Blues de les 4:20

Tenia una mala nit. Estava neguitós i no podia dormir.

Vaig agafar el cotxe per anar a fer un tomb. Les llums de la ciutat brillaven amb força a través de l'aire glaçat i a la ràdio nou de cada deu cançons parlaven d'amor. Vaig passar-me una bona estona remenant el maleït aparell fins que vaig trobar una emisora decent, jazz frenètic i discordant a altes hores de la matinada. Vaig encendre un cigarret i vaig abaixar la finestreta.

Cançons d'amor… amor per aquí, amor per allà. Deien que movia el món i potser tenien raó, però jo tenia les meves opinions al respecte; si de debò existia, jo no l'havia conegut mai.

Promeses absurdes i paraules gastades. Al final la vida s'encarregava de posar les coses a lloc fins que només érem un parell de titelles ballant al so dels seus propis desitjos, anhels individuals que mai confluïen. La crua imatge del desencís, dos ninots de fusta pelada ballant sobre les cendres fumejants de la il·lusió.

Vaig pujar el volum, no volia escoltar els meus pensaments.

En la distància, carretera enllà, podia distingir les llums d'una benzinera. Vaig imaginar-me l'olor reconfortant del cafè calent. A la ràdio havien posat una cançò de T-Bone Walker i em van venir a la ment les paraules d'un personatge d'Ellroy; vaig somriure mentre les pronunciava amb arrogància: 'Aquest és el meu Món, fins i tot Déu ho sap'.

Vaig mirar el rellotge. Començava a sortir el sol. Faltaven uns metres per arribar a la benzinera; final de trajecte. Començava a tenir son.