Camí de sortida

CAMI DE SORTIDA

Wow! Encara puc nedar, però cada dia em moc amb més dificultats. Quan era petit aquí hi havia més aigua. Però, què passa? S’està buidant la piscina i l’aigua m’empeny cap avall. Ui, ui, ui. I l’espai és cada cop més estret.
Sento sorolls i veus: una bufant, una altra cridant “Vinga, fes un esforç” i una tercera que diu “Tot anirà bé, amor meu”. “Infermera, està tot preparat per si cal?” “Si, doctor”. Algú afegeix: “Pressió, 12 i 7”. M’he quedat embussat i amb tanta xerrameca tinc mal de cap. Noto que les contraccions eixamplen lentament l’espai. Ara no puc tornar enrere i, encara que no sé com, rellisco per aquell canal estret. Les veus són cada cop més clares i properes i, encara que d’esquenes, sobre el meu cap es reflecteix una llum com no l’havia vist mai. El meu cap arriba a un lloc molt gran mentre el cos continua empresonat. Unes mans em treuen i m’agafen pels peus. Sento unes tisores que tallen aquell cordó amb el qual abans m’enredava contínuament i després em donen un parell de plantofades al cul que em fan plorar i demanar, sense èxit, que em posin de cap per amunt i em deixin en pau. Estic arrebossat en líquids gelatinosos Em renten amb aigua més freda que la de la piscina, em pesen i diuen: “Pesa més del que semblava, 3’750, i mesura 51 centímetres”. Em col•loquen davant d’una cara coneguda: l’havia vist més aviat borrosa quan jo encara estava a la piscina i li donava cops de peu que la feien riure molt. La dona està molt emocionada, deu ser la mama, i el senyor del seu costat, que deu ser el pare, també ho està. “Quin nen més guapo, no?” – diu la mare. “S’assembla a tu”. – li respon el papa. Jo em trobo lleig, després d’aquest sotrac que ha canviat la meva vida. Veurem si m’acostumo a aquest fred exterior després de la vida a la temperada panxa.” Estic tant baldat i traumatitzat que a pesar del soroll m’adormo. Massa emocions per un dia i la incògnita de no saber el què passarà en el futur.