Ballarina final

Ella ballava i ballava. Era una figura petita acariciant la pista de ball. Els seus peus resseguien cada mil·límetre de terra, dibuixant mars i amor... La seva cara brillava com un sol resplendent i els ulls blaus li cantaven cançons dolces d'enamorats, d'amants desesperats.
Igual que una nina de porcellana, delicada, menuda, fràgil.
L'aire estava dispers, ella feia fàcil respirar, convertia la fredor d'aquella sala, en un ambient acollidor, agradable.
Estava sola, una perla perduda en mig d'un llac de gel. Que gran devia ser el món des de la seda de les seves mans... L'immensitat li regalava solitud, una solitud que l'envaïa cada vegada que dansava, un sentiment tan profund que travessava tota voluntat de viure. Es movia amb suavitat, com un estel volant direcció del vent, lentament lliure.
No pensava en res, ignorava tot allò més enllà d'aquella porta que empresonava els seus somnis, el seu somni.
L'omplia el silenci, viatjava amb la tranquil·litat a un paradís desert...on era feliç.
Quan ballava no pensava, no... No li feia falta pensar. Una força invisible l'obligava a deixar-se endur.
El temps es parava, cada segon era etern. Pot ser els rellotges dormien en aquelles hores de la matinada.

De sobte..
Un tro.
Una nina que cau a terra, espantada. Continua el silenci, però s'aproxima el final.
Mira al seu voltant i intenta aixecar-se, una mica més dèbil que pocs moments abans.
Un altre tro.
Recau. Les galtes es comencen a banyar en llàgrimes de sucre, que lentes arriben fins l'oceà dels seus llavis... Es queda pàl·lida, perd l'esma; s'apropa un drama.
Un altre tro. L'últim tro.
..i porcellana trencada, feta miques sobre la pista. S'ha acabat. Pocs segons més de silenci... Desapareixen les seves petjades.

Comença a córrer el rellotge, a fugir el temps. S'obren els llums, entra molt gent. Enmig del batibull, sona una música. Comença un nou dia.