CABELLS DE SÈGOL

Les petjades nues deixen marques d’escalfor al terra de marbre que s’esborren a cada nova passa. Dius que has de tornar a casa, i no hi puc fer res per molt que t’estimi. Camino darrere teu. Observo la pell fina de l’esquena, les teves natges. La línia fascinant de les espatlles. Els blaus que et va deixar aquell mala bestia. Penso el teu perfil sinuós contra el marbre si rellisquessis. I em fa por.
Prens el camí de l’escala. Els peus descalços, els esglaons freds. Ignores la barana! Estenc el braç i la ma palpa sense agafar la nuesa de la teva pell que s’esmuny del meu ajut. Veig impotent com caus i la teva silueta es desdibuixa en un garbuix que rodola escales avall. L’escultura del replà et rep esquerpa i et fereix.
Volo darrere teu esglaiat, ferint els peus nus amb els esglaons. Quedes cap per avall amb els genolls doblegats cap a mi. La sang del front t’empastifa els cabells de color de sègol. El pubis vellutat es una ombra fosca sobre la pell tan blanca.
La nuesa que de nit encén la passió, no em deixa aixecar-te. La teva pell suau llisca per les meves mans. T’arrossego ple de temor fins el sofà. T’ajaço, i et cobreixo amb la manta palentina que abriga els meus vespres havent sopat. Et poso un coixí sota el cap sagnant. Tens la cara neta, tret del front, la sang ha tacat els cabells en tenir el cap penjant enrere. Observo la ferida mentre el cor em trontolla esverat. Mes que trau es una nafra fonda. Et palpo al pit el batec alterat però segur. Et tusto les galtes impacient. Obres els ulls en blanc. Desperta’t. Desperta’t! Et prego i et crido. I tu somiques. Hi haig de tornar. Tinc por!
L’esguard plorós.

Quan vas arribar, el vespre ja s’havia fet nit. Et vaig obrir la porta amb sorpresa. Es una mala bestia!- Sanglotaves – He fugit. Volia abraçar-te!
Ens hem estimat fins a l’alba d’una nit molt curta. Has volgut ser aquí, al meu costat.
No hi tornis, amor.
Si us plau, no hi tornis!