RENFE

Els altaveus de l'estació anuncien que el tren procedent de Huelva arribarà a Mérida amb quinze minuts de retard. Així doncs, la Lluïsa s'asseu al bar i dóna un cop d'ull a les publicacions del Congrés de Lingüística al que ha assistit aquests dies.
Quan finalment el tren arriba i s'acomoda al seu seient, percep una persistent olor a pixums a tot el vagó. Atònita, pregunta al passatger del seu costat que li explica que dels WC del tren un ja estava embussat a la sortida i poc després l'altre també s'ha obstruït.
Quan els passatgers protesten, el revisor els tranquil•litza dient que en la pròxima aturada hi haurà un tren de recanvi, tren que mai no hi serà. Alguns pal•lien la mala olor amb mocadors amb colònia però les necessitats fisiològiques no tenen espera i les distàncies entre poblacions són molt llargues. De cop i volta un home, molt nerviós, acciona el fre d'emergència i el tren s'atura en mig del camp, moment que els passatgers més necessitats, aprofiten per, entre arbres i matolls, alleugerir les seves urgències. A les estacions, molts baixen a buidar els seus budells i les seves bufetes i la durada del viatge creix.
La Lluïsa comença a amoïnar-se perquè demà té una important reunió i ha de connectar a Madrid amb l'AVE que surt cap a Barcelona a les 21,25. L'arribada d'aquest Inter-city està prevista per a les 20,15 però el retard acumulat és de gairebé una hora i tem perdre l'enllaç. Quan el revisor s'apropa, li demana, preocupada, si té possibilitats d'arribar a temps. Ell, que no ha perdut la calma en tot el trajecte, li respon, mofeta: "Miri, senyora, el maquinista i jo hem d'arribar a temps per no perdre el tren de Rodalies cap a Alcorcón, on ens esperen a ell la xicota i a mi la família. No pateixi, arribarem i encara li'n sobrarà de temps." Quedà estupefacta però aquell argument egoista i interessat, és definitiu i la convenç de què arribarà puntualment a l'enllaç.