Arrels descarnades

Un relat de: ROSASP

Com dol escoltar la veu d'una mare que ha perdut un fill, veure en els seus ulls un profund pou de tristesa. No hi ha paraules possibles per poder descriure les sensacions que freguen l'espai que ens separa de l'esfereïdora ombra d'una tragèdia.
En aquells moments, l'ona expansiva m'agafa de ple; s'esborrona la pell i es cargolen estranyes sensacions dins del meu ventre.
M'endinso sense adonar-me'n en aquella mirada enaiguada que ha perdut la lluïssor, on un punyent dolor dilueix la percepció dels colors que formen l'iris i totes les imatges que s'hi reflecteixen.

Coincidim a la sala d'espera del quiròfan, mentre esperem que ens donin notícies dels pacients (el seu marit i el meu pare). El seu fill ve en tren i justament porta retard. Mentre espera inquieta, la meva mare i jo li fem companyia; el seu neguit rebota per les parets, mentre semblen haver-se alentit les agulles del rellotge.
El pas del temps és tan abstracte com la pròpia percepció que tenim d'ell en cada moment ...

Ha perdut la germana i la filla en poc temps; la por la fa bellugar sense parar, malgrat estar paralitzada per dins. Ja no se'n refia de res que li pugui dur el destí, està massa escarmentada.
La seva petita només tenia 26 anys i en tres mesos un virus se li va endur la vida a mossegades. Endevino en cada gest que mai més res tornarà a ser igual que abans.
Dies que s'escolen entre borbolls d'impotència, amarats d'aquell destí que no es pot canviar, d'una crua realitat que no s'esborra.

Porta un retrat en forma de camafeu penjat al coll. La imatge inert de la seva filla reposa molt prop del cor, entre batecs i silencis, subjectat per lligams d'amor i dol.
Amb el moviment de cada respiració, el rostre d'aquella noia belluga al ritme d'una feixuga tristesa.
Jo de reüll no puc deixar de perdre'm en la immensa llunyania d'aquell jove i dolç somriure. S'assembla molt a la seva mare, són gairebé un calc; ara totes dos embolcallades d'un esguard de marbre que les distancia del món.

Se'm fa un nus a la gola al sentir el pes d'aquella pèrdua que ha deixat el camp tan erm. No sé si em fa més mal intuir-la submergida dins d'una mort en vida o la pròpia desgràcia que l'ha empaitat de ple.

El fill arriba a corre-cuita, just abans de que el metge els cridi per informar-los sobre l'operació. Quan surt d'aquella petita cambra respira més alleugerida, fins i tot se li dibuixa al rostre un somriure tímid que endolceix lleument els sobris colors que la vesteixen. Tot sembla haver anat bé...
La mama i jo ens asseiem en un banc molt juntes; en aquell moment no hi cal massa paraules per descriure les emocions. Amb els ulls li demano de tot cor que mai em dugui penjada al coll com si fos el contacte de la seva pròpia soga, ni renunciï mai a viure ni per mi ni per ningú. Ella sempre ha pogut llegir la meva mirada i jo ho sé...

De ben segur aquella noia donaria qualsevol cosa per guarir el dol punyent de la seva mare, per allargar-li la mà i transmetre tot un món de sensacions que la consolessin.
Ens ha explicat el seu somni; un somni que es repeteix moltes nits insistentment i arriba com una abraçada de lliscosa seda.
La filla li diu que no pateixi per ella, que ja no plori més...
Què hi ha en aquell espai indesxifrable on el subconscient rep missatges gairebé palpables, simbòlics significats que es transmeten de tan estranyes maneres?

Malgrat l'enorme buit de l'absència física i no poder agafar-nos a res científicament explicable, crec en una mena de vibracions. En les més properes i en d'altres que semblen creuar les distàncies.
Presagio un ínfim fil de llum solcant la negror de la nit, una forma d'energia diferent que no arribem a veure.
Una carícia lleugera i subtil om un tebi raig d'albada, com el murmuri de la dansa de les roselles, com la misteriosa màgia dels colors del capvespre.
És com mirar-se les mans i veure-la reflectida en el moviment dels dits, en un somriure que neix lliure i serè, en cada pas que no se sap amb certesa cap a on ens porta...

