Auto-censura i repressió a la nova era tecnològica

Temps era temps hi havia un món meravellós anomenat Internet. Potser algú n’ha sentit a parlar: era un lloc on tothom podia dir la seva sense por, fins i tot quan l’únic que havies de dir era pura merda, un espai propici i confortable, sense fronteres, sense ideologies, sense censura. Però vet aquí que un dia va arribar un monstre terrible, petit, però terrible (l’anomenarem Soraya, així a l’atzar), que va pensar que tanta llibertat a la xarxa no era bona perquè ens deixava desprotegits a tots (el que realment volia dir és que si no hi tenia el control, qualsevol podia dir la seva lliurement convertint-se en un greu problema contra el sistema establert).
Un trobador bromista va ser el primer en patir aquesta nova llei a les seves carns: va escriure una cançó on deia que el rei (Felip amb ve baixa i un palet) era un tanoca producte de l’endogàmia i el van tancar al calabós durant tres anys i mig. Valga’m Déu! I és així com les tenebres es van començar a escampar. I no estava permès riure si un bruixot dolent moria perquè anaves al calabós; ni fer broma si el president del govern corrupte fotia la pota al parlament, perquè anaves al calabós; ni indignar-te si la policia havia estomacat a uns pobres camperols que protestaven perquè volien conrear lliurement les seves terres, perquè anaves al calabós. I direu, com va acabar aquesta història que no té res a veure amb la situació real que vivim a Catalunya? Doncs la veritat és què porto dies pensat el final i no sé què collons posar. M’agradaria que guanyessin els bons, però no crec que sigui tan fàcil. Llavors, per prudència, tan sols conclouré amb un típic: continuarà.

Si voleu escriure algun comentari, no l’envieu per aquí, no el podré llegir, escriviu-lo, si us plau, a:
Centro Penitenciario Madrid VII
Crta M-241, km 5.750
CP 28595 Estremera, Madrid