Botxins

L'escamot al complet era format per joves que venien del Bronx, alguns hispans, i algun que d'altre blanc. Tots ells, aferrats a aquells fusells semiautomàtics abans d'haver après a afaitar-se per falta de barba. Eren soldats, però la majoria només eren "crios".
Durant el dia, el campament era un continu ball d'anades i vingudes de soldats que orinaven sota un sol rabiós després d'hidratar-se. A ningú li falten ulleres de sol. La tropa i els nous reclutes mataven el temps fanfarronejant i apostant vides que encara no havien trobat, i molt menys conegut. Jo només aspirava a sortir d'allà.
Una hora abans que la resta s'alcés, es pot veure apagar-se la celístia amb pena, per donar pas al turment diari del sol. Un sentiment de culpa em retorçava feia dies l'estómac; una sensació, que encara ara no sabia foragitar per moltes voltes que hi donés. Matar creava remordiments, ara ho sabia; i nosaltres érem els culpables que els principis de llibertat haguessin mort, o mai haguessin existit. No m'estranyava que tots ens odiessin si per ajudar els hi portàvem, quatre hooligans amb ganes de sang.
L'escassetat d'aigua no s'havia arribat a consumar; un helicòpter havia deixat aquell matí puntual, el subministrament per a un mes més. La munició dels artillers també havia arribat, així com la resta de material. Els crios-soldat, semblaven excitats per l'idea de fer alguna cosa més que beure aigua i escriure cartes al seu amor imaginari, que deia esperar-los lluny d'on es trobaven ara. L'esperança per una mica d'acció i adrenalina a cau d'estómac era un simple tràmit per assolir objectius tan estúpids com el de guarir-se unes hores sota l'ombra d'algun edifici al poble on moriria dessagnat.
-2 minuts! - Vaig tenir temps d'escoltar de veu del tinent. Abans que m'encertés de ple la peça de morter. Vaig aguantar conscient uns minuts, escoltant la pluja de plom i foc creuat que els meus xenòfobs amics em dedicaven mentre em dessagnava. Barres i estels onejant foren l'última imatge que captaren els meus ulls. Damunt el tanc que s'allunyava, una bandera semblava pregonar uns valors, que cap de nosaltres havia tingut mai. Vaig resar, mentalment. El dolor es va anar difuminant amb rapidesa. Esventrat damunt la sorra, em va saber greu mentre m'adormia, no haver conegut, a cap irakià, ni tan sols, al meu anònim botxí.