Cadascú sent el dolor i la tristesa a la seva manera; no hi ha definicions possibles per classificar aquests sentiments. Però en general la mort és la més gran pèrdua, el cavall de batalla per la major part de nosaltres i generalment ens el prenem con un fracàs, com la més cruel i lacerant derrota...
Només sé de cert que la vida és un tresor massa valuós per ofegar-la en una ferotge lluita, plena de dolor i d'impotència.

Com voldria veure somriure de nou a tantes persones que romanen perdudes en un món on només hi caben els records i l'enyorança; on es van florint lentament amb l'enganxosa i corrosiva humitat de les llàgrimes internes que s'escolen irremissiblement per totes les esquerdes.

M'agradaria tant que aquella mare pogués creure de debò en el somni que es repeteix tot sovint quan per fi la venç la son, que pogués obrir de nou les finestres a la llum del sol que l'espera. Càlides carícies llepant amorosament aquell fred degoteig de tristesa.
Sensacions tèbies i suaus acolorint el seu rostre de molts instants de calma, abraçant cada petit detall com si fos la força més vital d'un amor que mai mort, que tan sols es transforma. Sentir-la viva dins seu i formant part de tot plegat, de la pròpia existència.

He vist desmembrar-se tanta gent plena d'il·lusions i alegria, renunciar a tot allò que eren. Tancar-se dins d'una bombolla de malsons i angoixa, sobreviure dia a dia amb esforços sobrehumans desitjant massa cops el fi de tant sofriment, sense poder fugir enlloc.
Arrossegar-se forçats, per no fer encara més mal als que tenen a la vora, lluitant per tirar endavant un cor greument ferit que tot just batega.

El dol és l'embolcall d'una pèrdua. La mort, l'abandó, la manca d'identitat, la confusió, la por, el trencament amb el passat, el gosar mirar cap a endins malgrat saber que ens farà mal, tots els canvis que ens sacsegen la suposada normalitat i belluguen espais inexplorats entre el cor i la ment .
Al llarg de la vida es van descarnant petites i grans arrels del nostre arbre que fan que minvin les forces internes. S'assequen il·lusions i es marcia el sentit de moltes coses. No es pot pretendre que les fulles onegin lluents i esplendoroses al ritme de tots els vents sense donar temps a deixar créixer noves arrels que les alimentin.

La tristesa es vesteix de dol i lentament ofega; hi ha tantes formes de vestir i despullar el dol, com tantes formes de sentir i comprendre la tristesa...


Com espectre desdibuixat
la tristesa entra en joc,
esmunyint-se per les esquerdes.

Clava els ullals en la profundes
artèries dels pensaments.

S'alimenta de la força més vital
de les ànimes...
i amb cada abraçada escanya
una mica més
el sentit de l'existència...

Perduts per túnels i laberints
sense senyals indicadores,
les mans no troben baranes
on agafar-se.

Desconcertants baixades
per tobogans de fustes corcades,
estelles que travessen la ment
i la matèria.

Vermell udol que s'escampa
per les ferides obertes, amb
esquitxos d'impotència.

L'he vist guaitar en els ulls dels altres
i reflectir-se en les meves pròpies
aigües transparents i tèrboles.

Cristalls esmolats i cantelluts
que rodolen fets allaus,
esllavissant sentiments i marges,
il·lusions i fermesa.

Obscuritat abismal,
immens espai desèrtic,
pluja de cendres que ofega.

Tristesa...
deessa perduda entre eternes penombres
que un dia va voler posseir l'esperit
de la mort i es va convertir en la seva
pròpia presa.

Mirar-la de fit a fit
als ulls buits i esglaiadors
és antídot per comprendre
el dol que l'alimenta.

Sense apartar la mirada,
fent equilibris en el penya-segat
on s'albiren cels molt blaus
i repiquen onades de coherència.

Al creuar l'abstracte llindar
de les terres pantanoses
s'enfonsa l'empenta;
es confonen víctima i botxí
quan s'obren pas les tenebres.

Tristesa...
presó sense murs,
crua inanició, asfíxia lenta.

Un somriure intern creua l'infinit
quan sóc capaç de tocar-te
i, malgrat saber-te en un indret
perdut dins del meu cor,
sento que ja no sóc teva...








Comentaris

  • La Vida és un Tresor.[Ofensiu]
    Jofre | 16-05-2006 | Valoració: 10

    Primer de tot recordar-te que m'agrada llegir-te i intuir el so de les paraules que has escrit.

    Almenys el to que jo interpreto és suau per bé que puguis estar tractant un tema punyent (com viure una etapa de dol).

    És una qualitat teva que admiro perquè ajustes registre i temàtica en un estrat literari que tu domines amb calma i coherència. Ho saps, Rosa.

    En el relat, tu també hi deixes pinzellades en forma de preguntes i de respostes. Cada frase és analitzable, sens dubte. En qualsevol cas, queda ben clar que aquests sentiments i situacions es viuen d'una manera difícil de definir. Ho és pel qui ho viu a tocar, com pel qui l'afecta a més distància (relativa). I, sí, en efecte, la vida és un tresor, un mosaic que exigeix seguir bategant i que val la pena. El dol un embolcall per la tristesa, quan s'ha produït una pèrdua -irreversible. Són bones reflexions de les protagonistes del relat.

    En la part en vers m'ha cridat l'atenció que esmentis un fet vital en aquesta societat actual: no confondre mai víctimes i botxins.

    Crec que en moments de trànsit, com el que descrius, convé que no comencem a vestir i desvestir a cuita corrents. És un procés de dol, cadascú al seu ritme, perquè en aquesta vida tot és superable (sí! i tant!).

    Segons el meu humil parer marques molt bé aquesta cadència i deixes finestres obertes per seguir endavant malgrat algunes arrels hagin estat descarnades, aquest és el gran valor del text (és un senyal de respecte i comprensió de la realitat).

    Mai més res tornarà a ser igual que abans, escrius. És cert i cru. Tots hem escoltat i pensat frases similars. Costa d'assumir, però en els nous paisatges -malgrat les absències- ha d'haver espais inexplorats per recuperar el somriure i seguir bategant -sense cap nus a la gola (per cert El nus de la soga és un relat recomanable i molt ben comentat).

    [Que transcendent m'he posat, tu! Ja veus l'efecte dels teus textos, Rosa. Fan reflexionar i són plens de vida i sentiments. També hi ha un fil entre ells. Això és bo.]

    Enhorabona. Una abraçada!

    Jofre.

    PS
    Sobre l'Alícia enganyada.
    És evident, Rosa, que si el teu comentari fos la resposta per a l'hipotètic professor Brunyola tu aprovaries l'examen (tant per coneixements, tant com a persona). Aquest segon fet és el que ens hauria d'interessar a tots (tant de bo fos així).
    De fet, la segona part és una crítica legítima als Manuals i els qui ens volen dictar pautes. Comparteixo la teva opinió, coincidim, i tots dos sabem què pretenia. Sovint per descobrir el millor o pitjor cal que escampem preguntes i respostes (on sigui); així verifico quin és el perfil del lector/a.

    Doncs Rosa, amb tu (com també amb d'altres persones) sé que tinc el goig de poder escoltar i estalviar paraules, la qual cosa et segueix honorant. I, sí, el Manual per Viure cadascú el va escrivint cada dia: obert, lliure i respectuós. Sense estridències, i agraint sempre l'efecte i l'afecte d'una abraçada

  • No m'agraden...[Ofensiu]
    rnbonet | 04-05-2006 | Valoració: 10

    ...les històries tristes. Ni hi entre, per gust.
    No obstant, tractant-se d'una admirada companya relataire, no puc menys que abocar-m'hi...i, de sobte, copsar tota l'amargura i el sentiment que omplin el ralat, que planegen a sobre.

  • LLAUNES, LÍMITS I PECATS MORTALS[Ofensiu]
    Bonhomia | 02-05-2006 | Valoració: 10

    La malícia d'un déu desconegut ens va esquitxar abans que existís el temps. La perfecció sembla un robot de juguet, però de llauna rovellada, que talla. Tots estem obligats a tocar la llauna. El que no, coneix l'infern. El déu no era llest, era tonto. Per tant ara que existeix el temps nosaltres som els tontos... desperta! crema de mel! ha arribat el pastisset! però nosaltres ens amaguem rere la cortina de la tristor, i els demés ens perceben com a ombres, i així és tota la vida..
    tens un pla? anem lluny de casa! on no ens hi espera ningú!... que no?... :els LÍMITS

    OBJECTIU CLAR I SIMPLE: TOTHOM A LA RECERCA DE L'ALEGRIA, FORA LA MANDRA.

  • Impressionant [Ofensiu]
    helena | 02-05-2006


    Crec que la mort ens separa fisicament dels éssers estimats, però no aconssegueix que els oblidem,
    continuen vius en nosaltres, en els nostres millors records i íntims pensaments.

    La lluita és apendre a encarar aquesta mort,
    mirar-la als ulls de fit a fit i perdre-li la por, definitavament. Tenim tota la vida per dur a terme
    aquest difícil repte.

    Impressionant, el teu text.

    helena

  • dur i real...[Ofensiu]
    ESPIRAL | 30-04-2006

    ...com la vida mateixa el teu relat. Penso que has sabut definir i reflectir amb meravellosa exactitud aquest sentiment. La tristesa que provoca la tragèdia, per la pèrdua d'éssers estimats...tot aquest cúmul de sensacions que ens aboca en infinits estats d'ànim que la tristesa ens fa viure. la impotència, la deseperació, el dolor que tots experimentem a diari...tantes i tantes coses...en fi, m'ha agradat molt el teu relat i tu ho has sabut transmentre molt bé,..i el títol, bé, desgarrador... ho diu tot 1 petó. ESPIRAL

  • Hola Rosa...[Ofensiu]
    cassigall blau | 29-04-2006

    Ens va be que de tan en tan, algu ens foti una sacsejada!

    Necesitem els sers estimats, i val la pena de cuidar-los com si fossin una flor. Sont molt valuosos!. Tindre en compte el teu precios escrit. Felicitats!

    Una abraçada!
    pere

  • Hola Rosa...[Ofensiu]
    Mai | 29-04-2006

    ...les teves profundes paraules m'han corprès i alhora m'han endinsat en la tristesa plasmada, crec que gaudeixes d'una espontaneïtat molt maca quan transmets els sentiments que esterioritzes amb cada mot. Felicitats!!

    Una abraçada!
    Montse

  • Esborronador[Ofensiu]

    i trepidant. En cap moment del text tanques la (a vegades molt, molt petita) porta de l'esperança. La companyia en el moment més angoixant de tots, el lleu somriure, la reflexió... El trobo, precisament, molt reflexiu. Potser perquè últimament estic acostumat a escriure narrativa (si és que puc escriure, és clar) sobre la base d'una història, d'una trama, d'un argument amb el seu inici, nus i desenllaç. "Arrels descarnades" (contundent el títol, també) és tanmateix un cúmul de sensacions i sentiments narrats, descrits amb imatges i metàfores capaces de posar la pell de gallina.

    M'ha agradat moltíssim com l'has treballat. És un petit plaer poder llegir textos literaris d'aquest calibre.

    Una abraçada, Rosa, i gràcies -òbviament, per tot-,

    Vicenç

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de ROSASP

ROSASP

312 Relats

1612 Comentaris

644163 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Hola! Sóc la Rosa Saureu, una lleidatana somiadora de mena i una mica surrealista. Convertir allò que caço al vol en paraules és el més semblant a tenir ales. En el meu cas, escriure no és només una afició o una necessitat sinó una forma de sentir i veure la vida. Utilitzo la poesia, els contes i els relats curts per intentar expressar les petites i grans coses que omplen i buiden els dies.
Vaig tenir la sort de ser escollida per a la plaquette "Singulars d'un Plural" a la ciutat de Girona, en què poetes inèdits vam compartir espai amb autors de renom. Formo part del llibre de relatsencatalà.com versió 2.0 i del primer llibre de poemes. També he guanyat el segon premi de poesia Seu Vella de Lleida-2008. Aquesta empenta, junt als vostres comentaris i continu suport, han estat un gran estímul per continuar endavant.
El meu repte personal és aprendre constantment a viure. M'agrada la música, l'art en general, somriure molt i estimar tant com pugui. Estic enamorada de la meva llengua i sé que el nostre vincle és cada cop més fort i ferm.
Respecte a vosaltres, sento que ens uneix un fil comú que m'agradaria sentir sempre proper.
Per si necessiteu quelcom, el meu correu és: rosasaureu@telefonica.net
Gràcies per tot!

Si voleu, també podeu visitar el meu bloc de videopoesia


R en Cadena

El Vicenç Ambrós i Besa em va passar la cadena i jo l'he passat al Capdelin i a la gypsy

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")