilitzar-vos dels vostres actes.
- Sí, sí, ho enxampe. -Responc. - És que la meua amiga... Bé, ella és massa impulsiva.
- El meu nom és Abi. - Diu ella de sobte, obrint els ulls.
- Venja, pugem-la al carro. – Em diu Laura.
Agafem a Abi cadascuna d'un braç i l'ajudem a pujar a la part posterior del carro, mentre el conductor ens saluda amb un lleu moviment de cap, sense deixar de mastegar la tija d'una flor que allibera un gust agre, agrist ho anomenem. Em sent i Abi reposa el seu cap en les meues cames i es torna a dormir.
El vehicle s'engega i creua el pont amb lentitud. Als cavalls no els fa gens de gràcia tornar a passar sobre ell, però el conductor aconsegueix que ho obeesquen. Finalment arribem a l'altre costat i els cavalls renillen de felicitat per haver deixat enrere aquest camí.
Seguim la sendera envoltada per diferents tipus d'arbres i flors. Abi respira entrecortadament ara, sembla que li està costant i la veritat és que té un blau bastant lleig sota un dels pits.
Finalment, abandonem el bosc i passem per diferents terrenys de cultiu: fruiters, cereals, verdures... Qualsevol tipus d'aliment que cresca bé en aquestes terres i que hem de lliurar a la Unió com a tribut. La Unió té els seus propis responsables a cada regió i són ells els que posen a la venda els productes perquè les tendes els compren, per després posar-los a la venda per a la població. Diguem que és com un gran Mercat de Proveïments controlat per la Unió. Després, d'acord a unes regles, les tendes posen el seu preu als productes depenent de la demanda i la quantitat del producte requerit.
Al lluny es veu Añilop, el nostre poble, volgut i odiat alhora. Ja estic una altra vegada amb això, aquest tipus de pensaments no és pràctic. Aquest és el lloc on m'ha tocat viure i gens guanye queixant-me. No, haig de treballar i millorar les meues habilitats. Sí, això és.
Arribem a l'entrada i allí està la Cap esperant-nos. La Cap té fins i tot més poder que l'alcaldessa. Ella és una enviada directa de la Unió. És l'encarregada de vetllar per la seguretat i el treball de tots els habitants del poble. Com aquest té uns 2000 habitants, només està ella. La veritat és que per ser un alt comandament de la Unió, la Cap és bastant maca. He sentit que normalment aquest tipus d'encarregats solen ser bastant durs, imposant severs càstigs als infractors, seguint el llistat de coses que es poden fer o no segons el llibre de regles de la Unió. Cadascun dels habitants del Continent Renascut o Renaciàtica, té un exemplar d'aquest llibre. En resum, la Cap fa de policia i de coordinadora de l'ocupació.
- Per fi heu arribat. - Diu la Cap. - Ja m'estava preocupant.
- Doncs ja estem aquí, Controladora Terlla. - Diu Laura, que evidentment la flama pel seu càrrec i nom i no pel seu malnom.
- A veure què tenim aquí. - Diu la Cap apropant-se al carro. - Hola Alícia, vaja, vaja... així que la ciutadana Abigail ha tingut un contratemps.
- Sí, Controladora Terlla. - Responc seguint el protocol.
- Què li ha passat a aquesta nostra ciutadana Abigail? - Diu la Controladora.
- Doncs la veritat és que no ho sé, Controladora Terlla. -Responc. - L'he trobat així.
-I on l'has trobat? - Pregunta la controladora Terlla. Merda, m'acabe de colar, ara que li dic jo? Si li dic que hem descobert una cova, ella té l'obligació d'avisar a la Unió i veure si es pot explotar, a més ens caurà un bon marró per no haver-ho notificat abans. - I bé, ciutadana Alícia?
- L'he trobat prop del pont, envoltada per coiots, per la muntanya, pel que sembla es va esfondrar part de la paret. –A veure si cola, no he dit cap mentida, però hauria de haver-li especificat el de la cova.
-Quines coses. - Diu la Cap enarcant una cella, mal assumpte. –Sí, ara que ho dius, l'altre dia va haver-hi una explosió molt forta a uns vint quilòmetres d'aquí. La Unió ho va notificar com un accident. També ens van demanar que detinguérem a qualsevol persona que no estigués en la nostra base de dades. Anem a veure.
La Cap treu un escàner de retina i ho apropa als ulls d'Abi, la qual retrocedeix espantada, però amb una mirada de desafiament i una postura de defensa.
- Tranquil·la Abi, això no et doldrà. És una comprovació rutinària. -Sembla que la meua amiga no les té totes amb si, però està massa esgotada per a posar resistència, així que es deixa fer.
- Abigail Robles Olmos, filla dels difunts Pedro Robles Gutiérrez i Antonia Olmos Pérez. Identitat confirmada.
- Abigail? - Pregunta ella.
- Sí, clar. - Li responc.- Abi és el diminutiu d'Abigail.
- Què li passa a la ciutadana Abigail? - Pregunta la Cap.
- Controladora Terlla. -Responc. - La nostra veïna Abigail ha sofert algun tipus d'amnèsia.
- Bé, passeu, us escortaré fins al vostre estatge. És el meu haver de com a controladora. - Diu ella.
Escortades per la Cap, travessem els carrers del poble fins a la nostra casa, una humil construcció a la qual cridem llar. Baixem a Abi entre la doctora i jo, mentre la Cap observa el nostre al voltant amb els ulls molt oberts, com si estigués buscant a algun intrús. Després de baixar a Abi, ens dirigim cap a la nostra casa.
- Propicis dies, ciutadanes. Si hi ha alguna cosa que hàgeu de comunicar a la Unió, contacteu amb mi.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer