Jo, encara, no t'he fallat

Un relat de: momo_1323

Barcelona, 17 de Desembre del 2004


Estimat Carles:

Quant de temps sense saber res de mi, oi? Quant de temps sense que jo sàpiga res de tu!
Mai ens hauríem imaginat arribar a aquest punt. No fa gaire que creiem que estaríem units tota la vida, que no podria separar-nos res ni ningú. No fa gaire que ens dèiem allò de: no em fallis...
Aquesta era la nostra frase, el nostre principi, la nostra filosofia. Tot el que passava entre nosaltres es basava en aquelles tres paraules. No fèiem, ni dèiem res que a l'altre li pogués defraudar. Mesuràvem tot pensant en l'altre. Vivíem l'un per l'altre, no neces-sitàvem ningú més.

Et preguntaràs, perquè torno ara? Perquè després de tant de temps? Perquè tornar a moure els records ara i no abans?
Records. Mecanisme complicat. A la gent no li agrada recordar. Recordar sovint fa mal. Ningú vol patir. Però els records tornen sols, de vegades no pots decidir en quin moment recordar alguna cosa. Els records ens sorprenen.
Fa una estona m'he posat a sentir música. He posat un disc que feia temps que no escoltava. No hi he pensat. Quan han començat els acords de la vuitena cançó, tot s'ha girat dins meu.
Sense poder-ho evitar he deixat de fer el que estava fent. M'he quedat quieta. Els meus ulls s'han posat a plorar i per la meva ment han començat a passar moltes imatges. Diferents, sense sentit, sense ordre, sense importància. Simplement imatges, moments, sensacions, paraules. Només tenien una cosa en comú, en totes estaves tu.
La meva ment ha anat davant i enrera en el temps. Ha recuperat moments que ni recordava que havien existit. Fins que no ha acabat la cançó no he pogut reaccionar.
He estat durant tres minuts i cinc segons sense tenir control del meu cos. Sense mou-re'm, amb la mirada perduda i mentre, queien llàgrimes per les meves galtes sense que ho notés. Tota jo m'he traslladat a una altra època, la millor època.
En aquests tres minuts i cinc segons he reviscut quatre anys sencers. M'he vist créixer al teu costat, m'he vist aprendre amb tu.

Es curiós tot per una cançó. Tant de poder té una cançó? Una cançó que ni tan sols recordava que estava en un disc, ha parat el meu món, per tornar al nostre.
Perquè aquesta cançó? No ho sé. Suposo que en algun moment vaig pensar que narrava la nostra història. Potser algun dia vaig utilitzar algun dels seus versos per fer-te sentir alguna cosa. No recordo perquè vaig decidir això. Però ara, molt temps després de que ho fes, un dia com qualsevol altre, ha fet que tornessis.
Tu has pres un camí, jo un altre. Ens veiem i no ens reconeixem. Sentim l'un el nom de l'altre i sembla que no sentim res. Potser només volem que ho sembli. Tan se val!
Perquè t'explico això? Fa temps t'ho explicava tot. Ja ni me'n recordava que ho havia fet, ja ni me'n recordava com es feia.
Aquesta cançó m'ha portat als nostres principis. Les nostres primeres converses sobre el temps o sobre l'institut. Converses buides.
M'he adonat que, poc a poc, aquestes es van anar omplint. Van començar a aparèixer opinions, pensaments, sensacions, sentiments. Vam anar introduint la nostra vida priva-da en elles. Vam començar a parlar de tu, de mi, dels altres. De vegades ens passàvem el temps que no estàvem junts pensant en que li havíem de dir una cosa a l'altre. Sense ni tan sols adonar-nos ens vam unir, vam començar a ser algú per l'altre.
Però el que més m'ha fet recordar és tot el que va començar després d'allò. He tornat a viure la pau, la seguretat, la felicitat.

He vist la teva mirada, he tornat a veure la tranquil·litat. D'una forma innocent només em sentia tranquil·la quan em miraves, quan ens miràvem. He notat tot allò que sentia quan els teus ulls entraven fins al més fons de mi, quan en un segon intentaves dir-m'ho tot sense parlar. Quantes vegades m'hauràs mirat fixament? Milions! Doncs et prometo que recordo cadascuna de les mirades, cadascun dels sentiments que em transmetien.
He sentit la teva veu. La veu dels meus pensaments. Només calia que l'escoltés un instant per sentir-me realment jo. Igual com m'ha passat amb la cançó, el meu món can-viava quan et sentia parlar. Canviava del meu al nostre. La cançó que més escoltava llavors era la teva veu.
He tornat a sentir la teva olor. Aquella olor de felicitat. Anés on anés sempre portava la teva olor. Sempre et portava amb mi. Recordo que quan estava en un mal moment no-més desitjava abraçar-te i sentir la teva olor. Quan ho feia tot es solucionava, tot tornava a ser perfecte. La teva olor, mai l'oblidaré, forma part de mi.
He notat els teus llavis sobre el meu coll, però realment no hi eren. S'ha tornat a formar un nus a la meva panxa. He recordat com aquest es formava quan t'apropaves lentament a mi per darrera, t'acostaves al meu coll i tan suaument com podies em dona-ves un petó. Aquells petons eren el tresor més gran que tenia. Tu potser ni tan sols ho sabies, però vivia constantment esperant que arribés un. I a mida que van anar arribant, jo vaig anar sent més dependent d'ells.
I al final t'he vist somrient-me. El somriure més maco que he vist mai. L'únic som-riure que estic segura d'haver provocat, l'únic que m'ha fet somriure. Des de que no el veig, ja no recordo com es fa. Abans sempre me'l contagiaves, ara ningú ho fa.
Durant tres minuts i cinc segons he cregut que encara estàvem a aquells dies. Durant tres minuts i cinc segons he tornat a ser feliç.

És curiós, la cançó no m'ha portat a tot lo dolent. No m'ha fet sentir-me malament. No m'ha recordat els problemes, el dolor.
Tot això ha vingut quan s'ha acabat. Podria estar agraïda per l'estona bona, però quan aquesta s'ha acabat, m'he adonat que tot ha canviat. He tornat a saber que ja no hi ha la teva mirada, ni la teva veu, ni la teva olor, ni els teus llavis, ni el meu somriure. Un altre cop m'he adonat que no tinc res. Que tot ho tens tu.
De nou, m'he sentit sola. M'he convençut més del que estava que ho vaig tenir tot i no vaig saber conservar-ho.
Et continues preguntant per què t'ho explico oi? Bé, no ho sé. No fa gaire no t‘ho hau-ries preguntat.
Suposo que simplement vull que sàpigues que no ho he oblidat.
Suposo que m'agradaria que tu també sentissis una cançó que t'ho fes recordar.
Suposo que vull recordar-te que jo encara t'espero. Que jo encara et necessito. Que jo, encara, no t'he fallat.

Comentaris

  • gràcies![Ofensiu]
    masufo | 05-08-2010 | Valoració: 10

    gràcies, per escriure aquest relat, l'he llegit en moments difícils i m'ha ajudat a poder superar-los amb més facilitat i fluidesa, continua així, un petó!

  • Ai, ai... la nostàlgia![Ofensiu]
    nuriagau | 22-02-2009 | Valoració: 10

    Una carta amb un destinatari que, molt segurament, no l'arribarà a llegir.

    En ella has estat capaç d'expressar les sensacions (percebudes amb els cinc sentits) que et suggereix una cançó que et fa recordar una persona lligada sentimentalment en el passat.

    El comiat de la carta és molt encertat: "
    Suposo que vull recordar-te que jo encara t'espero. Que jo encara et necessito. Que jo, encara, no t'he fallat."


    Felicitats per aquest nostàlgic relat!

    Núria

  • Molt molt bo![Ofensiu]
    SRibera | 11-12-2008

    Aquest text m'ha fet sentir pessigolles a la panxa! Has sigut capaç de transmetre'm tants i tants sentiments... gràcies































Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: