Un sac de vides a l'esquena

Un altre semàfor en vermell? Aquest migdia els agafo tots! Hi hauria moments en que enviaria a pastar fang a tots els viatgers i aniria a casa a dormir.
Va, res. Rampells que em donen! Si en realitat no seria capaç de viure sense conduir un autobús. La gent no sap com pot ser d'emocionant i entretingut fer-ho. No consisteix només en mirar la carretera i prou. Als semàfors i a les parades és quan pots deixar volar la imaginació. D'alguna forma és com si portessis un munt de vides en un sac a l'esquenes.
Des d'on jo estic, i gràcies als miralls, es poden veure a tots els viatgers, pots mirar el que fan, com ho fan i, fins i tot, pots imaginar-te el que senten. A cada parada pugen unes quantes vides i en baixen unes altres.
A l'inici d'aquest trajecte ha pujat una dona que s'ha assegut al costat de la porta. Deu ser la mare d'algun nen petit i probablement anirà al final de tot, als grans magatzems a comprar-li algun regal per reis o potser el regal serà per la seva mare. Però segur que va allà, se li nota a la cara. Ho sé, conec la cara de rumiar un regal.
A la rotonda del centre hi ha un grup d'estudiants, deuen tenir uns tretze anys. Van amb tot de les motxilles i carpetes. Segur que abans que arribin a la seva parada tenen alguna baralla amb alguna persona gran perquè no deixen passar. No hi ha dia que no hi hagi una gresca per això.
A mi em cauen bé, són molt simpàtics. Sempre s'estan rient i barallant-se de broma. També és veritat que hi ha dies que fan tant d'escàndol que aixequen mal de cap. Però només estan aquí dins cinc parades, es baixen a la plaça. Deuen anar a un dels instituts que hi ha per allà.
A aquesta última parada ha pujat una noia d'uns vint-i-tres o vint-i-quatre anys amb una nena petita. Pot ser la seva mare o la seva germana, però té més pinta de ser la mare per la forma en què la tracta.
La nena porta una motxilleta a l'esquena de color rosa amb un núvol blau al mig. Segurament la portarà buida. Aquesta és una de les coses que mai entendré. Per què la porten buida? És mania de la nena portar motxilla per anar al "cole", o són les ànsies de la mare perquè sigui més gran i porti les motxilles dels altres que deia abans?
Ui! Què passa ara? Ja deia jo que hi hauria algun problema amb les coses dels nois! Si es que no falla! Sempre les tenen tirades pels terres.
- A veure si us plau, nois deixeu passar a la gent i vostè senyora no sigui així, que els nois no porten aquestes motxilles per gust. Que hi hagi pau!
També té gràcia la història, no hi ha gairebé ningú en tota la part davantera del bus i la senyora vol anar a seure darrera tant si com no. Mira que és tossuda la gent gran també!
No està bé que em queixi. Exceptuant les hores com aquesta, en les quals tothom va a treballar o a estudiar, els avis són meus únics companys de viatge. Gràcies a ells no m'avorreixo tant. En el fons es fan estimar.
Ara acaba de pujar un altre grup d'estudiants, aquests deuen tenir uns disset anys. Entre els grupet hi ha una parella. Em fan molta gràcia les parelles d'aquesta edat! No es separen ni que els matin! Però són tan tendres! Deuen pensar que estaran junts tota la vida, i dubto que la majoria de les parelles tingui futur. Però ells són feliços, i això és el que compta, no? L'únic problema que em donen a mi les parelles són els comentaris rondinaires de les persones grans. Sempre s'estan queixant perquè els nois es donen petons o s'abracen davant de tothom. Però que els importa a ells? Si "s'estimen" perquè no ho poden demostrar a la resta del món? El que passa és que són lliures i joves i els altres no, tot és enveja! Mira que si em sentissin baixarien tots de cop.
Ai! Ara a aquesta parada hi ha un senyor en cadira de rodes.
- Si us plau, baixin per la porta del darrera, que he de treure la rampa per la primera.
Veus, els discapacitats, un altre col·lectiu que porto sovint, tot i que amb aquests no hi tinc tanta relació, com que van sempre al seu lloc reservat...
Bé, ja som a la plaça. Ara baixaran la gran majoria i els que quedin gaire bé tots aniran al centre comercial. Vaja, també poden anar a l'hospital. Però queda una mica lluny de la parada.
El que deia, quatre gats n'han quedat, ara sí que només puc mirar la carretera. Quatre parades, arribarem al final i tornar a omplir l'autobús, tornar a dur més vides a l'esquena.