Caic

jo no perdre l'esperança ni el somriure... pk sinos perdria kasi tot... x tu lluita!!! asis per komentar i poder deskobrir kom eskrius... ja ens posarem en kontacte ;) petonets!!!

ni per a trencar el silenci,
ni per a esborrar lesmeves llàgrimes,
ni dibuixar en mi els somriures...

i jo caic sobtadament
relliscant per les parets d'un pou sense nom
amb la desesperació com a companya.

i tu no hi ets per recollir-me,
per a enganxar els meus trossos que en caure s'han esguinçat.

i jo et busco mentre caic,
per trobar la seguretat que els teus braços em donen,
la calidesa que m'ofereixes,
i les teves delicies de petons.

Caic...
i no hi ha res més tret de la meva innexistència
que m'allunyi d'aquesta desesperació de voler allò que no es té.


uooo! ostres, crec que ningú pot dir que mai s'ha sentit caient en un pou del qual creu que no podrà sortir-ne...!

que vagi bé!
ens veiem,
Gemm@

M'agrada perquè expresses amb claredat, tal com m'agrada a mí personalment, el sentiment de desesperació i tristesa, de necessitat i estar sense esperances...
has expressat molt bé el que pretenies, espero que no hagis passat per un moment així! vinga noia, molts besets!