Bufet lliure.

A la taula i al llit al primer crit, diuen. Com que no es tracta de quedar fotuts i gran part del públic procedeix de l'altre costat de la ratlla de França i allí dinen a les dotze, a quarts d'una ja hi ha una cua monumental. Un cambrer armat amb una safata d'hacer inoxidable ben carregada de gots de plàstic d'un sol ús es cuida de transitar entre els que esperen i anar oferint, per invitació de la casa, un tast de sangria.

La darrera atracció en el món de l'hostaleria en aquest Cafarnaüm modern que és el pintoresc enclau empordanès de La Jonquera són els anomenats restaurants de bufet lliure, dels quals ja n'hi ha una bona colla i que a cada àpat serveixen a una quantitat de comensals gens despreciable. Hi ha passavolants, turistes, camioners que han de dinar … però també molts parroquians fidels, d'una banda i altra de la frontera, que hi van a fer un bon repei, a treure el ventre de pena i a temptar la sort. Les anàlisi clíniques, la pressió arterial i el colesterol dolent semblen conceptes del món virtual. El món real -allí- està presidit per la forquilla, el ganivet i el pollastre rostit.

La cua desemboca en un taulell on una senyora s'encarrega de cobrar l'entrada i donar pas al país de Xauxa, al corn de l'abundància més fabulós. A partir d'aquell punt, tot és pàtria i els únics límits els posa cadascú. La normativa exigeix que hom està obligat a no servir-se més que allò que humanament consumirà, que no es pot sortir de l'establiment enduent-se material, i que no es pot malmenar res del que hi ha a disposició dels hostes. La normativa, una vegada més, és susceptible de ser passada pel folre amb una alegria incommensurable. Tot inclòs : sòlids i líquids, salats i dolços, freds i calents. No cal patir pel primer, ni pel segon ni per les postres. El que toca és anar-se a aposentar en una taula, com qui planta bandera en una illa de la Polinèsia acabada de descobrir, fer-se proveir de les eines i coberteria elementals i anar desfilant a la recerca de les delícies que, amorosament, la direcció tècnica ha programat per a aquella sessió.

El primer subministrament que es mira d'assegurar és la beguda. Hi ha aigua i refrescos a doll, però també vins -rosat i negre- a balquena, que es poden servir en unes gerres de vidre. També hi ha unes ampolles de vi escumós -gasificat- dipositades en geleres, però un rètol adverteix que el vi espurnejant ha de servir-se de copa en copa. Una senyora d'aparença balcànica -que no deu entendre ni el català, ni el castellà ni el francès, pobra- buida el contingut de dues ampolles de vi gasat en sengles atuells transparents i marxa esperitada cap a taula.

Amb la facilitat que atorga el lliure servei, no hi ha inconvenient per organitzar unes composicions d'un cromatisme fabulós, d'una riquesa nutritiva notable i d'imaginació al poder. Una mica de verd -poc- sempre va bé, i pot ser rematat amb quatre olives, una bona porció de macarrons gratinats, les millors llesques de mortadel·la del país, potetes de cranc arrebossades i una llossada de l'imprescindible salpicon de marisc. Un segon assalt, un segon desembarcament de Normandia contra els taulells i expositors dels entrants podria donar com a resultat una barreja de mongetes amb botifarra, paella d'arròs d'un color groc pujat, com la samarreta d'Andrés Iniesta, i espirals de pasta amb salsa rosa. Una família de Figueres (pare, mare i dues filles) se les tenen. Sembla que no hi ha kebab a disposició d'una de les noies, que se sent abatuda i desubicada.

Una senyora rossa i galtavermella d'accent francès rossellonès se serveix curosament unes gambetes i uns cargols de mar d'un taulell on hi ha fruits de mar sobre un llit de glaç. Busca rodanxes de llimona, que s'han acabat. La cambrera s'ofereix a portar-ne més i, mentrestant, la senyora, pessiga un musclo. La zona piscícola es completa amb la planxa calenta, on dos cuiners couen sense parar ara sardines, ara sipietes. La flaire d'all i julivert revitalitza i evoca aires mediterranis, tan propers i tan llunyans alhora.

Punt i seguit és la zona càrnia, on també un parell de cocs passen per la planxa el que el comensal demana : cap de llom de porc, pit de pollastre, xurrasco de vedella. Hi ha una sèrie de safates amb abundants preparacions : costella de porc adobada, vedella a la jardinera, peus de porc i pollastre rostit. Fa temps, per evitar discusions, es va decidir que els pollastres tindrien definitivament quatre cuixes. Un senyor amb americana i corbata que fa cara de viatjant de sants d'Olot porta un plat d'amanida -amb força ceba- i s'hi serveix, amorós i generós. un parell de botifarres picants.

Al fons del menjador, vora les vidrieres i amb vistes sobre el seu Dacia Logan que han aparcat a tocar de la vorera, uns retraités de més amunt de Perpinyà ja van per les postres. El flam de la casa és bo i una de les senyores se n'ha procurat un tall de la mida de mig diccionari de l'IEC. Va menjant cullerada rere cullerada, beu vi gasat i ho acompanya amb una mena de rosquilles. Els pastissos i la rebosteria també tenen un bon atac, diuen, però n'hi ha que s'estimen més la macedònia de fruita. "Fa pair", certifiquen amb admirable criteri.

Un cambrer, alt com un Sant Pau, morè i amb bigoti pregunta si prendrem cafè. Pren nota de la comanda i al cap d'uns minuts torna amb la safata fumejant. Sembla que hem estat de sort : el nivell d'encert ha estat d'un quaranta-cinc per cent. Això sí : ens deixa molts més sobrets de sucre d'aquells amb cullererta de plàstic incorporada que els necessaris. Molta gent se n'hi posa molt i molt, de sucre, i el servei no està per viatges suplementaris. A la sortida, passem per davant del taulell de recepció. La senyora encarregada del cobrament es sacseja la brusa a l'alçada de les solapes, com si busqués airejar-se els interiors, i es posa bé el recollit del cabell. Abans de marxar, un porró de moscatell i una plata amb carquinyolis estan a disposició de qui tingui un budell buit, i fan les funcions de comitè de comiat.

Sortim a la carretera. El trànsit és escàs, a aquella hora. Fa quaranta anys, el desfilar de sis-cents, vuit-cents cinquanta, dos cavalls i dianes i quatre eles era habitual cap al nord, a la recerca de visionar pel·licules de llit i calaixera. Ara, aquesta banda de la frontera rep afluència de visitants que van de cara a l'olla, a preus molt més baixos que als restaurants del país de na Bruni. Luxúria i gola ? Pecats capitals ?