Arrels descarnades

Com dol escoltar la veu d'una mare que ha perdut un fill, veure en els seus ulls un profund pou de tristesa. No hi ha paraules possibles per poder descriure les sensacions que freguen l'espai que ens separa de l'esfereïdora ombra d'una tragèdia.
En aquells moments, l'ona expansiva m'agafa de ple; s'esborrona la pell i es cargolen estranyes sensacions dins del meu ventre.
M'endinso sense adonar-me'n en aquella mirada enaiguada que ha perdut la lluïssor, on un punyent dolor dilueix la percepció dels colors que formen l'iris i totes les imatges que s'hi reflecteixen.

Coincidim a la sala d'espera del quiròfan, mentre esperem que ens donin notícies dels pacients (el seu marit i el meu pare). El seu fill ve en tren i justament porta retard. Mentre espera inquieta, la meva mare i jo li fem companyia; el seu neguit rebota per les parets, mentre semblen haver-se alentit les agulles del rellotge.
El pas del temps és tan abstracte com la pròpia percepció que tenim d'ell en cada moment ...

Ha perdut la germana i la filla en poc temps; la por la fa bellugar sense parar, malgrat estar paralitzada per dins. Ja no se'n refia de res que li pugui dur el destí, està massa escarmentada.
La seva petita només tenia 26 anys i en tres mesos un virus se li va endur la vida a mossegades. Endevino en cada gest que mai més res tornarà a ser igual que abans.
Dies que s'escolen entre borbolls d'impotència, amarats d'aquell destí que no es pot canviar, d'una crua realitat que no s'esborra.

Porta un retrat en forma de camafeu penjat al coll. La imatge inert de la seva filla reposa molt prop del cor, entre batecs i silencis, subjectat per lligams d'amor i dol.
Amb el moviment de cada respiració, el rostre d'aquella noia belluga al ritme d'una feixuga tristesa.
Jo de reüll no puc deixar de perdre'm en la immensa llunyania d'aquell jove i dolç somriure. S'assembla molt a la seva mare, són gairebé un calc; ara totes dos embolcallades d'un esguard de marbre que les distancia del món.

Se'm fa un nus a la gola al sentir el pes d'aquella pèrdua que ha deixat el camp tan erm. No sé si em fa més mal intuir-la submergida dins d'una mort en vida o la pròpia desgràcia que l'ha empaitat de ple.

El fill arriba a corre-cuita, just abans de que el metge els cridi per informar-los sobre l'operació. Quan surt d'aquella petita cambra respira més alleugerida, fins i tot se li dibuixa al rostre un somriure tímid que endolceix lleument els sobris colors que la vesteixen. Tot sembla haver anat bé...
La mama i jo ens asseiem en un banc molt juntes; en aquell moment no hi cal massa paraules per descriure les emocions. Amb els ulls li demano de tot cor que mai em dugui penjada al coll com si fos el contacte de la seva pròpia soga, ni renunciï mai a viure ni per mi ni per ningú. Ella sempre ha pogut llegir la meva mirada i jo ho sé...

De ben segur aquella noia donaria qualsevol cosa per guarir el dol punyent de la seva mare, per allargar-li la mà i transmetre tot un món de sensacions que la consolessin.
Ens ha explicat el seu somni; un somni que es repeteix moltes nits insistentment i arriba com una abraçada de lliscosa seda.
La filla li diu que no pateixi per ella, que ja no plori més...
Què hi ha en aquell espai indesxifrable on el subconscient rep missatges gairebé palpables, simbòlics significats que es transmeten de tan estranyes maneres?

Malgrat l'enorme buit de l'absència física i no poder agafar-nos a res científicament explicable, crec en una mena de vibracions. En les més properes i en d'altres que semblen creuar les distàncies.
Presagio un ínfim fil de llum solcant la negror de la nit, una forma d'energia diferent que no arribem a veure.
Una carícia lleugera i subtil om un tebi raig d'albada, com el murmuri de la dansa de les roselles, com la misteriosa màgia dels colors del capvespre.
És com mirar-se les mans i veure-la reflectida en el moviment dels dits, en un somriure que neix lliure i serè, en cada pas que no se sap amb certesa cap a on ens porta...

