Un estel, un plaer

Un relat de: momo_1323

Un dia, fa molts anys, quan encara no aixecava més de tres pams de terra, un vell del poble em va explicar un conte, el conte més estrany i el millor que m'han explicat mai. No sé perquè, però ara, justament ara, i no en cap altre moment des de llavors ha tornat a la meva memòria.
Sovint hi anava a veure'l, sobretot a les tardes d'estiu. Em donava un gelat cada tarda, mentre m'explicava alguna de les seves historietes. Jo, llavors, no sé si me les creia o feia veure que mes les creia. Però m'agradava passar temps amb ell. Era amic de la família, els meus avis havien mort quan la meva mare no tenia quinze anys encara, i ell i la seva dona van encarregar-se d'ella durant un temps. Per mi, era la figura de l'avi, encara que ell no es considerava pas això.

De vegades em sorprenc de la meva passió per escoltar-lo. No acabo d'entendre-la, sobretot perquè estic segura que ara mateix no em pararia ni cinc minuts a escoltar-ne cap de les seves històries. En aquells moments jo ja sabia que eren falses, però m'agradava fantasiejar amb ell. Suposo que, com moltes vegada ell deia, la vida és un llarg camí que hem de fer tots i en algun moment d'aquest, els vells i els nens coincideixen. Quan uns anem, els altres ja tornen i potser en un punt ens creuem.
Fos com fos, una de les meves preferències quan tenia quatre o cinc anys era escoltar-lo. I tornant al conte que deia... Me'n recordo perfectament de la camisa que ell portava, de les sabates que portava i de la olor que feia. Recordo que estava enfosquint i que estàvem asseguts a la terrassa menjant cacauets. Recordo que aquell dia ell estava especialment trist, a mi em sobtava veure'l així, sempre tenia un somriure per mi. De cop, em va mirar, va mirar l'horitzó i va començar a dir:

" Petita Blanca, t'he explicat algun cop la historia de la fada que es va convertir en estel? No? Doncs, bé, és una història molt real, de fa molts i molts anys. Diuen que a prop d'aquí, a la font aquella a la que anem de vegades a passar la tarda, hi vivia una fada.
Es passava el dia sencer volant d'una banda a l'altra, recollia pol·len de les flors i se'l guardava. De vegades en portava tant a la bossa que duia a l'esquena que gairebé no podia ni volar.
Deien que quan algú estava sol i trist ella ho notava per molt lluny que hi estigués, era capaç de percebre la tristor de qualsevol dels habitants del poble a quilòmetres. Quan això passava, anava en un segon al lloc on estava la persona i deixava anar un gra de pol·len d'alguna flor a prop del seu nas. Només sentir la olor, per exemple, d'una rosa, aquell individu trist somreia.

La gent no la podia veure, bé com a mínim no les persones grans. Però a ella li era igual, amb veure el somriure d'algú què ho necessitava ja estava contenta. No podia ser feliç sinó ho era tot el poble.
Sí, no em miris així. Sé que estàs pensant i no m'he equivocat. He dit: com a mínim els adults no la veien. Els nens sí que podien, de fet només un nen la va veure un cop. Era un nen molt petit, més o menys com tu. Un dia la va veure, la fada estava sobre una fulla caiguda al terra. Estava asseguda plegada sobre els seus genolls. Amb els braços es feia un coixinet on recolzava el cap. Semblava trista, no era la mateixa fada que vetllava pels habitants d'aquest poble.
Es va emportar un bon ensurt quan el nen li va preguntar: "Fada, perquè estàs trista?" La fada sabia que no li havia de dir, que la seva funció era alegrar a les persones, no posar-les més tristes. Però no ho podia evitar, ara era ella la que estava trista, ara ella necessitava algun gra de pol·len per somriure.
Tot i així aquell nen li queia bé, tenia alguna cosa que feia que es sentís segura, que creiés que hi havia algun motiu per explicar-li. D'aquesta manera li va dir que havia de deixar la seva feina, que havia de deixar de fer somriure als homes.

Lògicament, el nen, li va demanar explicacions. La fada, amb un somriure melancòlic li va intentar fer entendre que la seva missió havia acabat, que el destí tenia una altra feina per ella i un altre lloc per viure. Però què li feia por.
Li feia por no saber què es trobaria en aquell nou lloc, li feia por no saber com es quedarien les coses quan ella ja no hi fos. Era massa la responsabilitat que tenia, la felicitat i estabilitat de tot el poble depenia dels seus grans de pol·len, però havia arribat el moment de deixar-los avançar sols. A partir d'ara havien d'ensortir-se'n sense ella, haurien d'enfrontar la tristor, plantar-li cara.
El nen li va dir que ara ell també estava trist, ell no volia que s'anés, ara que sabia que existia, que estava darrere de tota l'alegria del poble, sabia que necessitaria saber on estava en cada moment per poder somriure.

