De La Plata a l'Ebre

Un relat de: Ser Oli
M'agradaria poder allargar els braços. Potser deu mil quilòmetres, o més, com si fóssin de goma. Atravessar una serralada i refrescar-me les mans al riu. Sentir una humitat nova i extraña que ni tan sols he vist. Que els meus dits caminin per camins i carreteres, i de cop i volta, amb un passet, que el meu índex s'enfonsi a la sorra d'una platja de Mar del Plata. Agafar-la i sentir-la Fina (i que això em recordi a ella), i que se m'escapi entre els dits. Amb la punta del cor comprovar com de freda està l'aigua, i que estigui freda de collons. Llençar-m'hi. Que els meus braços ja siguin al mar. Que les ones me'ls pentinin, i jugar a fer que les meves mans són dofins. Imaginar-me que els meus dits tenen ulls, i poder observar als peixos de colors, perplexos en veure allò tan extrany. Que alguns em facin pessigolles, i sacsejar el braç per espantar-los. Ja més calmat, i amb l'esperança de no trobar-me cap tauró, tornar-me a posar en camí. Em semblarien dies, i, no sabria per què, però intuiria que l'aigua ja no està tan salada. Creuria que gairebé sóc a casa. Aixecaria el dit per comprovar d'on bufa el vent. De Llevant. Seria al Delta de l'Ebre. A partir d'aquí ja em sabria el camí. Sortiria de l'aigua amb les mans arrugades, a l'Ampolla, per exemple. Aniria a la carretera i faria dit per a que em portéssin, o m'agafaria al para-xocs del primer cotxe que passés. Em portarien per l'Ametlla, passaria per Calafat, l'aire em resultaria gairebé familiar. Passat l'Hospitalet de l'Infant, em començaria a posar nerviós. Ja seria prop de Reus, casa de bons companys, però no m'hi podria aturar, per que tindria pressa. Cada vegada estiro els braços més fort, més ràpid. Decidiria pujar per les muntanyes de Prades, fins arribar a Rojals, i recordaria la imatge exacta buscant per la memòria. Ja veuria casa meva, i quan arribés, entraria per la finestra del meu germà, passaria per davant de la porta de la meva germana i del lavabo. La següent l'obriria. Entraria a poc a poc i sense fer soroll, i m'acostaria a la silueta que hi ha adormida. M'aproparia el just per acariciar-li els cabells. I els meus braços s'arreplegarien com si fóssin la cinta mètrica d'un fuster.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: