Canvi

Un relat de: niqmad

L'andana era buida, només jo acompanyava les parets grises, els bancs rovellats, i les rates de la via. No era una parada de metro gaire concorreguda, i encara menys aquelles hores. Només podia sentir la fressa de l'aire viciat dels tubs de ventilació, i a vegades el silenci era tant intens, que podia endevinar el ressò de les potes de les rates a la via. Aquell silenci i l'aire calent del metro, ajudaren el meu cansament.

Havia estat un dia llarg a l'arxiu; aquella empresa no parava de generar més i més documentació inútil que s'havia de catalogar i arxivar, i després calia fer resums d'allò arxivat que també s'arxivarien... Quan havia començat la carrera, no m'imaginava que acabaria fent aquella feina monòtona; col·locar volums i volums de documents en prestatgeries polsegoses, i altres tasques similars la més creativa de les quals era fer els rètols per a les prestatgeries. Rarament la meva ment acompanyava el meu cos durant les hores de feina.

El cansament, la calor, i la quietud de l'estació em conduïren vers un estat d'estupor preludi del son lleuger que aviat m'envaí. Mentre tot just començava a adormir-me, no vaig sentir el ressò greu d'un grup de passes enfundades en botes que s'acostaven amb un ritme fúnebre vers on era jo.

El primer que vaig notar fou una puntada a l'estómac. Tot seguit, quan encara estava mig adormit, sotmès a l'estupor d'aquell despertar violent, els cops començaren a ploure'm al damunt sense descans. No tenia temps de reaccionar. Els sentits, ofuscats per la pluja sàdica, no s'entumiren, si no que em feren notar amb més i més força el dolor que em conqueria el cos. Després de trepitjar-me el cap reiteradament, omplir-me tot el cos els cops més diversos i destrossar-me la cara, hi hagué un moment en què els meus agressors s'aturaren -segurament cansats de tant pegar-me-. Estúpid de mi, no se m'acudí res millor que preguntar amb una veu ofegada, -Perquè?. Un curt silenci succeí la meva primera reacció -patètica, ho reconec-, però la resposta no es féu esperar: -I perquè no? Entre rialles, continuaren la dansa de cops.

No sé quanta estona vaig trigar a recuperar el coneixement, però en despertar, tots els ossos em feien mal. Vaig haver de treure'm la sang assecada de damunt dels ulls per a poder veure-hi una mica, encara que haguera estat millor no fer-ho: l'espectacle era lamentable. L'estació tornava a ser buida, ningú podia veure el toll de sang pastosament mig seca que es barrejava amb l'orina que m'havia fugit després de reiterades puntades a la bufeta. M'havien robat. Sense sabates, ni cartera, ni rellotge; fins i tot la corbata, s'havien endut. I la roba que m'havien deixat al damunt, tacada de sang, amb flaire de pixats, bruta del terra, i esparracada pels cops; ja no tenia res a veure amb el vestit que duia en sortir de l'oficina. Em feia mal tot moviment; i a cada alenada, alguna costella trencada se'm clavava als pulmons. Els blaus i morats, eren tants, que semblaven una coloració uniforme de la pell. De tant en tant havia de tossir per a escopir la sang que se m'acumulava a la gola. En resum, que no feia gaire bon aspecte.

Amb aquell panorama no se m'oferien gaires possibilitats. No sabia què fer, i el meu cervell estovat pels cops tampoc estava en els seus millors moments. Em vaig aixecar com vaig poder i coixejant, em vaig dirigir als lavabos de l'estació. A tot en deien lavabos; el wàter, embussat, vessava merda per la vora; les parets, presentaven restes de més de set capes diferents de pintura que havien anat saltant amb la humitat, que al seu torn acabava de decorar-les; la pica, llardosa de restes de vòmits, era trencada, i l'aixeta només deixava escapar un rajolí finíssim i del tot insuficient. En entrar-hi, els meus peus descalços trobaren el mirall; la sang tornà a rajar per aquells talls nous.

Després de la infructuosa visita al lavabo, em vaig adonar que ja no passarien més trens, era massa tard, i em vaig encaminar a la recerca de l'intèrfon d'auxili que hi ha a tota estació; però com era d'esperar, estava tant trencat com a la majoria d'estacions, no funcionava. Si els trenquen, com els lavabos i tantes altres coses, ja no els reparen; menys costos, més beneficis. Ja començava a pensar més clarament, però deixar d'estar atordit tenia els seus desavantatges, cada vegada sentia més el dolor.

Davant del fracàs del meu intent de comunicar-me, vaig decidir dirigir-me vers la sortida per a intentar arribar a casa una vegada a fora. Tot era desert, cap treballador de la neteja, ni operari, ni encarregat de seguretat. L'havien feta a consciència, la reducció de plantilla. No va ser cap sorpresa, trobar-me la porta tancada; bé, les portes, totes tres sortides eren tancades amb pany i clau. Ja en començava a estar cansat.

Quan ja m'estava començant a resignar a passar-me la nit estirat en un dels bancs de l'estació, vaig veure el cartell, enmig de la via, un cartell cridava: "prohibit baixar a les vies". Vaig mirar a banda i banda de la via, podia seguir fins a la següent estació, a peu, pel túnel, a les fosques... No em feia cap gràcia, però era millor això que res; i així ho vaig fer.

Vaig saltar a la via i em vaig endinsar al túnel en direcció al centre, esperançat i coixejant, la foscor m'engolí. L'ombra que en sorgí devorà la llum de l'estació, vaig trobar l'encenedor que misteriosament, s'haurien descuidat de robar-me. Decidit, vaig avançar. Una trentena de metres túnel enllà, una passa decisiva i fatídica; el peu no trobà el sòl i em va fallar l'equilibri. Vaig caure al buit de la foscor. Ja no hi havia vies, ni grava, ni sòl, l'encenedor s'apagà, i encara queia, i queia més, i no aterrava... Només foscor. Tot era ombra. Sense cap conill apressat amb un rellotge de butxaca que em guiés en la caiguda, tot feia massa por. La caiguda no s'acabava, i com més durava menys ganes en tenia... sospitava un aterratge poc agradable i així fou, però no tant com esperava, vaig caure sobre tou i només en resultà més dolor a la cama dreta, ja no venia d'aquí. En mirar d'aixecar-me, vaig notar allò que m'havia parat el cop, encara era fosc i no veia res, però estava cobert fins als genolls d'un líquid pastós i grumollós. Feia una fortor insuportable.

Vaig rebuscar l'encenedor mentre un calfred intuïtiu em recorria l'espinada. En encendre'l, vaig enfocar el llit mòrbid que em féu de pista d'aterratge. Merda; excrements, defecacions, orina, deixalles, rates, objectes no identificats i altres fluids poc agradables. Obsessivament, incapaç d'entendre tot allò, vaig avançar com podia intentant arribar fins al final d'aquella moqueta fastigosa. Es féu difícil caminar, era com avançar amb neu fins als genolls, i els gasos que desprenia tot plegat em començaven a marejar; si m'hi quedava gaire estona, de segur que no en sortia. Fins que no vaig veure una paret, passà el que em semblà una eternitat, però em va alleujar veure-la llisa, sense estar folrada de fluids marronosos. Només aspre i confortador ciment. M'hi vaig recolzar per a descansar i sentir la seva agradable duresa, però continuant amb les cames inertes en un bany que no netejava gaire... Recolzat, em vaig aturar a pensar mentre la humitat, em calava els ossos.
No ho entenc, pensava. Era una bogeria, el túnel -el poc que en veia, almenys- semblava ben normal, i no comprenc què hi feia tot allò en un túnel de metro, no podia ser una claveguera, tot plegat estava massa estancat... Encara no havia fet tres alenades tranquil·les, que la paret s'estovà. Ja no era dura, i com que hi estava recolzat, horroritzat hi vaig caure dins. El gust del ciment m'envaí la boca oberta de sorpresa, mentre m'adonava que havia mig travessat la paret. Vaig escopir ciment a la vegada que treia els peus que encara restaven a l'altra sala. Immediatament després, la paret es tornà a endurir, ja no pudia tornar enrere; de totes maneres, no enyoraria la merda.

En aixecar-me, vaig mirar al meu voltant. No em calia l'encenedor, en aquella sala hi havia llum, de fet, no semblava una sala. No hi havia parets i estava a l'exterior, era en una esplanada rodejada d'un frondós bosc d'alzines. A la clariana, les herbes i els arbusts sense arbres que els tapessin la llum, m'arribaven gairebé a la cintura. L'olor del fonoll i d'algunes mates de romaní guarnien la brisa d'aire calent que em fregà la cara. Cada vegada entenia menys coses i em sentia més allunyat de la realitat. Vaig mirar enrere, la porta ja no hi era, l'estació, les vies i el metro havien desaparegut definitivament. En aquell moment, alguna cosa es trencà dins meu; allò ja no ho podia processar de cap de les maneres. Desconcertat, em vaig quedar atònit mirant al meu voltant.

Quan vaig recobrar l'ús de la raó, el sol s'havia desplaçat un bon tram, però no podia saber exactament quanta estona m'havia quedat aturat sense pensar ni entendre res. Almenys, estava alleujat per haver sortit d'aquella situació més aviat bruta, tot i que el que quedava de les meves robes, ensangonades, molles i amb ciment ressec, feia bastanta mala olor, recordant-me el lloc d'on acabava de sortir. Em vaig concentrar en situar-me. Estava en un clar enmig d'un bosc d'alzines. No n'hi havia d'aquests a la vora de la ciutat, on tot era rodejat d'indústries i barris residencials, on era? Vaig començar a explorar l'esplanada cercant-hi traces de civilització: llaunes de refresc, fragments de bosses de plàstic, restes de fogueres, qualsevol cosa; però res. Ni tan sols veia cables telefònics (tampoc hi veia més enllà de la clariana). Fins que més a la vora dels arbres, vaig veure un camí. De tant de temps que no es fia servir, costava de veure, els esbarzers i enfiladores en dissimulaven bé l'entrada, però sens dubte, era un camí; havia de dur a algun lloc amb gent. Gent que potser em podria explicar on era, com hi havia anat parar, perquè s'havia fet de dia de cop i volta ...o que potser em faria tancar, per foll.

Sigui com sigui, esperançat, vaig començar a avançar lentament entre
les bardisses i les branques que tapaven el camí, sense fer-lo impossible, però. El bosc semblava estranyament tranquil, m'espantava la falta de pistes humanes: no hi havia brutícia ni se sentia cap avió, tren o cotxe en la llunyania. Era preocupant tot això en una època en què poc quedava per urbanitzar. La natura, de tant lliure, de tant salvatge, feia basarda. El sender canviava constantment de direcció, i ben aviat vaig perdre el sentit de l'orientació, només hauria pogut tornar al clar del principi, resseguint-lo al revés; però de que em serviria? Tampoc sabia com hi avia anat a parar, a la clariana. A estones, parava i descansava, observava, i escoltava l'entorn. Els sons d'ocells propers m'acompanyaven, però no els sabia identificar, mai havia estat massa temps fora de les ciutats. Les aturades em servien per a intentar aclarir-me, intent que no es realitzà, però almenys em serviren per a anar-me relaxant. Així aviat em vaig començar a trobar més calmat, començant a gaudir del passeig que em veia obligat a fer. De fet, mai m'havia desagradat la muntanya, però la falta de temps i el desconeixement que en tenia, no m'havien ajudat a apreciar-la gaire. Quan tot just començava a estar cansat, el bosc s'anà aclarint, i la forest, menys espessa, em permeté veure el que semblava un edifici. Era de pedra, vell, però d'un estil que no podia classificar. Allò que més em cridà l'atenció, però, no fou l'edifici en si, sinó la via. La construcció estava davant d'una via de ferrocarril. Semblava antiga -els travessers eren de fusta-, però neta, encara deuria funcionar. Encuriosit, em vaig dirigir a l'estació, esperant trobar-hi algú que m'orientés.

La construcció, tot i no semblar precisament nova, estava molt ben conservada, algú hi havia de viure i tenir-ne cura, així, que en trobar-me la porta de fusta oberta, vaig cridar, però res. En entrar-hi vaig veure la sala d'espera de l'estació: neta, endreçada; però buida. Vaig sortir-ne per a entrar per la porta de servei. Allí hi deuria viure el cap d'estació. La primera habitació, donava a la sala d'espera i era des d'on es deurien vendre els bitllets. Aviat la vaig deixar, en sentir fressa a l'habitació següent. Era un menjador amb mobles vells, prestatgeries plenes de llibres de l'any de la picor, i una taula de fusta amb dues cadires. Una de les cadires estava ocupada. Un home vell, molt vell, amb arrugues que li solcaven un rostre tranquil i asserenat, em mirava. Amb un gest, m'indicà l'altra cadira, i hi vaig seure. Mentre el seu esguard encuriosit em repassava, em digué, -T'esperava, ja fa molt, però per fi has arribat.

Jo, atònit, vaig dubtar, i abans que pogués obrir la boca, em va tornar a parlar amb la seva veu esquerdada: -Ara, ja puc marxar. Tot això és al teu càrrec, n'has de tenir cura, perquè a vegades hi passen trens, i algun s'atura. Jo agafaré el pròxim, que no trigarà a arribar. Al rebost hi tens menjar per deu vides, i l'armari és ple d'uniformes. La resta ja l'aniràs entenent, poc a poc. Bé doncs, sort, i que siguis feliç.

Dit això, es va aixecar disposat a anar a l'andana, d'on arribava el so d'un tren que s'acostava. Jo, però, el vaig omplir a preguntes: que si a on em trobava; que què pretenia, jo ja tenia una feina... Però ell, tan sols em mirà, i em respongué: -Tu mateix, si prefereixes la vida d'abans, segueix el camí que continua, però no tornis mai.

Em mirà, somrigué, i em col·locà la seva gorra de ferroviari al cap. El vaig seguir mentre anava al tren; mentre pensava: què coi! N'estava fart de fer d'arxiver, i tampoc m'esperava ningú entre el ciment. Almenys una temporadeta, m'hi podria quedar...

El vaig observar mentre pujava dalt del tren i em dirigí una ultima mirada de simpatia. Era un tren vell, com ell, però semblava confortable i anava buit, sense ningú més. Va marxar i jo em vaig quedar. Espero que la tranquil·litat que tinc ara, continuï almenys, mentre resti aquí, que potser sigui durant més temps del que em pensava.

Comentaris

  • Bon relat[Ofensiu]
    Morgat | 04-10-2006 | Valoració: 7

    Un bon relat. Enganxa, és fresc (tot i la merda, jejeje) i saps conduir la narració. Només, tingues una mica de cura amb l'ortografia (hi ha alguna falta) i també la puntuació. I, si m¡ m'ho permets, desencalles el final massa ràpidament: de cop surt el vell, se'n va i s'acaba el relat, quan havies portat bé el viatge fins allà.

    Només és una opinió. M'ha agradat.

    Ànims!

  • A tombs[Ofensiu]
    Biel Martí | 20-04-2006

    A tombs i ha hòsties pràcticament maltractes el teu pesonatge en aquesta mena de pelegrinatge. M'ha agradat molt com està escrit i el ritme del relat, força ben portat i amb l'angoixa d'ell a cada frase. No sé si tenies clar cap on el portaves, però tant si sí com si no, te'n surts i sembla que facis un camí cap al surrealisme o el fantàstic, lentament, amb cada escena.

    biel.

  • Un canvi preferit[Ofensiu]

    Molt interessant i bén escrit.

    Aquest relat seria ideal per fer-ne un guió per a una pel·lícula. T'animes, niqmad?.

    Jo, per si de cas, el guardo amb els preferits

  • >Tens raó[Ofensiu]
    niqmad | 06-05-2004

    Reconec que l'Stephen King em pot haver influenciat... alguns en diuen litaratura escombraria, però és fresc. És ràpid de llegir, clar, contundent i dur amb el llenguatge.

    Reconec que les seves novel·les són poc més que entreteniment, però La Torre Oscura és diferent, plena de simbolisme i terror fantàstic. Anhelo la frescor d'aquest autor, una frescor que trobo a faltar en la majoria d'escriptors catalans carregats de petulància o del pes de la literatura passada. Gràcies pel comentari, m'honora.

  • Bó per allò que s'hi entreveu[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 05-05-2004 | Valoració: 9

    Niqmad, m'he fixat molt en aquest relat (l'he llegit vàries vegades, amb deteniment) perquè hi ha una cosa que em crida poderosament l'atenció:

    Més que la qualitat en sí del conte (alta, molt alta), el què m'ha interessat és el què s'endevina entre línies: una gran imaginació i una idea clara d'on vols arribar amb una història.

    Per fer una comparació diferent de la del company El Foll, a mi m'han vingut flaires de Stephen King, un vague record a la sèrie surrealista de La Torre Oscura...

    Continua així, ho fas genial!

  • Un altre relat curiós[Ofensiu]
    El Foll | 22-04-2004 | Valoració: 10

    I aquesta mania de barrejar fets estranys, impossibles, en móns com el nostre? M'agrada, em recorda en Pere calders

Valoració mitja: 8.67

l´Autor

niqmad

22 Relats

90 Comentaris

79766 Lectures

Valoració de l'autor: 8.98

Biografia:
Sóc de Barcelona, on vaig néixer el 1980. Sóc periodista però he fet tota mena de feines, des de Pare Noel algun Nadal, a arqueòleg, passant per mosso de mudances, veremador... Sempre m'ha agradat escriure, i intento fer-ho sovint , encara que a temporades m'és més complicat.

Si voleu saber més coses, visiteu el meu bloc: http://www.niqmad.net