Canviant el final dels contes

Una de les meves grans aficions i amb la que m'ho passo d'allò més bé, és la de contar contes i també inventar-me'n. A la meva filla, n'hi he contat des de sempre, fins i tot abans de néixer, quan encara estava a la panxa. De fet ara, encara algun cop n'hi conto o recordem i rellegim els contes que tant ens han agradat.
Només hi havia un problema, jo canviava, gairebé sense adonar-me'n, el final de molts contes populars perquè no suportava que fossin cruents. Així que la meva nena, tenia una estranya versió dels "tres porquets" i de "la rateta presumida "i de molts altres, que acabaven amb la mort violenta d'algun personatge. Els solíem escenificar amb animalons de peluix i els hi ficàvem veu i moviment.
A la versió dels nostres "tres porquets", el llop no surt tan mal parat. Després de fugir de les casetes de palla i de fusta, els dos porquets van a refugiar-se a la casa del seu germà, el manobre, que amb molta paciència i cura s'havia construït una casa de maons, amb tots els detalls. Des de la terrassa del segon pis, tenen una llarga conversa amb el llop totalment esgotat de tant bufar i comprenen que està famolenc i desesperat. Amb una corda lliguen un farcell amb bons aliments i els hi fan arribar. El llop es menja una mica l'orgull i s'empassa l'exquisit àpat. Molt agraït, decideix cercar nous indrets, no se sap ben bé amb quines intencions.
Això de cremar-lo a la llar de foc se'm feia insuportable, quin espectacle més grotesc!
En el conte de la rateta presumida, on la xicota no trobava cap pretendent que fos del seu gust, quan finalment s'enamora del gat i a la nit de nuvis ell se la vol cruspir, en la nostra versió la rata escapa per potes, tastant un primer desengany amorós terrible, però aprenent una important lliçó que no oblidarà mai més.
Tots els nostres contes tenen un final no cruent, normalment amb una segona oportunitat. Els solíem reinsertar socialment, o almenys intentàvem esbrinar els motius de tanta dolenteria.
Només hi havia un gran problema en tot això, la meva filla sabia els contes amb una versió diferent dels altres nens i de vegades, feia una mica la pena, com si pixés fora del test, pobrissoneta.
També vaig tenir la desgavellada idea de fer més poètic "el tió" de Nadal, i crec que se me'n va anar la mà.
Resulta que venia d'un país on els tions eren màgics i es preparaven tot l'any per resultar fructífers i volaven molt alt, sense ser vistos, fins arribar a les cases dels nens, aterrant als balcons, d'allò més cofois i cansats del llarg viatge.
Per ficar més realisme, feia el terrabastall del soroll de l'aterratge i anàvem ràpidament a la terrassa , on amb un somriure simpàtic guaitava el tió esperant que li obrissin la porta, com si fos un gosset. Donava la estranya sensació de tenir vida pròpia i quan l'alimentava, la meva filla se'l mirava amb una barreja d'estimació i pànic.
Quan s'acabava el Nadal, el tió que ja ens havia "cagat" i fet molt feliços, ja formava part de la casa. De sobte, desapareixia retornant al país dels tions. Ens deixava de record la barretina o un mocadoret de coll, que la meva filla guardava any rera any i quan s'ho mirava, pensava en que devia estar fent el tió màgic.
Esperava de tot cor, que l'any vinent fos el mateix, però de vegades en venien d'altres, dels quals en conservàvem també un grat record.
És clar, la història ja era prou original, però s'escapava bastant de la versió tradicional catalana i quan la nena preguntava als companys de la classe si ja els hi havia arribat el tió, es quedaven una mica al·lucinats.

Bé, espero no haver-li causat cap mena de trastorn, en canviar una mica les versions de les coses.
En no haver classificat els personatges dels nostres contes, exclusivament com a molt bons o molt dolents.
Una cosa si que he observat, ara després dels anys, té la ment oberta a tot el que vulgui entrar dins del seu cap i una imaginació desbordant, encara que això crec que és una qualitat innata seva.
I jo, continuo canviant els finals del contes i inventant noves versions, on s'aprèn sense morir. On els personatges poden tenir l'opció d'una segona oportunitat.
Què hi farem!, sóc una somiatruites irredimible...