CAÇADORS D'ASSASINS: CAPÍTOL 1 PART I: LA PRESSA ES CONVERTEIX EN CAÇADOR.

Un relat de: Raül Gay Pau
CAPÍTOL 1: LA PRESA ES CONVERTEIX EN CAÇADOR
La lluna brilla en la seua màxima esplendor mentre passegem agafats de les mans. Acabem d'abandonar el recinte firal i ens dirigim cap a casa. Havia sigut una vetllada magnífica. Primer havíem sopat els dos junts en un restaurant de molt de glamur. Després del sopar ens vam estar divertint en la fira jugant en les casetes de premis o pujant en les atraccions. No paràvem de riure, de jugar, de córrer... Vam menjar, entre els dos, cotó de sucre i ella em va embrutar el nas amb un dels trossos, per després netejar-me amb la seua llengua, per tot seguit fusionar-nos amb un intens petó.
Cap a un parell d'anys que sortíem junts. Ens van presentar en una celebració universitària. Aquella nit em trobava recolzat en una columna observant als assistents. Al meu aquest tipus d'esdeveniments m'avorreixen molt, però vaig anar per insistència dels meus companys de classe. En un moment de la nit un dels meus companys es va apropar a mi amb un grup de noies.
- I aquí tenim al taciturn de l'any. - Va dir bromejant. - L'imponent, intel·ligent, treballador i seriós En Daniel Olivares.
- D'on has tret això d'En? - Vaig preguntar entre riures.
- Vinga, vinga, no sigues tan modest. - Va dir el meu amic.
- Vaja, sembla que l'única cosa que t'ha cridat l'atenció ha estat el d'En. - Va dir una de les noies clucant-me un ull. - Vols dir que penses que tot l'un altre és cert?
- Per descomptat que sí. - Vaig respondre somrient. - Sóc un geni, encara que el món encara no ho sap.
- I en què et bases per afirmar això? - Va insistir la noia.
La resta de la vetllada la passem conversant i debatent sobre temes d'interés cultural, encara que de tant en tant baixem a temes més banals.
A partir d'aquest dia vam ser quedant i finalment, un mes després de la primera vegada que ens vam veure, decidim que intentar fer funcionar una relació.
- En què penses afecte? - Em pregunta ella.
- En el dia en què ens van presentar. - Responc. - Pràcticament el millor dia de la meua vida.
- Estàs dient que abans estaves millor? - Bromeja ella.
- No.- Dic mentre li envolte la cintura i l'aprope al meu cos, buscant els seus llavis. - Però aquell dia és molt especial perquè per això estic ara aquí.
- Que cursi ets. - Respon ella.
- Ho sé. - Li dic i ens besem.
Els nostres passos ens porten a un carreró poc transitat, però que em sé amb detall, ja que hi he passat moltes vegades per aquí.
- Daniel, penses que és segur seguir per aquí? - Diu ella temorosa. - Ja saps, pels assassinats.
- No et preocupes, que probabilitats hi ha que ens assalten? - Responc per tranquil·litzar-la, ja que aquesta és l'únic carrer que porta al parc sense donar tanta marrada i m'agradaria dur a terme el meu pla com més ràpidament millor, si no explotaré de nervis. - Aquesta ciutat és molt gran.
Seguim caminant, però seguesc pensant en els crims. Dos de feia un any o alguna cosa així que s'havien oposat diversos cossos en diferents llocs com escenificant un quadre, o això deia la premsa, fins i tot l'assassí deixava una signatura. Per a la policia hi havia dos assassins que o col·laboraven o es responien un a un altre. Cadascun dels "quadres" s'alternava. Primer va ser un en el qual van esbudellar a la víctima i es va signar com a "Llosa vermella". Després va venir un altre crim en el qual van degollar a la víctima i es va signar com a "Vidriera daurada". Després un altre esbudellat, seguit d'un degollament. Així havien anat alternant-se els crims.
Finalment sortim del carreró i baixem al parc per unes escales de pedra. Aquell parc va ser on vam tenir la nostra primera cita, al costat del llac. Ella està més relaxada, ja que hem abandonat el carreró, torna a riure, trotar i jugar. Ella és així d'activa, però el que més m'agrada d'ella és la seua intel·ligència i el fet que puguem parlar de qualsevol tema sense prejudicis.
- Vinga, anem! - Crida mentre m'agafa de la mà i em porta corrent a la vora del llac. - T'acordes d'aquest lloc?
- Com no vaig a enrecordar-me? - Ara és el moment, així que m'agenolle. - Aprofitant que estem aquí. Tu has estat llum de la meua vida, com un far que guia al mariner per arribar a bon port o un fanalet enmig d'un bosc fosc. Sense el teu estaria perdut enmig de les tenebres. Iveth vols casar-te amb mi.
Però abans que ella em puga respondre la fulla d'un ganivet brilla, gràcies a la llum de la lluna, prop del seu coll. Iveth cau al sòl entre raneres mentre la meua boca es queda oberta. Darrere d'ella hi ha una figura encaputxada xuclant el ganivet. No puc veure-li bé la cara perquè porta una espècie de reixeta o vel que li cobreix els ulls, però sé que el sí que em pot veure a mi.
Trigo uns segons a reaccionar, però no pense permetre que la meua estimada muira. Si amb si ferir o fer fugir a l'agressor pot ser que àdhuc la puga salvar gràcies als meus estudis de medicina. Així que m'aixeque i em llance damunt de l'agressor, el qual no s'espera la meua reacció. Alguns dirien que sóc massa fred, però gràcies a això pot ser que salve a Iveth.
El meu pes fa caure a l'individu encaputxat al sòl. Comencem a forcejar, em fereix en bastants llocs del meu cos, però són ferides superficials. Al cap d'uns trenta segons aconseguesc llevar-li el ganivet i tallar-li el coll.
Sorprés l'agressor es mou uns metres cap enrere gargotejant i agafant-se el coll. M'aprope a ell disposat a rematar-ho, però una altra figura entra en escena. Ens quedem uns instants mirant-nos, encara que no puc veure-li els ulls. Arribem a un acord silenciós, ell es porta al seu company i jo puc atendre a la meua núvia.
Em moc caminant cap enrere sense deixar de mirar a la figura que acaba d'aparéixer, ell s'apropa al seu company i ho carrega en la seua esquena amb gran facilitat, per desaparéixer en la foscor.
Em pose al costat d'Iveth i comence a atendre-la, el tall no ha estat molt profund i no ha afectat cap vena o artèria principal. Amb una mà pressione la ferida, amb l'altra cride a emergències.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer