Bojeria Demencial

Bojeria Demencial

Les parets estaven tenyides de sang, vessades per l'odi. Un odi inhumà havia assolit la ment del amo de la casa. Havia desmembrat un per un tots els habitats de la casa. La seua demencial actuació arribà fins punt de decorar la casa amb les restes de les seues víctimes. Havia utilitzats els caps sanguinolents com a fanals. De les conques buides sortia la llum. Havia penjat com a trofeus alguns caps. Amb diversos torsos havia construït cadires i taules. El seu llit estava construït a partir de visceres. Els seus plats eren cranis, les seus forquetes ossos. La catifa del rebedor, pell cosida. Quadres pintats amb la sang dels morts. Qualsevol article de decoració o moble que us pugau imaginar estava construït amb restes humanes.

Els habitants del poble notaren la desaparició de les cent persones que habitaven la mansió Ferrguson. El fètid olor provinent de la mansió començà a arribar al poblat. La policia anà a investigar i sols trobà mort. A Frederic Ferguson (el amo de la casa) no se’l troba, clar que entra tant cadàver a saber si havia mort també. Ningú s'atreví a tocar cap cosa de la macabra mansió. La policia tancà el cas dient que suposadament l'amo de la casa els havia matat a tots. Suposaren que havia sigut ell per la mala fama que tenia. Com passaren els mesos i no hi hagué cap més mort es deixà córrer l'assumpte. L’únic que és posaren diligencies per si veien a Ferguson.

Havien passat quinze anys d’aquell dia. Moltes històries havien sorgit. Que si a les nits s’iluminava la casa, que si havien vist a Ferguson atalaiant el poble des de la cerca oxidada que envoltav la mansió. Contaven que duia gent de fora allí dins i no se la tornava a veure... Però cap denuncia i cap desaparició al poble. La policia pensava que era imaginacions de la gent del poble. I es que hi que tindre en compte que en aquella època la policia estava a vint quilometres del poble. Sols hi havia un agutzil una mica sord i curt de vista; així que no s’adonava dels fets estranys que suposament ocorrien.

Els adolescents de la contornà havien crescut escoltant aquells històries. No havien vist la casa per dins; ja que havia estat clausurada. Per a ells les històries eren sols això històries. Així i tot no s’atrevien a acostar-se a la tenebrosa mansió. Però això canvià aquell dia. Un grup de adolescents un dia d’estiu avorrits com estaven decidiren acostar-se a l’entrada.

La cerca estava oxidada, al igual que el cadenat. Aquest estava partit a causa del òxid. Eren vuit quatre xiques i quatre xics.

-Esteu segur del que anem a fer?- preguntà Ricard.

-Que ets? Un gallina?- Li espetà Jennifer

-Sols són històries per a espantar xiquets- digué Ramon- Simplement el lloc és perillós per que està vell i no volen que ens acostem.

Decidiren entrar. La cerca va fer un soroll estrident. Avançaren per un camí ple de brossa. A cada un dels costats hi havia un xicotet bosc. Avançaren despreocupats. Un soroll a mosques els posaren en guàrdia. Era un brunzit molt intens. Fia olor a podrit. S’acostaren al llindar esquerre del camí. Allí van veure que les mosques voleijaven al voltant d’un cadàver de cérvol mig descompost. Amb cara de fàstic augmentaren el pas. Finalment arribaren als graons que duien a la porta de la mansió (després de passar pel costa d’una immensa font, amb l’aigua d’un color no molt apetible).

Pujaren els graons. Crek, crek, crek. Un per un feien el soroll a trepitjar fusta seca. Hi havia un ma esquelètica que servia per trucar a la porta. Ells pensaren que era decorativa. Colpejaren la porta i un eco els tornà. Cap so més. Giraren el pom i la porta s’obrí. Es trobaven al davant d’un immens rebedor. A dreta i a esquerres s’observaven diverses portes. Al seu davant unes escales que duien al pis superior.

La porta es tanca a les seues espatlles i es sentí un clic. Intentaren tornar a obrir-la però no pogueren. Els seus peus trepitjaven una catifa feta de pell. De pell humana. S’espantaren en veure que dels laterals hi sortia llum dels conques buides de caps de cadàvers recents. Encara gotejaven sang. Al terra es veien cranis que havien servit d’antics fanals. Els quadres pintats amb sang, que ara estava seca decoraven la sala. Estaven espantats, ja no pensaven que havia sigut bona idea entrar a aquella casa.