Per als qui callen

Eren les 7 de la tarda, però en Pere no volia tornar a casa. Ja no tenia res a fer, els seus amics se'n havien anat a casa, a fer els deures. Els hi tenia enveja. Els seus pares els havien vingut a buscar, però ell ara campava sol per la gran ciutat, i sòl tenia 9 anys. Mirava distret els aparadors, i pensava en temps millors. Es preguntava perquè li havien robat la infantesa, perquè pensava com un nen gran. Sabia que l'infern duraria massa, massa per poder-lo aguantar. S'havia estat informant: no podia marxar de casa fins als 18 anys. Onze anys, en Pere no es podia fer a la idea del que era allò, un temps odiós. Els avis havien mort l'any passat, i la mare ja no era la mateixa. Es passava els dies plorant, el pare no parava mai a casa. No tenia ningú. En Pere anhelava que la Rita, la seva tutora, el tragués de tot allò. La situació era insuportable.
Les hores passaven i en Pere no va tenir més opció que tornar a casa: l'esquena li feia mal, el cos li pesava. Eren les vuit de la tarda i ningú contestava. En Pere seguia tocant el timbre, no es podia creure el que li estava passant. Dolgut i cansat, es va posar a plorar. Les llàgrimes li queien cara avall. En Pere no sap quan temps va estar així, sol recorda l'arribada del seu pare, fent pudor alcohol, ignorant-lo. Com una pedra en el camí, el mogué amb el peu. Un peu que va fer massa força. I així les puntades de peu i els insults venien l'un darrere l'altre, l'estona es va fer interminable. En Pere sols volia sortir-ne viu.
Ara són les 4 de la matinada, i en Pere no pot dormir. Li fan mal els cops, la mare no és a casa. En pare diu que no sap on para aquesta boja. En Pere sap que la mare no tornarà. En Pere sap que la mare l'ha deixat, ha fugit, l'ha abandonat. I de sobte, en Pere sent molta por, una por indescriptible. De sobte, en Pere se n'adona que la situació és insostenible. En Pere plora, però sap el que ha de fer. Silenciós, ha agafat la motxilla de l'escola, l'ha omplert d'un munt de roba. També hi ha posat els seus estalvis, un parell d'euros mal comptats. En Pere espera a que passi el temps, a que els roncs del seu pare es facin patents.
I sol, a la matinada, ha fugit de casa. En Pere vol la mare, en Pere no sap on va. No ha dormit en tota la nit, i els peus li porten a l'únic lloc on en Pere se sent segur: la seva escola. Trist, recorda els dies en què la mare i ell jugaven al parc de la vora. Trist, s'endinsa cap a les aules, encara fosques. La seva classe no és tancada, en Pere s'asseu al seu racó i s'endormisca. Els somnis el porten a un lloc millor, on les preocupacions no existeixen, ni les pallisses tampoc.
En Pere somnia amb la Rita, i la Rita el desvetlla. Sorpresa, li pregunta que fa a l'escola tan d'hora. "─Rita, et puc dir una cosa?" i amb la veu eixuta i madura en Pere li narra la situació. "─Per què plores?", li pregunta en Pere, sorprès de la reacció de la seva professora. I la Rita li diu que ja s'ho ensumava tot allò, i que no sabia perquè no havia actuat abans. I en Pere que somriu, i la Rita que l'abraça. I en Pere que pensa: "Crec que per fi me n'he sortit, crec que per fi sóc lliure".