Principi de llibertat

Un relat de: momo_1323

Aquell era l'últim treball que li demanarien a l'escola. La última oportunitat que tenia per demostrar que allò de que volia ser pintor no era un somni de nen petit. Ja tenia divuit anys, un bon tros de vida recorregut i havia decidit acabar aquest camí sol, sota la seva única responsabilitat. Volia fer veure a tothom que ell era capaç de dedicar-se al que fos, i que una vida independent als divuit anys no era una idea tan descabellada. Tot i així tenia molts arguments en contra que ell mateix s'havia dedicat a construir durant els últims anys.

Per començar, havia demostrat tenir molt mal caràcter. Ell es justificava a si mateix que només eren rampells que li agafaven i que no eren tan insuportables, només era un moment, després passaven. Però sabia del cert que era molt difícil viure amb ell, aquesta era una de les excuses que utilitzava per reforçar la seva causa. Si vivia sol, ningú hauria d'aguantar els seus crits ni les seves exigències. Però d'una altra banda sabia que sol, pràcticament es moriria. Necessitava tenir contacte amb la gent, encara que fos discutint, necessitava la gent, no li agradava estar sol. Els seus pares ho sabien i sempre li recordaven, que sense els altres no era ningú.
Per altra banda, era un despistat. Tenia sempre tot escampat per totes bandes. Es proposava contínuament mantenir un ordre però li era impossible. Sabia que allò donava una imatge d'ell com a algú que no tenia les coses clares i que improvisava tot en la seva vida. Però no era així. Ell necessitava tenir-ho tot controlat, tot programat i si alguna cosa se'n sortia dels seus plans es posava molt nerviós. Però després a l'hora de tenir els objectes a algun lloc concret no se'n sortia gens bé. Tothom pensava que sense algú que l'ajudés a trobar les coses no podia viure.
La confiança de la gent tampoc és que fos com ell volia. Havia traït moltes vegades a la gent que tenia més a prop, i de vegades sense saber ben bé perquè amagava coses o mentia sobre temes que no era necessari fer-ho. Això havia fet que la gent dubtés moltes vegades del que feia i que sempre pensessin que hi havia alguna cosa més en tot el que es referia a ell. Aquest cop també era igual. Tothom pensava que no portaria a terme la seva intenció de marxar de casa, però ara parlava en serio. A més, sabia del cert que quan els hi demanés confiança als seus pares per no posar-li problemes, no li donarien. S'ho havia guanyat!

Però ho havia decidit feia temps. Necessitava sentir-se lliure, necessitava fer les coses com ell volia. Simplement veure com era el món que sempre havia desitjar dominar, veure com seria el seu món, amb les seves decisions. No l'importava equivocar-se, ho havia fet ja moltes vegades, s'havia acostumat a que les coses no acabessin bé. Si havia de tornar amb el cap baix reconeixent que ho havia fet malament, ho faria, però havia d'intentar-ho. Una vida només d'ell havia passat de ser un somni a ser una necessitat.
Ara era el moment. Ara era quan s'havia de lluir. Ara havia de ser el millor. Ara, justament ara, havia d'obrir la porta del seu nou món. Del seu.
Semblava ridícul que un simple quadre que li demanaven a l'institut fos la seva última esperança, però realment ho era. Era el seu terreny, era el que ell dominava, era on ell volia viure. Pretenia que els quadres formessin tota la seva vida, pretenia ser un artista.

Des de petit sempre li havien dit que dibuixava bé, però ja està, res més. La única utilitat que li veien a aquesta do, era poder dissenyar bé i amb un perfecte pols algun edifici, però no era això el que pretenia. També li havien suggerit aprofitar aquest talent col·laborant per series de dibuixos animats o per còmics. Tampoc era això el que buscava.
Ell volia crear les seves obres. Quan volgués, com volgués, pel que volgués i el més important pel que volgués. No suportava que ningú li digués què havia de pintar. Aquesta llibertat que tant esperava aconseguir a la seva vida també la necessitava a l'hora de plasmar alguna cosa sobre un paper. Quan agafava un llapis, un rotulador o un pinzell la seva mà anava molt més ràpid que la seva ment. No podia raonar el que estava dibuixant. Havia de fer el que sentís, no el que pensés. I si l'obligaven a fer el contrari sentia que s'ofegava, que algú l'estrenyia el coll.
Aquest cop era el primer que l'havien deixat aquesta llibertat, l'únic. Només els havien demanat un quadre, a l'oli, com volguessin. Sense temàtica, sense tècnica, sense cap intenció de formar-los. Simplement volien que sortís alguna cosa d'ells mateixos i és el que pensava fer ell. Volia deixar clar que dedicar-se a pintar i viure de la seva passió era possible.

El cas, és que per ser la seva salvació portava tres dies davant del llenç sense fer ni un traç. Per més que ho intentava, no sabia què fer. Eren masses idees les que pretenia transmetre, massa sentiments, massa per ell.
Se sentia malament. Estava fent justament allò que no li agradava fer. Ara els límits se'ls estava posant ell. Però era tan important aquella obra, tan determinant per la seva vida, que no podia presentar qualsevol cosa. No podia arriscar-se a perdre-ho tot per no aturar-se a fer-ho amb cura.
Volia que tothom es sorprengués quan el veiés. Sabia que era capaç de fer un quadre suficientment bo com perquè tothom l'admirés per això, però mai ho havia aconseguit. El seu quadre havia de transmetre la confiança que cap a ell ningú tenia, l'ordre que realment imperava en ell i la seva empatia. Tot això havia de tenir una tècnica formal, cap error i semblar que sortia espontàniament. Havia de passar tots aquests sentiments a l'espectador, però deixant també llibertat. Els espectadors també en necessitaven. Havien de participar del quadre, fer-lo una mica seu, no simplement observer-lo. Tot plegat massa pressió.

El malestar inicial de tenir tant la ment com el llenç en blanc va començar a transformar-se en desesperació. Com era possible? On volia arribar amb la seva obra? Si ni tan sols era capaç d'aconseguir un maleït quadre per una classe de l'institut!
I només li quedaven vuit hores. Ja eren les dotze de la nit. Feia estona que la mare l'havia recomanat anar a dormir, però no podia. El seu somni aquella nit havia d'estar sobre un tros de tela blanc, no sobre un coixí. El seu somni? Realment allò era el que somiava?
Sí, des de petit volia ser pintor. Tenia grans autors com a models: Miró, Dalí, Goya, Van Gogh. Tots ells havien pintat el que volien. S'havien deixat influenciar pel seu entorn però al final, havien transmès només el seu interior, les seves pors, les seves alegries, les seves visions, el seu jo. Això els havia fet únics. I ell també ho volia ser. També volia que tothom reconegués les seves obres amb només fer-li un cop d'ull. També volia que a través de la seva pintura diguessin que era una gran persona. Ho havien dit de tots ells, perquè no ho haurien de dir d'ell?
Però quan ho aconseguís que més voldria? No tenia més metes en la seva vida? Només ser reconegut com un bon pintor? Quina mena de somni era aquell? Un somni que tenia com a objectiu igualar-se a altres persones al mateix temps que ser únic? No creia que fos allò el que volgués. Es va començar a amoïnar. Potser, com deien, la seva vocació només era una lleu seqüela dels seus somnis de nen. Potser el moment que ell creia que era l'indicat per començar el seu ascens precisament era el que l'havia de fer tornar a la realitat. Ara la desesperació ja era decepció.

El seu somni havia acabat. Aquell seria el seu últim quadre, però el faria, fos com fos. Si havia de tancar la porta del seu món idíl·lic ho faria, pero no la deixaria en blanc. Va agafar el pinzell i sense importar-li ni què ni com ho feia va començar a barrejar colors, formes i pinzellades. No va trigar gaire estona en acabar-lo. Després sense ni tan sols mirar-se'l se'n va anar a dormir, només li quedaven un parell d'hores per descansar, les justes perquè el quadre s'eixugués.
L'endemà, va arribar a l'escola amb el cap baix, assumint la seva derrota. Va mostrar el quadre a tots els seus companys i als professors. Va seguir el silenci més llarg de la seva vida. Sense entendre perquè no sonaven les rialles de superioritat o simplement les opinions d'indiferència va aixecar el cap a la classe. Ningú no podia apartar els ulls de l'obra. Lentament ell va girar-se a mirar-la. Era el primer cop que la veia, ell, que l'havia pintat, l'autor ni tan sols la reconeixia.
Allà, on hi havia hagut el seu llenç blanc, va veure un cel, però no un cel blau, sinó un cel ataronjat. No sabia dir del cert si estava enfosquint o fent-se de dia. Sobre ell hi havia un camí, llis, semblava tou, còmode de caminar. Li semblava que s'estenia davant d'ell realment, que en qualsevol moment podia començar a caminar-hi perquè no era una pintura, era un realitat.
Al final de tot, una porta oberta l'esperava. Darrera no hi havia res concret, només colors, molts colors, sense forma, sense intenció, sense sentit, sense ordre. Només una massa uniforme de colors totalment independents. Era el quadre més impressionant que havia vist mai.

Una sensació estranya li va recórrer la columna. El que estava veient era la seva vida, el que estava veient era ell, el que podia arribar a ser. Ho havia aconseguit, havia fet el quadre que volia fer, i no per això se sentia orgullós, simplement començava a sentir-se lliure.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: