Brisa

En mig d'una hora perduda i trobada, s'estremeix la calma de la pantalla: m'arriben paraules viatgeres, molt grates, evoquen miratges de poeta.

Són corbes i rectes, són signes i missatgeres pentinades per la brisa, propostes vitals, còmplices a la deriva en la pàgina que troben el port ideal als meus ulls admirats: les respiro, les flairo, les paladejo... m'uneixen, vers a vers, malgrat la distància, a les seves imatges, mares fecundes.

T'envio una abraçada confiant en què no es perdi i t'arribi intacta, suau i lleugera com la brisa, però com ella plena d'imatges generoses... la tens?
Unaquimera

... que emana el teu poema, deixant-me endur per la clama plaent que evoca. El mar es per mi un lloc deliciós, on gronxat per les ones et sents acollit, gaudint dels aromes, els sons i els colors que deixen reposar el cos i aguditzen els sentits. Molts cops hi restat al resguard d'una roca, tan sols aspirant l'aire de vida mare d'inspiracions. Aquesta poesia ja la tinc als meus preferits, i sé que quan ho necessiti, li faré una llegida i em retornarà la pau. Per cert vas captar a la perfecció el que volia transmetre al últim coment que em vares fer.

Una forta abraçada Vicenç

Però sí volia aprofitar aquest espai per donar-te les gràcies, Fredia, i celebrar que t'hagi agradat!

Salutacions,

V.

Si el teu objectiu era que el lector se sentís gronxat per les ones, felicitats per haver-ho aconseguit. I si no l'era, si només és un poema fruit de la necesitat i no pas del propòsit, doncs és bo que sàpigues que permet escoltar la remor de la mar com una melodia harmònica i plaent. Tens un estil impecable. M'ha agradat descobrir-te.

Sembla escrit des de l'observació i respirant profundament a cada aclucar d'ulls.

"Respiro les lletres
d'aquest egoïsme,
per inflar les veles
d'alè de cançons."

M'han encantat aquests quatre versos. Trobo que el temps es va aturant per deixar pas a les paraules i als sentiments, gronxant-los amb cura per esdevenir batecs de poeta.

Petons, Vicenç!

angie

Una brisa que acarona instants, on tot sembla aturar-se. El poema llisca rítmic i suau, besant un temps que es gronxa amb una calma joiosa.
És com si s'anés escrivint lenta i improvisadament, amb el batec dels sentiments fets percepcions, sense necessitat d'aquella llibreta que sempre acull els mots amb avidesa.
Com si amagués una mica de tot i alhora no volgués capturar res concret...

M'ha deixat la sensació d'haver tingut una papallona aturada a la mà una estona, sentint la seva immensa i fràgil bellesa.

Una abraçada estiuenca, Vicenç!

Feia temps que no em passava per aquí, veig que t'has passat a la poesia. M'agrada aquest poema, però he de dir que de tot el què escrius em quedo amb els teus relats a capítols, que per cert es troben a faltar... ;P

Petons i una abraçada!!


Gorwilya

ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta