Música d'escola

Un relat de: momo_1323

M'agrada la música. Aquí hi ha música. Hi ha pocs llocs que em facin sentir-la, aquesta escola és una d'ells.
Cada dia quan arribo, sento una cançó. Sembla mentida que un lloc com aquest pugui ser tan especial per mi. Però, per què no hauria de ser-ho? Forma part de mi i jo formo part de l'escola. Formo part d'aquesta cançó.
L'escola no només és especial per mi, sinó que és indispensable. Tot el que sóc ara i tot el que tinc m'ho ha donat ella. Totes les peces del trencaclosques de la meva vida que feien falta per que fos perfecta, les he trobat aquí. I aquesta vida tan perfecta també necessita coses dolentes. Si no, no té sentit. Potser precisament són aquestes les que trobem més fàcilment, tan a les persones com al llocs. Però les necessitem per viure.
No puc imaginar-me una vida sense l'escola. Per mi l'escola no està només formada per les parets i les escales, ni és simplement allà on m'ensenyen a ser persona. Per mi escola és tot el que m'envolta quan sóc aquí dins.
Què faria jo a la meva vida sense els objectius que, potser una mica imposats, em proposo curs rere curs, trimestre rere trimestre, setmana rere setmana, dia rere dia, classe rere classe? Com em comportaria si no tingués res a on voler arribar? Seria capaç de poder viure sense cap finalitat, simplement anar aquí i allà sense saber on vaig? Ho seria?
Què faria jo sense algú que m'ensenyés tot el necessari? Tan culturalment com personalment. Com podria parlar, actuar, pensar si ningú m'ensenyés com fer-ho, sense que ningú m'animi a fer-ho? Seria jo suficient autodidacta per poder-ho fer sense l'escola? Ho aconseguiria ser?
Què faria jo sense tenir un lloc on haver d' anar cada dia, on poder sentir-me realment jo? Com podria sortir al carrer, com podria somiar, com podria desitjar si no tingués un lloc on poder-ho fer, on poder arribar? Seria prou feliç si no tingués quatre parets on poder estar, on realment hagués d'estar? Seria feliç?
Què faria jo sense companys, amics, coneguts, sense persones? Com em sentiria si no tingués totes aquestes persones amb mi, parlant-me, escoltant-me, mirant-me, estimant-me? Seria capaç d'aixecar-me cada matí si no estigués segura que quan arribés a l'escola ells estarien allà, esperant-me veure, esperant que jo els veiés? Seria capaç?
Què faria jo sense les alegries, sense la felicitat que hi trobo aquí, sense sentir-me bè, sense riure? Com sabria el que aquestes quatre coses signifiquen si no les pugués sentir, no pogués transmetre-les? Seria una persona llavors? O simplement un tros de carn sense sentiments, sense ànima? Què seria?
I què faria jo sense les llàgrimes, sense tristesa, sense sentir-me malament? Com intentaria ensortir-me dels problemes si no els tingués? Seria capaç de viure una vida tan fàcil, on no notés quan realment sóc feliç, on potser no m'adones de que ho sóc? Seria capaç?
Potser la majoria d'aquestes preguntes no tenen resposta o no poden tenir-ne. Potser mai sabré que hagués passat si jo no hagués arribat aquí. Hauria sigut millor? O pitjor? No ho puc saber.
Tampoc puc saber si més endavant trobaré algun lloc, alguna motivació, alguna forma de viure millor que això. Mai sabré si jo he sigut igual d'important pels objectius, pels professors, per l'edifici, pels companys, per les alegries, per les tristeses com ells ho han sigut per mi. Això si que ho tinc clar que l'escola és una part important per mi, i probablement jo soc una part prou important per l'escola.
Ni tan sols sé en quin moment va començar a ser important per mi, ni en quin moment ho deixarà de ser, realment no sé si ho deixarà de ser. Tampoc sé si tot el que faig ara, el que he fet anys enrera i el que faré a l'escola servirà d'alguna cosa. Potser tot el que em sembla indispensable avui, demà no ho serà gens, igual com no ho era ahir.
Vés a saber! Igual un dia m'aixeco i me n'adono que ja estic fora de l'escola, que aquesta etapa s'ha acabat per sempre, que ni l'edifici, ni els objectius, ni els professors, ni els companys, ni les emocions tornaran a ser les mateixes. Què faré llavors? Com em sentiré quan me n'adoni? Seré capaç d'ensortir-me'n sense fer tot igual que ara?
Hi ha moltes coses que no sé. Potser tu sí.
Hi ha moltes coses que no entenc. Potser tu sí
Hi ha moltes persones que no conec. Potser tu sí.
Hi ha molts sentiment que no he sentit. Potser tu sí.
Hi ha moltes coses que no he fet. Potser tu sí.
Però jo he sigut capaç d'adonar-me del que estava passant, del que estava sentint, del que estava vivint. I potser, tu no.
Moltes vegades m'he preguntat per què era tan important per mi l'escola. I d'això sí que en tinc la resposta. Pels objectius, les metes; pels professors, educadors; pels companys, amics, coneguts; per les classes, les escales, els patis; pels riures, les alegries; per les llàgrimes, la tristesa. I sobretot per la música.
Aquesta és la que em fa que m'enganxi. Això és el que millor em fa sentir. Que només arribar a l'escola ja escolti la cançó. Ja pugui cantar-la, que pugui sentir-la, que pugui escriure-la. Miro a un lloc i a un altre i la puc veure representada, puc veure-li cantar a la gent, segurament inconscientment.
I aquesta cançó és tendra, alegre, dura, trista, ràpida... Però sobretot monòtona. Aquesta paraula que ens agrada tan poc i que pensem que és tan dolenta és la que a mi més m'agrada. Què faria jo sense la monotonia? Com em comportaria si cada dia ho hagués de fer diferent? Seria capaç de ser una persona diferent cada dia, a cada moment.
Jo m'estimo més quedar-me així, amb la monotonia de l'escola, dels objectius, dels professors, dels companys, dels riures, de les llàgrimes. I de la seva, la meva, la teva, la nostra cançó.
I tu? Fes-me un favor, fes-te'l a tu. Encara que només sigui per un dia, per uns minuts, per uns segons o només per uns instants escolta la cançó. Ella no deixa de sonar al teu voltant, està esperant que et paris a fer-li cas, per entrar dins teu. I llavors decideix si és important per tu, si t'agrada i potser haurà arribat el moment de trobar resposta a totes les preguntes que jo m'he fet i que segurament tu te les estàs fent.
Però mai podràs fer-ho sense sentir la música de l'escola.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: