Ariadna

Per fi! Això ja és casa meva. Tants anys que porto esperant aquest moment! La veritat, no és exactament com jo somiava. És petita, és plena de mobles vells amb molts anys de pols a sobre i està una mica apartada del centre de la ciutat. Però té molta llum. Això és el que més m'importa, necessito la llum per viure, és el que em dóna forces. Val més que em posi ara mateix a endreçar tot això, aquí hi ha dies de feina. Per on començo...
Al entrar a la casa em trobo un rebedor on hi ha un petit armari amb un gran mirall a sobre, és gairebé impossible veure's. Amb el pas del temps deu haver agafat un to gro-guenc que s'accentua amb la gruixuda capa de pols. Del rebedor surt un passadís, hi ha quatre portes als costats, dues a la dreta i dues a l'esquerra. La primera porta a la dreta és la cuina. És molt petita, com tota la casa. Sobre el marbre hi ha suficient espai per po-sar un microones i sota la pica potser hi cabria un rentavaixelles. Però ara no disposo de la quantitat de diners necessària per comprar-los. Amb l'entrada del pis he esgotat tots els meus estalvis i el meu sou de becaria no dóna per gaire més que per les lletres del pis i les classes de l'universitat, clar que gran part del preu de les classes les paguen els pa-res. Però tot i així no m'ensurto gaire bé.
La porta del davant de la cuina és el lavabo. No crec que tingui molt més d'un parell de metres quadrats. El lavabo, la dutxa i prou. Començo a pensar que havia d'haver-m'ho pensat una mica més abans de ficar-me aquí dins. Passem a l'habitació del costat, aquesta serà la meva cambra. Un matalàs a terra i una petita calaixera és tot el que hi ha de moment. I la última porta dóna a l'habitació més gran de la casa, el menjador. Se-gons l'anunci té sis metres quadrats, amb mobles és una mica dificil de creure. Al centre hi ha una taula, no gaire gran amb quatre cadires. Tocant a la paret hi ha un sofà verd, trencat; a sobre d'aquest hi ha un parell de quadres, no aconsegueixo esbrinar que repre-senten. Amb la mà intento desentelar el vidre d'un d'ells, la mà em queda negra. És una cadira blanca sobre un fons negre, sembla que estigui flotant allà al mig. Em sembla que això serà el primer que tiri a les escombraries, no m'agrada, és massa trist. Gairebé tota la paret que queda davant de la porta són finestres. Hi ha un petit mur de no més d'un metre tocant a terra i tota la resta de la paret és vidre. Aquesta és la raó per la qual vaig decidir-me per aquest pis i no per un altre. A la paret que resta de l'habitació hi ha un gran armari de color negre, té dues prestatgeries cobertes amb unes vitrines. Sembla que hi ha una caixa a dins. Sí, és una caixa metàl·lica. Pesa bastant, costa molt d'obrir sem-bla que estigui rovellada pel pas del temps. Ara, ja està! Hi ha un bon grapat de sobres dins. No sé si seria gaire correcte que mirés que contenen. Perquè no? No crec que nin-gú els vulgui, si qui els va deixar els hagués necessitat hauria tornat a buscar-los. Tots els sobres estan agafats amb un cordill negre, amb ells també hi ha una nota:
" Aquestes cartes han estat escrites per a tu. No se qui ets
ni tan sols sé si mai les llegirà ningú, però espero que a tu
t'ajudi llegir-les tant com m'ha ajudat a mi escriure-les."

Està escrita amb tinta negra i a mà. Pel color que ha adquirit el paper puc intuir que fa anys que està escrit. No puc resistir-me! He de mirar les cartes. Tinc la primera entre les meves mans. Obro el sobre, he de desplegar el full amb compte, és molt fràgil. Agafo tot l'aire que puc i començo la meva lectura:
"
Barcelona, 13 d'Abril de 1982
Estimat amic:
No m'agrada començar la carta d'aquesta forma, com si fossis un desconegut. De fet això és el que ets ara, però la meva intenció és que a partir d'aquesta carta ja no ho si-guis. No sé ben bé perquè però hi ha alguna cosa que em diu que ets una dona. Sigui com sigui, no vull escriure a un desconegut i per això et diré Ariadna. Et preguntaràs per què Ariadna. Doncs, molt senzill. Ariadna és el meu nom. Al escriure aquestes car-tes és com si me les escrivís per mi mateixa. També et preguntaràs perquè les escric. Per això també tinc resposta. Necessito parlar amb algú, i en aquest món real no hi tinc ningú. Bé crec que ja és hora que em presenti.
Em dic Ariadna Martín, tinc 20 anys i com ja t'he dit estic sola. Bueno, no del tot, però això ja t'ho explicaré més endavant. Fa dos anys que vaig marxar de casa, del po-ble. Jo no estava feta per viure allà, els pares es van emprenyar força, ni tan sols em parlen ara. Fins fa un parell de mesos tenia parella, ara no. Va marxar, la culpa va ser meva. No m'acostumo a viure sense ell. Es deia Guillem, tenia la mateixa edat que jo, el vaig conèixer a la facultat, ell estudiava allà. Jo no, jo treballava al bar de la facul-tat. Va ser una casualitat que ens coneixéssim. Vaig ensopegar amb ell quan portava una safata, tots els gots van caure sobre seu, ens vam mirar i vam començar a riure. Poc a poc la nostra relació va anar tirant endavant, encara no dúiem un mes junts que ja havíem llogat el pis. Aquest pis. Durant sis mesos vaig ser feliç, tot era perfecte, no ens barallàvem mai, estàvem genial junts.
Però fa dos mesos que ho vaig espatllar tot, l'havia d'haver fet cas. Ell era el meu ho-me, ell tenia dret a dermanar-m'ho, però jo soc tan tossuda! Ja m'ho deia la mare, que no aconseguiria mai res anat així. En fi no ho podia permetre, era superior a les meves forces. En resum ell ha marxat, i jo m'he quedat aquí, fa setmanes que no surto. Neces-sitava parlar amb algú, per això he començat a escriure't. Espero que la nostra relació no marxi tan ràpid com ho va fer el Guillem. Fins aviat Ariadna."

Sembla que jo estigués destinada a trobar les cartes. No sé com era la veritable Ariad-na però quan he llegit la carta sentia com si estigues mirant-me des de el paper i m'esti-gués parlant des del fons del seu cor. No em puc resistir, he de continuar llegint cartes:
"
Barcelona, 20 d'Abril de 1982
Estimada Ariadna:
Ja torno a ser amb tu de nou. Potser a l'altra carta no et van quedar clares algunes situacions de la meva vida. No t'amoïnis penso escriure't moltes cartes. Ja tindrem prou temps per entendre-ho tot. Avui mateix he sortit al carrer, en principi només volia anar a comprar una caixa. La mateixa caixa que segurament tens entre les mans. He pensat que hauré de guardar en algun lloc les cartes i he volgut comprar-te aquesta caixeta. No és gran cosa, però no tinc més diners per comprar-ne una de més maca. També he comprat alguna cosa de menjar amb els pocs cèntims que tenia. No ho fet per mi, jo no en necessito de menjar, ho he fet per ell. Et preguntaràs qui és ell.
Ell és la raó per la que va marxar el Guillem. No sé com va poder passar, en plena dècada dels vuitanta, on això ja ha d'estar perfectament controlat... Estic embarassada, de quatre mesos. Quan li vaig dir al Guillem ell primer em va abraçar i em va dir que no em preocupés que ens en sortiríem tots dos junts d'aquesta. Em vaig sentir reconfor-tada, no pensava que s'ho prendria tan bé. Però tot es va complicar quan va dir que ens hauríem de fer servir tots els nostres estalvis però que no hi havia cap més remei. Ell no volia que tinguéssim la criatura i em volia obligar a desfer-nos'en. Jo no vaig dubtar ni un moment. Ell em va fer escollir entre ell o el nostre futur fill. Només li vaig dir que jo era incapaç de matar ningú. Em va donar una bufetada, va fer la maleta i va marxar. No he tornat a saber res d'ell. Tampoc em demanava tant, la decisió l'havíem de pren-dre tots dos junts i jo vaig decidir pels dos. Sigui com sigui ara tinc el meu petit dins meu. Ja he perdut al Guillem, no em puc arriscar a perdre el petit. He de cuidar d'ell, m'he d'alimentar per ell. En fi, fins una altra Ariadna."


Vaja! Ja és mitjanit. Porto més de cinc hores llegint cartes de l'Ariadna. No m'en puc desenganxar, és com un vici. Demà he d'anar a treballar d'hora, però ja no em queden tantes cartes, diria que una dotzena, les acabaré de llegir. Em sento molt identificada amb l'Ariadna, jo no estic esperant un fill, però sí que he marxat del poble, tenim la ma-teixa edat, també tinc als pares emprenyats i també vaig justa de calers. Encara que ella ho deu estar passant pitjor que jo. Se sent tan sola! Aquell Guillem és un... Com va po-der abandonar a la seva estimada i al seu fill! M'agradaria traspassar el paper, mirar a l'Ariadna als ulls, donar-li una abraçada i dir-li que tot sortirà bé. Ja dec haver llegit una trentena de cartes, l'Ariadna ja està de set mesos, ha aconseguit treballar en un restau-rant, però ja li han dit que en acabar aquest mes l'acomiadaran. Es veu que tenen la pos-sibilitat de contractar una altra cuinera i com que ella hauria d'agafar la baixa per mater-nitat...Val més que segueixi llegint, si no s'em farà massa tard:
"
Barcelona, 31 d'Agost de 1982
Estimada Ariadna:
Estic desesperada. Fa gairebé tres setmanes que no treballo, ja no em queden gaires diners. Fa molta calor i a sobre tinc una panxa enorme. El metge diu que creu que el Guillem naixerà abans d'hora. Sí, Guillem. Quan van dir-me que era un nen de seguida hi vaig pensar. He perdut tot el que tenia del Guillem, l'única cosa seva que encara conservo d'ell és el nostre fill. Crec que dir-li igual que el seu pare em servirà per recordar-lo.
Ahir vaig trucar a la mare. Ella només sentir-me em va voler penjar. Li vaig pregar que no ho fes. Només vaig dir-li que necessitava ajuda i li vaig explicar la meva histò-ria. Simplement em va dir " Ariadna, maca, tu vas voler marxar, ara tu te les has de buscar" i va penjar. Ni tan sols ma mare em vol ajudar. Tan de bo poguessis estar tu aquí amb mi. Sé que tu sí que m'ajudaries. En fi, t'escriuré aviat. Petons, Ariadna."

Tant de bo pogués ajudar-te Ariadna! No saps com ho desitjo. Em fa por seguir llegint les cartes. No vull veure com s'enfonsa l'Ariadna de fa vint anys. Si ho fa ella, ho faré jo. No puc evit
ar sentir-me identificada amb ella. Aquestes cartes tenen una barreja de tristesa i al mateix temps d'esperança. Ara mentre les continuo llegint m'imagino com passejava, menjava, rentava i plorava l'Ariadna quan vivia aquí. Ella de tant en tant em va descrivint com era la casa i com la utilitzava ella. Crec que hauríem tingut una bona convivència les dues plegades.


