Caiguda d'aigua, carícia d'arbre...

Gràcies a tu! Aquest comentari és una altra poesia. Et diré que el paratge al qual em refereixo existeix, és on em solc perdre en mi mateix, i on m'acabo trobant. Es troba a Montblanc i, de veritat, és una petita joia natural on anar, et sentis com et sentis...

Una abraçada forta per a tu també!

Tots hem tingut alguna vegada aquest moment de fusió amb la vida. I agrada. Per això el teu poema val molt la pena. Perquè a mida que una avança pels seus versos, mot a mot, ens anem traslladant a un paratge perfecte. Sense presses, sense sorolls estridents, sense foscor.

Em veig de sobre caminant per l'herba, verda, molla de rosada. Em sembla respirar fins i tot l'aire més fresc i més pur del que és habitual. I fins i tot sento l'aigua.

Per això m'agrada el teu poema. Perquè llegir-lo esdevé un parèntesi en el dia a dia. Llegir-lo, tancar els ulls, i traslladar-se a un lloc únic i nostre.

Quin bell refugi!

Enhorabona pel poema. Ha fet viatjar la meva ànima a aquell lloc en el moment que més ho necessitava. He entrat a la llista de la categoria de Poesia i he escollit el teu poema, a l'atzar, perquè el títol m'ha cridat. Suposo que la necessitat de fugir m'ha fet veure que, rere la caigua de l'aigua i la carícia de l'arbre, hi havia alguna cosa que valia la pena i em faria sentir millor.

I així ha estat. Gràcies.


Abraçadotes,

Salz.