Cadascú sent el dolor i la tristesa a la seva manera; no hi ha definicions possibles per classificar aquests sentiments. Però en general la mort és la més gran pèrdua, el cavall de batalla per la major part de nosaltres i generalment ens el prenem con un fracàs, com la més cruel i lacerant derrota...
Només sé de cert que la vida és un tresor massa valuós per ofegar-la en una ferotge lluita, plena de dolor i d'impotència.

Com voldria veure somriure de nou a tantes persones que romanen perdudes en un món on només hi caben els records i l'enyorança; on es van florint lentament amb l'enganxosa i corrosiva humitat de les llàgrimes internes que s'escolen irremissiblement per totes les esquerdes.

M'agradaria tant que aquella mare pogués creure de debò en el somni que es repeteix tot sovint quan per fi la venç la son, que pogués obrir de nou les finestres a la llum del sol que l'espera. Càlides carícies llepant amorosament aquell fred degoteig de tristesa.
Sensacions tèbies i suaus acolorint el seu rostre de molts instants de calma, abraçant cada petit detall com si fos la força més vital d'un amor que mai mort, que tan sols es transforma. Sentir-la viva dins seu i formant part de tot plegat, de la pròpia existència.

He vist desmembrar-se tanta gent plena d'il·lusions i alegria, renunciar a tot allò que eren. Tancar-se dins d'una bombolla de malsons i angoixa, sobreviure dia a dia amb esforços sobrehumans desitjant massa cops el fi de tant sofriment, sense poder fugir enlloc.
Arrossegar-se forçats, per no fer encara més mal als que tenen a la vora, lluitant per tirar endavant un cor greument ferit que tot just batega.

El dol és l'embolcall d'una pèrdua. La mort, l'abandó, la manca d'identitat, la confusió, la por, el trencament amb el passat, el gosar mirar cap a endins malgrat saber que ens farà mal, tots els canvis que ens sacsegen la suposada normalitat i belluguen espais inexplorats entre el cor i la ment .
Al llarg de la vida es van descarnant petites i grans arrels del nostre arbre que fan que minvin les forces internes. S'assequen il·lusions i es marcia el sentit de moltes coses. No es pot pretendre que les fulles onegin lluents i esplendoroses al ritme de tots els vents sense donar temps a deixar créixer noves arrels que les alimentin.

La tristesa es vesteix de dol i lentament ofega; hi ha tantes formes de vestir i despullar el dol, com tantes formes de sentir i comprendre la tristesa...


Com espectre desdibuixat
la tristesa entra en joc,
esmunyint-se per les esquerdes.

Clava els ullals en la profundes
artèries dels pensaments.

S'alimenta de la força més vital
de les ànimes...
i amb cada abraçada escanya
una mica més
el sentit de l'existència...

Perduts per túnels i laberints
sense senyals indicadores,
les mans no troben baranes
on agafar-se.

Desconcertants baixades
per tobogans de fustes corcades,
estelles que travessen la ment
i la matèria.

Vermell udol que s'escampa
per les ferides obertes, amb
esquitxos d'impotència.

L'he vist guaitar en els ulls dels altres
i reflectir-se en les meves pròpies
aigües transparents i tèrboles.

Cristalls esmolats i cantelluts
que rodolen fets allaus,
esllavissant sentiments i marges,
il·lusions i fermesa.

Obscuritat abismal,
immens espai desèrtic,
pluja de cendres que ofega.

Tristesa...
deessa perduda entre eternes penombres
que un dia va voler posseir l'esperit
de la mort i es va convertir en la seva
pròpia presa.

Mirar-la de fit a fit
als ulls buits i esglaiadors
és antídot per comprendre
el dol que l'alimenta.

Sense apartar la mirada,
fent equilibris en el penya-segat
on s'albiren cels molt blaus
i repiquen onades de coherència.

Al creuar l'abstracte llindar
de les terres pantanoses
s'enfonsa l'empenta;
es confonen víctima i botxí
quan s'obren pas les tenebres.

Tristesa...
presó sense murs,
crua inanició, asfíxia lenta.

Un somriure intern creua l'infinit
quan sóc capaç de tocar-te
i, malgrat saber-te en un indret
perdut dins del meu cor,
sento que ja no sóc teva...