Brases dins el gel

Mans fredes,
si no et tinc.
Fins i tot l’aire es congela
si el teu nom no sent a dir,
i el terra es torna de gebre
veient que les meves passes
soles van al caminar.

Ulls cecs,
lluny del teu mirar.
Ja ni la neu és visible
si a les còrnies hi han glaçons,
i si no et puc abraçar,
la meva pell cau a tires,
igual com plaques de gel
que amb tan fred s’han suïcidat.

És tan el gruix de la neu,
que encara tinc esperança
de que si tornes segueixis
aquesta empremta que deixo,
ben fonda, amb les mans i els peus.

Que encara queda caliu, amor,
una petita brassa
que va deixar el teu record,
protegida a dins del cor,
que és qui li fa de cuirassa