Aquesta que tinc entre les mans és l'última de les cartes. No puc obrir-la, em fa massa por. Potser té bones notícies i al final l'Ariadna ha pogut ensortir-s'en d'aquesta. Però, i si no ha estat així? I si ella no desitjava que fos l'última carta? I si el destí li guardava un final d'allò més miserable? Suposo que mai ho descobriré si no obro la carta:
"
Barcelona, 13 de setembre de 1982
Estimada Ariadna:
Avui no t'escric des de casa. Avui intento parlar amb tu des de l'hospital. Estic molt cansada i no tinc gaires forces però ja que has sigut el meu únic acompanyant en els darrers mesos, intentaré explicar-te el dia més emocionant de la meva vida. Avui.
Era la una de la matinada i van trucar a la porta. Jo no em trobava gaire bé i tenia por, així que no vaig voler aixecar-me a obrir. Van tornar a trucar un parell de vega-des. De sobte vaig sentir una veu que m'era molt familiar, la del Guillem. Des de la porta m'estava cridant que l'obrís, que ho sentia molt, que no m'havia d'haver abando-nat mai i que encara m'estimava. Sense gairebé ni saber el que estava fent vaig anar cap a la porta i la vaig obrir. Estava allà, no m'ho podia creure. Tenia els ulls ploro-sos, portava una bossa negra a la mans i em mirava la panxa amb tendresa. Va pujar els ulls, em va mirar fixament i va dir amb la veu tremolosa: "Ari, t'estimo". Em va abraçar plorant i em va besar. Em vaig sentir tan bé! Tots aquests mesos pensant en ell, plorant per ell...
Però aquell moment tan romàntic es va trencar amb un crit meu. Ell em va mirar espantat, els dos vam mirar a terra. Havia trencat aigües. Vam sortir corrents i vam agafar un taxi. A les deu del matí ha nascut el petit Guillem. El seu pare no s'ha separat un moment de mi i m'ha demanat mil cops disculpes. A mi m'és igual el que hagi fet. El més important és que ara els tres estem junts i bé que és el que sempre he desitjat. Estic segura que el petit també ho desitjava, i que d'alguna forma ell sabia que el seu pare tornaria i es va esperar a que estigués ell per néixer. Ariadna, soc la perso-na més feliç del món."

No pensava pas que el final de la seva història seria aquest. Potser m'havia deixat por-tar pel pessimisme que envoltava a l'Ariadna. M'alegro tant per ella. S'ho mereix, ha patit molt aquests últims mesos i li feia falta alguna alegria. Al llegir aquestes cartes jo mateixa he après moltes coses. Mai m'hagués imaginat que a una noia de la meva edat li pogués passar res semblant. Sembla mentida que la vida pugui canviar tant dràsticament en tan poc temps. Ella tenia tot planejat per ser feliç, però la jugada no li va sortit gaire bé, i després d'estar patint tant de temps tot s'ha solucionat. Ara penso en què hauria passat si el Guillem no hagués aparegut. Segurament la seva vida hauria estat un desas-tre. La veritat es que no sé com va acabar tot. De fet ara ja no viu aquí, i no entenc per què va deixar les cartes aquí si va marxar. I per què no va seguir escrivint-me?


Estic estirada al sofà, tinc totes les cartes esteses per el menjador, estic molt cansada, però les he de recollir. Procuro ordenar-les per la data mentre les vaig agafant. Ara les guardaré a la caixa i em donaré una dutxa, porto moltes hores aquí sense gairebé ni mo-ure'm. Però, que és això? Al fons de la caixa hi ha un paper. És la lletra de l'Ariadna:
"
Barcelona, 12 d'octubre de 1982
Estimada Ariadna:
Aquesta és la última nota que t'escriuré. Només vull donar-te les gràcies per tot i dir-te que els Guillems i jo marxem a Hospitalet. Allà va estar tots aquells mesos el Guillem i encara té el pis llogat. Només et demano que si mai llegeixes tot això em truquis. Aquest és el número on aniré ara: 931224785. Desitja'm sort!"

L'he de trucar, he de saber que ha passat amb ells. Marco el número. Estic molt nerviosa:
-Digui?
-Ariadna?
-Sí, sóc jo. Qui és?
-Em dic Núria Gòmez. Però tu em coneixes com a Ariadna. He llegit les teves cartes, soc la nova propietària del teu antic pis.
-Porto molts anys esperant aquesta trucada...
-Com estan els nois?
-Molt bé els dos. Som molt feliços tots plegats. T'importaria que quedéssim, tenim moltes coses que explicar-nos.
-Ho estic desitjant.