Atzucac. (Nit De Pluja)

El monstre se'n va anar a dormir d'hora, al·legant que li feia mal el queixal i que l'endemà havia d'anar al dentista, deixant-me completament sol a la llum de la rovellada llàntia que estoicament sostenia el pes de la conversa.

Ara ja no queia gota, però feia una hora, la tempesta havia deixat aquells paratges completament xops. La suau brisa que bufava pessigollejava les andròmines de ferro que el monstre havia penjat a l'entrada de la seva cova, murmuri metalic per una nit d'allò mes incoherent.

Esperava jo l'autobús, a una parada perduda del mapa, quan les primeres gotes van caure al damunt del diari que el meu homòleg es remirava assegut sobre una gran pedra rodona. En pocs minuts, el diluvi estava servit. I acte seguit, va aparèixer el monstre, proferint crits i malediccions, remenant les mans per sobre del seu pelut cap.

- Una ferralla punxeguda. La vaig trepitjar. I no vegis quin mal, noi.!

El monstre havia espantat el lector, però a mi ja no m'espantava res. Em va convidar a una tassa de té fins que la pluja escampes, i jo vaig acceptar de bon grat. No tots els dies es coneix un monstre.

I alla, dins la cova d'un monstre, acaronat per l'escalfor de la llar de foc, escoltant la musica dels ferros i mirant embadalit les ombres que la llàntia projectava sobre les parets, el temps es va aturar. Ja no tenia necessitat de desaparèixer d'aquest mon. Ja no tenia necessitat de morir.

Apurant el té, vaig desar els gots a la pica i em vaig estirar al sofà, tapat amb mantes fetes de samarretes estripades i draps de cuina defenestrats. La remor d'un riu em va servir de pont cap a la son...