Assaig sobre l'amor

Conta la mitologia grega que els éssers humans, els quals naixien de la terra, estaven formats per dues meitats: l'una femenina, l'altra masculina. Un déu, segurament Zeus, enfurismat per algun trellat que altre, condemnà als éssers humans a viure amb les seues dues meitats separades i allunyades. És des d'aleshores que els humans busquem la nostra altra meitat: ací naix el mite de la mitja taronja. A la recerca de la nostra meitat és el que anomenem "amor".
Altrament, el pensament humanista ens porta a creure'ns el centre de l'univers, els éssers més evolucionats de la creació. Tendim a pensar que som únics entre la nostra espècie, però no hi estem sols, hi ha algú més com nosaltres: la nostra ànima bessona.
Tant des del punt de vista mitològic, com de l'humanista, l'amor resultaria ser la recerca de la persona que ens complementa.
Per tant, l'amor existeix inclús abans que l'objecte de l'amor. Estem enamorats del nostre complementari des de l'inici. Tal i com anem coneixent-nos anem enamorant-nos del nostre complementari. És la recerca i la identificació de l'ésser amat el que ha estat font inesgotable d'inspiració dels poetes de tots els temps, els quals han emprat adjectius com "etern, sensual, luxuriós, dolç, càndid", entre altres per descriure l'amor.
Efectivament, si ja estem enamorats del nostre complementari, aquest amor ha de ser etern, ja que sols hi tenim una ànima complementària i l'ànima, no ho oblidem, és eterna. Els sentits perceben la persona amada inclús abans de conèixer-la. Seran els sentits els que ens ajuden a reconèixer-la, però, serà la imaginació la que haja creat una imatge prèvia: la idealització de l'amada.
Però, en la pràctica no hi ha un sol focus d'amor, no hi ha un sol complementari. Al llarg de vida ens trobem amb més d'una persona que ens complementa, perquè hi tenim més d'una faceta, hi tenim més d'un complementari i, en conseqüència, hi tenim més d'un amor. Per donar una explicació coherent amb la moral jueu-cristiana, assagem diferents classificacions, com ara: amor platònic, amistat, amor sensual, amor sexual, sexe.
Com ja hem dit, totes aquestes varietats de l'atracció, ja siga purament física o intel·lectual, els éssers humans tendim a sublimar-les, a formular-les com qüestions metafísiques. Poetes i filòsofs contribueixen a l'elevació estètica i moral de la idea de l'amor. Els teòlegs i els polítics han elaborat normes i lleis per regular l'amor. Al llarg de la història, sempre que han hagut propietats pel mig, l'església i l'estat han posat mecanismes per controlar l'amor: el matrimoni, la monogàmia, etc.
Ja hem repassat de forma resumida les bases de les teories sobre l'amor, però ens falta sondejar un altre camí. Què ens pot aportar la ciència a aquest debat? La primera premissa que possa sobre la taula la ciència és que l'ésser humà és una espècie d'animal mamífer de la família dels homínids, lloc que ocupem en la taula de classificació d'espècies que hem elaborat els humans. La teoria de l'evolució ens planteja que els éssers humans som fruit de l'evolució de les espècies. Evolució que comença fa milions d'anys i ha anat desenvolupant-se de forma excèntrica, sense seguir cap patró previ, moltes vegades sent conseqüència de la casualitat i de l'infortuni. Així, basant-nos en aquesta premissa, direm que l'ésser humà no és diferent què altres animals que poblen aquest planeta, i que els seu comportament, en molts casos, ve predeterminat per la seua evolució, és a dir, aquest comportament està escrit al seu genoma. Una altra premissa que podem assentar és que com a espècie tenim una estratègia per perpetuar-nos, aquesta està basada en la reproducció sexual, és a dir, una espècie en la qual hi ha dos tipus d'individus de sexes diferents, la participació conjunta de tots dos és imprescindible per a la reproducció: açò és el que denominem els profans la pràctica sexual, o, més col·loquialment, fer-ho.
Quan es dóna la relació sexual en la nostra espècie? Doncs, com en la majoria de mamífers, les femelles de l'espècie preparen el seu cos per a la concepció una vegada per cada cicle reproductiu, en el cas dels humans una vegada al mes, més o menys. La preparació per a la reproducció ve donada per les hormones que estimulen certes parts del cos per a atreure l'atenció dels mascles de l'espècie, per una banda, i per la gènesi de la nova vida per altra.
En l'espècie humana, aquest període de major receptivitat per part de les dones ve donat per l'ovulació i es caracteritza per un augment de la temperatura vaginal i una major segregació de la mucosa vaginal, així com l'augment de volum de les glàndules mamàries. Pel que fa a l'actitud front als hòmens, són més receptives i insinuants. El comportament dels mascles ve determinat per l'estratègia de selecció adoptada per l'espècie, quan aquesta estratègia es dóna a través de la competència entre mascles, aquests solen tenir una grandària ostensiblement més gran que la de les femelles, i es veuen impel·lits a lluitar entre ells per veure quin és el més fort i el que es quedarà amb el dret de cobrir a les femelles del seu ramat. Per altra part, tenim la selecció de l'espècie a través de la competència a nivell zoospèrmic, entre els individus de diferent sexe de les espècies que opten per aquesta darrera estratègia no hi ha grans diferències de grandària. L'actitud tant de mascles com de femelles és la promiscuïtat, ja que són els espermatozous els que competeixen. La femella tractarà d'aparellar-se quantes més vegades puga durant el seu breu període de fertilitat, amb el o els mascles que ella esculla. Altrament, el mascle, estarà a tot hora disponible ja que no hi pot estar segur de la seua reproducció genètica. En els humans, l'estratègia de selecció i reproducció és una barreja de totes dues. Des del punt de vista físic, la nostra espècie està dins de la segona estratègia selectiva, tanmateix es veu moderada per la intervenció de la moral i altres normes de caràcter cultural.
Quina és la conseqüència d'aquesta estratègia en l'ésser humà? Doncs, que la dona està receptiva sols uns pocs dies al més i l'home, en conseqüència, ha d'estar sempre preparat per reproduir-se, ja que no pot detectar fàcilment quan la dona està receptiva ni quina dona va a sol·licitar les seues atencions.
Per concloure, l'amor, des d'un punt de vista científic, és el conjunt de reaccions bioquímiques que es dóna en ambdós sexes d'una mateixa espècie, que els prepara per a la reproducció i, per tant, per la perpetuació de l'espècie.
Allò poètic o moral, amb el que els humans han revestit les diferents sensacions produïdes per les reaccions bioquímiques, és conseqüència de la necessitat que l'ésser humà té de justificar la seua existència eterna com individu únic i sense parangó.
Tanmateix, sabem que no som eterns i que l'estadística ens demostra constantment que som un més entre d'altres que reaccionen i pensen igual que nosaltres.
Per tant, amigues i amics, aprofiteu el moment. Si algú vos fa recriminacions morals, digueu-li que és a conseqüència de les reaccions bioquímiques del nostre cos, que el mapa genètic vos determina aquest comportament, que actuar d'altra forma fora contra natura i, si hi ha un Déu que ho ha creat tot, fora anar contra la voluntat de Déu.
Per açò germanes i germans: folleu, folleu que el món s'acaba!

Xavi Vidal