La fada, per primer cop, no va haver d'utilitzar el pol·len per fer somriure a algú, ni tan sols era la seva intenció fer-ho. Només pretenia consolar aquell nen. Li va explicar en què consistiria la seva propera feina i com podria veure-la i parlar amb ella quan volgués. Ella, la petita fada que anava de flor en flor, ara estaria sobre dels nostres caps totes les nits. Es convertiria en un estel, no seria ni el més gran, ni el més maco. Al contrari seria el més petitó, però brillaria molt. La única cosa que havia de fer ell quan se sentís sol, era mirar a l'estel, tancar els ulls, respirar i es sentiria millor.
El nen, no gaire convençut de la promesa de la fada de sortir totes les nits a parlar amb ell, va tornar a casa. No sabia com s'ho podia fer per reconèixer el seu estel, la seva fada. Aquell mateix dia va esperar impacient a que arribés la nit, per poder veure-la i apagar una mica la seva tristor. Quan va enfosquir es va plantar davant de la finestra i va observar el cel. No la trobava, era impossible! D'estels n'hi havia molt i de petits encara més.

De cop, quan menys esperances tenia de trobar-la, un petit estel va brillar. El nen va obrir els ulls de bat a bat. Era ella! N'estava segur. Semblava que l'estel acabava d'aparèixer i al mateix temps estava segur que abans ja estava allà, que havia passat la seva vista per sobre d'ell més d'un cop.
El va mirar fixament veient la petita fada en ell, va tancar els ulls sentint-la al seu costat, va respirar olorant els seus grans de pol·len i va somriure. Des d'aquell dia cada nit va sortir a mirar el seu estel, es va convertir en una necessitat per seguir sent feliç, però al mateix temps va esdevenir un plaer poder sentir tant a prop la seva petita fada cada nit."

Fins aquí arriba el conte que em va explicar el vell. Durant molts anys vaig donar-li voltes, sabia perfectament que aquella història amagava alguna cosa. Que el vell no me l'havia explicat sense esperar una resposta meva, potser no en aquell moment, però que ell n'era conscient que la tenia. Després de molt de temps vaig desistir a trobar la solució. Fins ara, quan han passat més de deu anys.
Ara ho he entès. Ara, quan ja no soc una nena, quan necessito ser-ho. He hagut de créixer per entendre el que necessitava aquella nena. Aquell vell, m'estava preparant per aquest moment, m'estava preparant per quan marxés. Per quan ell hagués de canviar de lloc i de feina.

La meva fada ha acabat la seva missió, la meva fada ha deixat de fer-me somriure, la meva fada ha marxat. Només tenia cinc anys, i ell, ja sabia que aquest moment seria així, ja em va donar el perquè de la seva marxa, quan encara faltava molt per què ho fes, quan encara faltava molt perquè jo el necessités.
Aquell nen que li preguntava a la petita fada perquè estava trista, era jo aquell dia d'estiu que sobre una terrassa, el vaig veure trist. No sé ben bé perquè aquell dia ho estava, ni perquè va pensar en que tard o d'hora marxaria, però com la fada lamentava haver-ho de fer.

Aquesta nit, al llit, sense poder dormir, he caigut en el significat de la seva història, primer he pensat que era una història per nens, que poc podia consolar la meva pena, però sense saber ben bé perquè m'he aixecat i he anat a la terrassa a mirar els estels.
Sense saber del tot què esperava veure m'he estirat a terra mirant al cel. De cop, un estel ha brillat i en un instant he vist la cara del meu vell, he tancat els ulls sentint-lo al costat, he respirat profundament i tornat a veure la camisa que portava, les sabates que portava i la olor que feia; i he somrigut. He allargat aquella sensació fins al màxim, després he obert els ulls, he mirat el meu estel i he començat a parlar amb ell.
Li he explicat tot allò que sentia, tot allò que des de feia uns dies necessitava dir-li, però que ja no podia. He recordat moments junts, i li he recordat a ell. He parlat sobre el meu futur, sobre com imaginava que seria la meva vida sense el trosset que ocupava ell. I he rigut, sobretot he rigut. Els seus grans de pol·len m'impedien plorar, sentir-me trista. Perquè havia de fer-ho si ell estava allà amb mi? He tornat a recordar la seva història, i li he explicat a ell.

Aquell nen que necessitava a la seva fada, veure-la, sentir-la, somriure i parlar amb ella, ha trobat la manera de fer-ho. Després de molta espera ha trobat el seu estel, el seu somriure, ha retrobat la seva fada, el seu vell. I això, realment, és un plaer.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: