Projecte Psique

8 hores, 25 minuts. Sala de control.
-Doctor Fabra, la pacient ja està llesta.
-Moltes gràcies Marta. No sospita res oi? És vital pel projecte que els seus pensaments siguin naturals, sorgeixin espontanis.
-No sospita res. Pensi que ja fa més de quaranta dies que vam inserir-li el receptor a l'oïda, ningú ha respost a les seves preguntes sobre el motiu de la intervenció i, poc a poc, ha abandonat la seva particular recerca.
-Això espero, avui res no pot fallar. Si no aconseguim els resultats esperats per tothom el projecte se'n anirà en orris. No ens podem confiar.
-Va, Joaquim, no t'esveris, la Marta no té cap culpa dels teus nervis. Portem mitja vida amb aquest projecte; però es tracta d'un cas massa fàcil, demostrarem els seus pensaments piròmans, no tindrà altra sortida, no controla els seus pensaments. Demostrarem que no té comportaments neuròtics i quedarà clara la fiabilitat del Lector de ments.
-T'equivoques. Tu portes mitja vida amb el Projecte Psique, jo la porto sencera. Tu només has fabricat la pantalla i els altaveus per on rebrem el que hi ha a la seva ment, però tota la investigació va ser meva, la idea és meva.
-Vaja pensava que això ja estava més que aclarit! Som companys, socis i imprescindibles l'un per l'altre. Creia que ja feia temps que no et consideraves més important que jo.
-Perdonin doctors, no vull interrompre, però la sessió està a punt de començar.
-Tens raó Marta, no val la pena que perdem el temps ara. El doctor Fabra està una mica nerviós, però no hi ha motius per amoïnar-se. La pacient és una piròmana que està intentant enredar tothom amb símptomes neuròtics, però sabem que no és veritat i ho demostrarem. Tot sortirà bé, entesos?

8 hores, 32 minuts. Habitació de la pacient.
Cent dos, cent tres i cent quatre. Cent quatre són els dies que porto aquí dins. Sembla que siguin cent quatre anys, o cent quatre segles, o fins i tot cent quatre vides.
Recordo perfectament el dia què em van portar al centre, a aquesta presó, a aquest infern. Deien que seria el millor per mi. Sí, és clar! Suposo que en realitat era el millor per ells. Va ser l'única solució que em van donar. No hi tenia cap altra opció.
Jo, ja sabia que no ho passaria gaire bé internada, però no m'hi vaig oposar gaire; millor dit, no em vaig oposar gens. No em quedaven forces per seguir lluitant, no podia defensar-me tota sola, no podia defensar-lo a ell. Pensava que aquí dins em deixaria en pau, que no el tornaria a veure ni a sentir. Que per fi podria descansar, per fi viuria sola.
Vaig pensar que el mal son s'acabaria entrant aquí, que tot quedaria en una etapa dolenta de la meva vida i que podria seguir endavant amb els meus somnis, els meus projectes, quan es decidissin a treure'm del centre.
Vaig creure'm que potser tenien raó, que seria el millor per a tots, que potser ell es cansaria d'estar aquí dins. Pensava que no veure la llum del dia l'ofegaria, ell encara és un nen i necessita llibertat.
Però, com sempre, em vaig equivocar. Ell no em va deixar i estic segura que ni tan sols se li ha passat pel cap de fer-ho. M'acompanya a cada passa que faig, és com la meva ombra. Mai faig res sense que ell hi estigui o hi intervingui...

8:33. Sala de control.
-Es pot saber perquè no funciona la imatge, Daniel?
-No... No sé... Em... Un moment!
-No, no tenim moments, de què ens serveix sentir-la si no veiem el que pensa? Necessitem veure què hi ha dins dels seus pensaments! I ja!
-Espera, espera... De seguida ho arreglo.
-De seguida, de seguida... Ja sabia jo que no acabaria d'anar bé aquest aparell teu.

8:35. Habitació de la pacient.
... fins i tot quan creu que pot ser interessant o divertit el que estic fent, ell també ho intenta fer. Llavors me'l miro i estic orgullosa de tenir-lo amb mi. Però ell té la culpa que estigui tancada, ell és el culpable de tot el que ha passat.
Els pocs que confien en que jo realment el veig diuen que no sé distingir entre la realitat i la ficció, que són invencions, que és una forma d'evadir-me dels problemes, que són imaginacions meves. Ho juro, no ho són. Sé molt bé el que dic, sé que tot és real, sé que no estic malament del cap.

8:36. Sala de control.
-Mira que deia: res no pot fallar, res! I falla el vídeo, ni més ni menys que el vídeo. I sentim a la pacient pensar en un nen, però com que la pantalla no va no sabem quin nen és!
-Perdoni doctor, creia que ja sabíeu de quin nen es tractava...
-Doncs no! Ho hauria de saber?
-Bé, la pacient al judici va declarar que ella no havia estat la culpable de l'incendi, que havia estat un nen, una mena de fantasma que va amb ella allà on va. I des que va entrar sosté que ell és aquí també.
-Aquests són els símptomes neuròtics que s'esmenten a l'informe?
-Sí, doctor.
-Bé, doncs ara sortirem de dubtes. Si aconseguim veure el vídeo podrem constatar si aquest nen existeix, encara que només sigui al seu pensament, o si forma part d'una excusa inventada. Clar, si l'expert en tecnologies aconsegueix solucionar els seus problemes!
-Ja està, Joaquim. En uns segons apareixerà la imatge... Aquí la tens!

8:38. Habitació de la pacient.
...el que passa és que com ells no ho experimenten, creuen que és mentida; com ells mai han estat en la meva situació, en què estic jo creuen que és impossible; com ells mai han cregut que aquestes coses poden ser reals, pensen que no ho són.
Si pogués demostrar-li a tothom que és veritat... Si com a mínim ell es manifestés a més gent... Si només hi hagués una sola persona en tot el món que em creies...
Segur que hi ha més gent a qui li passa, però suposo que aquestes persones estaran ingressades com jo, en el millor dels casos.
El marrec aquest podria fer alguna cosa per solucionar els problemes que ell mateix em crea. Però no ho farà, ell és així d'egoista! A ell ja li està bé tot!

8:39. Sala de control.
-El veuen?
-Sí, Marta. El veiem.
-No és possible... Hi ha un nen! Segur que la teva màquina no està espatllada, Daniel?
-Que no! És més, encara que estigués espatllada no pot crear imatges sola, la pantalla!
-Vol dir que el nen és real, doctor Romeu?
-No, Marta, no t'amoïnis. No hi ha cap nen real!
-Com pots dir que no Daniel? No el veus? Apareix a la pantalla!
-Bé, la imatge és real, però no el nen. És una il·lusió de la pacient.
-Vol dir? Jo el veig molt... Com dir-ho... Molt... Real?
-Jo estic amb tu, Marta, no és possible que només sigui una visió. Aquest nen ha d'existir, Daniel!
-T'has begut l'enteniment? Els fantasmes no existeixen!

8:40. Habitació de la pacient.
...des que vaig entrar a aquella casa abandonada, que no es separa de mi. Aquella tarda em va canviar la vida per sempre, si m'hagués imaginat tot el que comportaria, potser no ho hagués fet.
Vaig entrar sola, sense tenir a ningú al meu costat, me'l vaig trobar allà i en vaig sortir amb ell. Vaig entrar amb la meva soledat habitual i vaig sortir amb una companyia que no em trauria de sobre mai més.
Al principi em feia gràcia tenir el petit al meu costat. Jo era només una nena, tenia nou anys. Ell jugava amb mi, m'explicava el que feia quan estava viu, el que li agradaria haver fet, el que faria ara i el que volia aconseguir fer... Per a mi era l'amic que no tenia, l'única persona que no es reia de mi, que estava amb mi perquè volia. La companyia que em feia falta per seguir endavant.
Però a mesura que jo vaig créixer, ell també ho va fer, va augmentar la seva força i va canviar el seu caràcter. Ja no era el nen dolç del principi, ja no era aquell amic que procurava que jo estigués bé, que em valorava, que veia que només ens teníem l'un a l'altre. No era aquell que comprenia que l'un sense l'altre no érem res, que no podíem sobreviure si no estàvem junts.
Ara és simplement ell qui compta, i jo no puc lluitar contra ell, és massa fort per mi. Ha crescut més del que jo volia que creixés, més del que ell mateix s'hauria imaginat mai que creixeria...

8:42. Sala de control.
-Com és possible, Daniel? Com pot ser que veiem un nen al seu cap i diguis que no existeix?
-Perquè no existeix! Mira les càmeres de vigilància, no hi ha cap nen!
-I llavors com t'expliques que a la "teva" càmera sí que aparegui?
-No ho sé... Deu ser una al·lucinació, sí és això! Una al·lucinació.
-Doctor Romeu, a mi em sembla molt real el nen...
-La Marta té raó, si fos una al·lucinació aquest nen desapareixeria no?
-Veiem-ho doncs, ja veuràs com en pocs minuts desapareixerà...

8:43. Habitació de la pacient.
...encara que no ha madurat, ell continua pensant com aquell nen de set anys què em vaig trobar a la casa. Encara vol que continuï jugant amb ell, que la meva vida es basi només en ell, que li doni i faci tot el que vol i quan no ho faig s'enfada i fa esclatar tot!
Sense ni donar-me temps a reaccionar, de sobte a tots llocs hi ha foc i ell ha desaparegut. Provoca l'incendi i després marxa, quan decideix tornar amb mi ho fa plorant, així, sempre aconsegueix que se'm passi la ràbia. Sempre acabo perdonant-lo. Suposo que tota la companyia que em va donar quan no en tenia cap altra i l'ajuda que va suposar en la meva infantesa i adolescència guanyen als problemes que em crea ara.

8:44. Sala de control.
-Veu, doctor Fabra? Això és el que sosté sempre que se la interroga sobre els incendis.
-Diu que aquest nen que veiem és qui ho provoca?
-Sí, doctor.
-Han de ser al·lucinacions... No hi ha cap altra explicació...
-De totes maneres, encara que siguin al·lucinacions, aquest no és el resultat esperat, Daniel. Això no és el que havíem de trobar! Això no ens serveix!
-Bé, ja ho sé. Ens havien encarregat demostrar que fingia símptomes neuròtics per evitar la presó, però si hem descobert això, haurem d'informar-ho.
-Què informarem, Daniel? Que hem descobert que un fantasma persegueix la pacient des que era una nena?
-No és un fantasma! És una al·lucinació! Ja veuràs com de seguida desapareixerà.
-No estiguis tan segur, Daniel, no ho veig clar...


8:46. Habitació de la pacient.
"No sóc jo la culpable dels incendis, ho fa ell." Això va ser el que li vaig dir al jutge. "Un bon intent maca, però no m'ho pots demostrar, jo només sé que a tots els escenaris estaves tu sola." Va ser el que em va contestar ell.
Ni tan sols em van donar l'oportunitat d'explicar-me bé. Suposo que tampoc m'haurien fet gaire cas si ho expliqués tot. Van condemnar-me a estar sola per sempre més sense ni donar-me l'oportunitat de demostrar-ho. I tot per culpa del maleït nen, tot per culpa d'aquella maleïda tarda i d'aquella maleïda casa.
I ara aquí, se suposa que m'estan curant. Se suposa que amb els medicaments, les teràpies i la soledat s'ha d'acabar tot, ha de desaparèixer. Estan molt equivocats, no ho aconseguiran, no ho pot fer ningú. Ell mai marxarà! Només ho farà quan marxi jo! Només deixarà aquest món quan el deixi jo! Quan ja no li quedi res aquí! Sol no s'atreveix a fer-ho, tampoc es va atrevir quan va morir.
Però jo no tinc la culpa del que li va passar, jo no he fet res per merèixer que em tracti així. Jo només vaig entrar un dia en una casa a jugar i ell va canviar la meva vida per sempre. I no deixarà d'interferir fins que no l'ajudi a sortir-se'n d'això, fins que no l'ajudi a marxar. Ni tan sols sé si em deixarà en pau quan aquesta vida s'acabi.

8:48. Sala de control.
-Pateix molt...
-Sí, Marta, sigui real o imaginària, aquesta presència la fa patir molt. És evident que no s'inventa res. Això del nen no és cap excusa...
-No em puc creure que pensis això, Joaquim! No puc creure que pensis que és un fantasma!
-I què vols que pensi? Jo veig un nen al seu pensament que a la realitat no hi és, aquest nen no desapareix, per tant no pot ser una al·lucinació. Si ho fos, no seria constant i amb els medicaments hauria desaparegut.
-Però si no és una al·lucinació, què és?
-Ella ho té clar...
-No m'ho puc creure, Joaquim! De veritat t'ho estàs plantejant? Un científic com tu s'està plantejant l'existència d'espectres? Pensava que et prenies la ciència seriosament!
-I ho faig, Daniel! Porto molts anys dedicant-me a la investigació científica, buscant respostes lògiques a diversos problemes, però mai m'havia trobat amb una experiència així... Tens raó, els fantasmes no existeixen. Però hem de trobar una explicació al que passa, o el projecte serà un desastre... No podrem explicar les imatges.
-Haurà de servir perquè li ofereixin un tractament més adequat com a mínim.
-Daniel, aquest nen, sigui real o no, domina la ment i els actes de la pacient. Porta gairebé tres mesos al psiquiàtric i segons ella, res no ha canviat. Creus que és tan fàcil com canviar de medicació? Ella de moment, segueix patint.
-No ho sé... Però els resultats que tenim són aquests, i no podem canviar-los.
-Però, això no era el que ens demanaven, Daniel. Amb això no ens aprovaran el projecte...

8:50. Habitació de la pacient.
Mira'l, ara el marrec pinta al meu diari. Està dibuixant núvols i estels. Sembla que no hagi trencat un plat en la seva vida.
La veritat és que és l'única persona que no m'ha abandonat mai. Això és l'únic que conserva del principi, em va prometre que mai em deixaria, que no s'allunyaria de mi passés el que passés. Que amb el que li havia costat trobar-me no em deixaria escapar mai. Que quan el necessités allà estaria.
I així ho ha fet, ara estic sola i tothom pensa que boja, i ell és l'únic que no. Ell segueix amb mi i sap que estic dient la veritat.
Només he de jugar amb ell i no passarà mai més res. Potser si ell no s'enfada i no provoca més incendis creuran que ja estic bé i em deixaran continuar la meva vida. Només he de fer el que ell diu, només he de tenir-lo content, només fer com quan érem petits. Que decideixi ell per tots dos, abans em funcionava, ara també ho hauria de fer. Estaré per ell, tornaré a ser la nena de fa anys.
Total tampoc puc fer gaire cosa més aquí dins. Potser encara hauria d'estar agraïda que estigui amb mi. És la salvació de la meva soledat, és el meu únic suport. És l'única persona que m'estima tal com sóc...

8:52. Sala de control.
-Perquè s'ha apagat, doctors?
-Només tenim capacitat per fer sessions de vint minuts Marta.
-I ara què passarà?
-Doncs, en principi només teníem autorització per fer una sessió on havíem de demostrar la fiabilitat del nostre projecte. I, sembla que hem perdut aquesta oportunitat.
-No diguis això, Joaquim! Demanarem una altra sessió, no ens poden dir que no!
-Daniel, amb aquest nen, sigui un fantasma o una al·lucinació no només s'han ensorrat les oportunitats de futur d'aquesta noia, les nostres també ho han fet. El Projecte Psique ha fracassat.
-No ha fracassat! Acabem de demostrar que podem llegir els pensaments de qualsevol persona! Era el que esperàvem...
-Jo no esperava trobar-me amb fantasmes...
-Joaquim! Els fantasmes no existeixen!
-Doncs el lector de ments diu el contrari. Recull-ho tot. Gràcies, Marta, ja hem acabat.