Brases dins el gel

Un relat de: magalo

Mans fredes,
si no et tinc.
Fins i tot l’aire es congela
si el teu nom no sent a dir,
i el terra es torna de gebre
veient que les meves passes
soles van al caminar.

Ulls cecs,
lluny del teu mirar.
Ja ni la neu és visible
si a les còrnies hi han glaçons,
i si no et puc abraçar,
la meva pell cau a tires,
igual com plaques de gel
que amb tan fred s’han suïcidat.

És tan el gruix de la neu,
que encara tinc esperança
de que si tornes segueixis
aquesta empremta que deixo,
ben fonda, amb les mans i els peus.

Que encara queda caliu, amor,
una petita brassa
que va deixar el teu record,
protegida a dins del cor,
que és qui li fa de cuirassa

Comentaris

  • Balada[Ofensiu]
    pixa-pins | 04-09-2012

    Uf, aquest poema és totalment diferent a l'altre teu que acabo de llegir (el de l'aneguet lleig). Si l'altre era digne d'una bona cançó infantil, aquest serviria per a una balada.

    Molt ben descrites les sensacions que causa l'absència de la persona estimada, identificant el desamor amb el fred, la neu o el gel. I també molt ben tancat el poema amb els últims dos versos, que deixen la porta oberta a l'esperança, doncs encara queda una mica d'aquest "caliu", encara que sigui protegit dins d'un cor cuirassat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

magalo

152 Relats

428 Comentaris

105024 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Terrassa,
En el mar de les paraules, jo vull aprendre a pescar
Agraeixo molt els vostres comentaris i rectificacions.
Soc feliç si ho és la meva gent. Vosaltres ja en formeu part.

Marta
mgalobardes2@gmail.com