Atzucac. (Un bon cop de pedra)

La imatge del monstre, un homenot lleig, brut, pudent i caníbal que tractava de menjar-se els vailets del barri, amb molt poca fortuna, se'm revelava a traves del vidre de la cafeteria.

La canalla ja se'l coneixia, al vell Manel. Portava 20 anys intentant cruspir-se un o dos tendres infants perduts, però ja feia 20 anys que no se'n menjava cap.

Proferint crits i malediccions en alguna llengua mes inventada que morta, empaitava la quitxalla tan ràpid com les seves velles i deformades cames li ho permetien. La gepa i la ceguesa de l'ull dret tampoc ajudaven gaire.

Un vailet amb cara de fill de puta, que portava una bona estona calculant l'azimut mentre acaronava la pedra que sostenia, va agafar embranzida i va llençar-la amb totes les seves forces, impactant a l'ull bo d'en Manel, fent-lo cridar i maleir en un to mes alt i llastimós, ensopegant amb una calaixera que romania propera als contenidors de brossa a l'espera de ser reciclada i fotent-se una hòstia de collons.

Desprès d'una bona estona d'apallissar el pobre monstre, els xicots es van cansar, i van anar a buscar el berenar, que ja era hora, deixant en Manel fet una pena, tirat al terra com una burilla trepitjada sense compassió que va repartint el filtre i el poc tabac que li queda pels carrers d'aquest cruel mon on vivim.

Acabat el cafè, vaig pagar el compte a la barra i vaig anar a cercar en Manel, que s'havia incorporat per cordar-se la sabatilla dreta.

- Estàs vell per aquest ofici, Manel. Ja es hora de jubilar-te.

- Digues-li això al meu llogater, a veure si em condona el deute.

- No m'agrada tractar amb vampirs.

- Ja m'ho pensava. Per cert, el grup d'en Jaume et cercava. Tenen una feina per a tu.

Vaig deixar en Manel apedaçant el seu uniforme i pensant en la possible proposta de la gent d'en Jaume, un grapat de mutants assassins professionals sense escrúpols.

Per que collons necessitarien un home llop?