Bob Marley a Eivissa

Un relat de: leonardo

"És el concert de la meva vida" varen ser les paraules que va pronunciar tot emocionada la nostra filla de sis anys en el concert de Conchita, després d'aconseguir el seu primer autògraf i gaudir, per gentilesa de Radio Diario, d'una esplèndida actuació.
Aquella emoció em va transportar en el temps a l'estiu de l'any 78, concretament al 28 de juny. Havíem començat a escoltar-lo un parell d'anys abans a Ràdio Popular d'Eivissa al seu programa Onda Viva i a Ràdio 3 de Barcelona a l'espai de Jordi Vendrell, posant la banda sonora a les nits del mes de juny preparant els exàmens finals a Barcelona. Ens parlaven de Bob Marley, del seu carrilet verd, de les seves rastes, del seu missatge universal, carisma, lideratge de tot un poble, de la seva veneració a la marihuana que d'acord a la seva religió rastafari, l'atracava a déu ( Jah).
L'estiu anterior al concert, a la pista del Play Boy, una nit de dissabte va prendre color de la mà d'un dels primers dj de la nostra illa, Juan Suárez, que sabia com pocs mesclar amb mestratge els ritmes del moment. Sonava una de les nostres preferides: Show me the way del Comes Alive de Peter Frampton i de cop la sala va perdre el control, els que estàvem allí pareixíem posseïts per una força major, "Retete-te-té... compassos sincopats ... Ooh Yea! ... Alright! ... We're jammin' !" va ser un moment especial, màgic!! Tal volta varen tenir molt a veure els suïssers que havíem pres abans a Ca na Maria just darrere de l'església. "Anau amb compte que l'absenta puja al cap" ens avisava na Maria mentre servia aquell destil·lat llegendari que al mesclar-se amb l'aigua es transformava en l'elixir iniciàtic del ritual de les tardes-nits de dissabte: pujar a Sant Antoni de marxa al Play Boy amb parada obligada a Los Gatos i a Ca na Maria.

I així era, perquè els efluvis d'aquella poció de guerrer en les condicions adequades i aconseguit el punt d'humitat precís varen produir els efectes al·lucinògens necessaris per transportar-nos a les platges caribenyes: "Espero que t'agradi ballar.... Ballar amb mi....ballar, ballar !!" era impossible no rendir-se a aquell ritme.
Perquè la musica es pot escoltar i es pot sentir, i aquesta és la frontera que aconsegueixen traspassar els grans, fer-te sentir les seves emocions i contagiar-te l'alegria de viure. El seu ritme sembla repetitiu però sempre et sorprèn per la seva versatilitat. Una musica que connecta amb les arrels del poble jamaicà i els seus ritmes ancestrals tribals i que actua com un poderós mantra capaç de fer-nos sentir millors i ens convida a ballar com a germans.
L'expectació que va suscitar aquell primer i únic concert de Bob Marley a Eivissa va ser sonada, es tractava del seu primer concert al nostre país i vàrem gaudir del privilegi d'escoltar-lo en directe dos anys abans que altres importants indrets com Barcelona on actuà el 1980, un any abans de la seva mort, en un altre mític concert a la Monumental.
Aquell any, el seu carrilet verd va començar a itinerar, primer pels EUA i Canadà per saltar desprès l'Atlàntic cap a París, on va actuar els dies 25 i 27 de juny per arribar a la nostre illa el mateix dia del concert 28 de juny amb tot el seu sequit, les seves rastes i a tota maquina deixant al seu pas un núvol blanquinós dens i aromàtic que va envoltar tota aquella jornada a Eivissa.
Segons conten just al baixar de l'avió per la pista varen fer rodar una pilota de futbol (Bob Marley era molt habilidós en aquest esport) enfundat dins d'una caçadora negra, texans i cobrint les seves rastes amb un capell força estrafolari.
Aquella nit de lluna molts de nosaltres ens vàrem atracar a la plaça de toros, sense entrades (l'entrada més econòmica costava 1.000 pessetes, un preu prohibitiu per a les nostres butxaques) i ens enfilàrem a l'estructura de l'edifici en construcció del davant per veure aquell monstre.
Va ser un concert intens que va començar amb els temes del nou treball Babylon by Bus per caldejar un auditori, cosmopolita i multiracial, que ja no ho necessitava i que es va rendir des del primer minut a la màgia i el ritme dels Wailers. Un ritme frenètic que ens va deixar perles tan precioses com "I shot the sheriff", "No woman no cry", "Is this love", "Jamming", "Get up stand up" i tancant el concert la peça magistral "Exodus" un bis esperat que va fer que la plaça s'enlairàs, flotant sobre el núvol blanc que desprenia aquell singular carrilet, per ballar amb la lluna que com nosaltres tampoc havia pagat l'entrada.
Em qued amb l'emoció d'aquell mític concert i amb la cara de felicitat de la nostra filla mostrant un retall del Diari amb l'autògraf amb dedicatòria de Conchita, dos moments màgics i sense dubte "un dels concerts de les nostres vides!!".

Comentaris

  • quina enveja![Ofensiu]
    Tanoka | 15-03-2008 | Valoració: 6

    quina enveja haver pogut anar a aquest concert de la monumental! m'agrada Bob Marley i m'ha agradat aquest relat-artícle. M'en vaig a la platja a ballar!
    felicitats!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: