Cercador

Llista categories

Arago, nosaltres? Quina barra!

Un relat de: Mossens

EL NOM DE CORONA D'ARAGÓ, REGNE D'ARAGÓ, ETC. DIT DE CATALUNYA, ÉS UN INVENT POBRE, SORNEGUER, RUC, MATUSSER I MAL INTENCIONAT

Molts catalans s'han preguntat sempre, per què se'n diu Aragó del que fora i és sols Catalunya i, fins i tot, del conjunt de regnes federats dintre dels tinguts, per segles, com països catalans.

Amb aquest treball intentaré explicar en grans trets aquest "perquè". Són molts els historiadors catalans que han defensat el nom de Catalunya, de països catalans, o senzillament l'apel·latiu de català. Encara ara els mèdia castellans es mengen sempre que poden el nom de català. Així a les darreres Olimpíades de les catorze medalles, més altres distincions, assolides per catalans; únicament una vegada van dir que l'atleta era català, i, altrament, dels quatre que eren castellans en van dir la comunitat i el poble, repetides vegades.

Anem a pams: Tots sabem que Catalunya i Aragó, segons les capitulacions que s'atorguen mútuament Ramir el monjo i Ramon Berenguer IV, esdevenen un sol regne, dins de la mateixa federació,

Com en qualsevol atorgament d'aquesta mena, aragonesos i catalans, amb quatre mesos de negociacions prèvies, havien elaborat un text, acceptat per ambdues parts. Tan sols llegint aquest text, n'hi hauria prou per a provar la iniquitat i mala fe del nom d'Aragó, imposat als catalans per historiadors castellans i aragonesos. Tan sols se'ls ho podria perdonar per l'afany de remeiar, aleshores, la seva esquifidesa i l'escassesa de glòries en llur història. Què en dirien els aragonesos si l'afer hagués estat al revés.

Punt clau de les capitulacions <
Cal remarcar la traducció de: <<...segons el meu pare Sanncius rei o els meus germans Petrus i Ildefonsus millor tingueren o posseïren. Que hi pinta aquest millor aquí?

Més clar l'aigua. Doncs bé, els historiadors, abans esmentats, ho han entès sempre a l'inrevés. Val a dir, que segons ells, qui va regalar tots els seus dominis fou el Comte català al rei Ramir. Així, Caius Parellada en el seu llibre <> (pàgina 56) ens deixà escrit:

<>.

Caius Parellada, essent l'historiador que va estudiar, més a fons, aquesta iniquitat de Batejar-nos amb el nom d'Aragó, i així, fins d'aragonesos, el citaré altres vegades.

Curiosament, els catalans amb les Capitulacions de Cervera dels Reis catòlics, on no hi ha cap donació de Catalunya a Castella, on no es pacta ni existeix nació única, que aquestes es firmen en terres catalanes i es redacten en català, malgrat tot, nosaltres vàrem ser sotaposats de fet a Castella i ningú en posa el crit al cel.

A mena de raonament, cal dir que Aragó, després de la mort d'Alfons el bataller, va patir una decadència a causa de les lluites internes i externes per assolir el poder. Les ordres militars, especialment els Templers n'eren uns dels més interessats. Doncs bé, aquests, havent esbrinat amb cura totes les opcions, són els qui proposen la unió a Ramon Berenguer.

Només amb el que hem vist fins ara, qualsevol pot veure clar que Barcelona no necessitava Aragó i, altrament, sí, Aragó a Barcelona i amb urgència. El fet de casar una nena de dos anys, amb un comte català, gairebé, quaranta anys més vell que ella, ja n'evidencia el perquè de tanta pressa. En aquell temps, Aragó era tan sols Osca i, altrament, les naus catalanes, aleshores, ja dominaven el Mediterrani, i llur costa arribava fins la Ligúria al llindar de Gènova.
Perquè aquest saberuts no escriuen que abans que aragonesos som provençals, car Ramon Berenguer III va fer, poc temps enrera, el mateix amb Dolça, reina de Provença, llavors amb molt més pes que Aragó.

Els aragonesos encimbellen el seu títol de rei com a quelcom baixat del cel, però si esbrinem els orígens de les monarquies, arribem a un punt, on treu el nas un Curro Gimenez o un personatge mític, del qui els historiadors en diuen totes les gràcies. Els primers comtes catalans, de la mateixa manera, podien haver estat nomenats reis, com va succeir, llavors, a molts indrets. En molts documents, i de diferents nacions veïnes, als comtes de Barcelona se'ls anomena com a emperadors.

Els reis, en general, comencen dels gots ençà i han estat sempre una peça clau per a la manipulació de l'Església. Cal recordar que les conversions en massa al cristianisme, no s'assoleixen en temps dels romans, sinó, en els dels bàrbars, primer amb la de llur rei i sovint aquest convertit per la seva muller. L'església, llavors, afirmava que el Déu cristià, donava la victòria en les batalles a qui el tenia al seu costat.

Abans dels gots, els únics reis que es coneixien a la península, foren Indivil i Mandoni. La figura del rei, doncs, ens arriba principalment dels bàrbars. De don Pelayo, a Astúries, se'n diu, divagant, que era descendent d'un noble got. Aleshores, cal suposar que la resta dels reis de la península, amb molta sort, tingueren orígens semblants.

Gran part dels documents que hi ha en els arxius catalans i d'altres coneguts a França, Itàlia, Alemanya, Romania, Tunísia, Grècia, i per descomptat a Nàpols, Sicília, Còrsega, Sardenya, Castella, Romania etc. estan redactats pels reis catalans i en català, malgrat que en aquells temps fos corrent escriure'ls en llatí.

Totes les ordinacions reals, fins i tot les del rei catòlic, foren escrites en català i, així mateix, els llibres, com El Consolat del Mar

Segons la majoria d'historiadors, tots els reis se sentien catalans, parlaven català i lloaven sovint les terres catalanes. Al cap i a la fi habitaven a Catalunya, i els direm als saberuts aragonesos que recordin, si més no, que el pare de Peronella era català i la seva mare, Anna de Poitiers, occitana. També els direm que Osca estava habitada per Ilergetes (lleida) i que ja hi existien anteriors relacions familiars catalanes.

¿A sant de què els grans, els catalans, havien de perdre la seva natura nacional pel sol fet de governar, al mateix temps que llur propi Estat, el d'un altre molt més petit?

Segons Caius Parellada, a algunes edicions dels Fueros de Aragón, tenen la santa barra de posar el seu escut al centre de la portada i la resta dels escuts catalans al voltant del seu, com a propietaris, ells, de tot l'imperi català.

També Caius Parellada ens deixà dit: "Al Capítol El nom de Catalunya i els catalans es donen un enfilall d'exemples d'historiadors francesos, italians i alemanys que consideren una realitat indiscutible la catalanitat dels reis d'aquella confederació".

Altra afirmació de Caius Parellada és: "La transposició maliciosa d'un dels títols del rei en el seu regne general a un altre en particular és desraonat i absurd, però és el que ha permès de situar el regne particular i petit d'Aragó al cim d'aquell gran ens polític, i així, han fet la conversió en "Aragón" de tota una realitat general i superior que no ho era."

En algunes coronacions de reis que es celebraren a Saragossa, curiosament es feren en català, i, fins i tot, hi ha documents en català adreçats als parlaments d'Aragó no catalans.

Jeónimo Zurita, malgrat ser aragonès i tirar més cap a Aragó en Anales de la Corona de Aragón no en diu pas "Reino de Aragón" i si "Aquella potencia medieval bajo el señorío de Cataluña"

Fou, però, Ferran el catòlic, el nostre gran enemic i de qui és sabut l'odi que ens professava, el que per primera vegada ens esmenta com "Regne d'Aragó". També la santa Seu, llavors, amb els Papes Borja, els altres grans enemics dels catalans; sota el nom d'Aragó, comprenen totes les diòcesis de Tarragona. Cal remarcar que aquests Rei i Papa són qui ens varen robar, sorneguerament, Colom i la descoberta. Els Borja o Bòrgia, be i figurar com a Valencians, foren originaris d'Aragó. Malgrat tot els italians els anomenen com a Marrani catalani, val a dir, Jueus conversos catalans.

Victor Balaguer afirma: La història de Catalunya es certament la d'un sol poble, de tota una nació, de tota una monarquia, tan influent com respectada. Una història que la formen un enfilall de sobirans amb llurs dinasties, ses conquestes, empreniments, els seus tractats de pau, de guerra o aliança, i una sèrie no interrompuda de grans successos, de gran glòries i fetes. La formen un sistema de govern peculiar, una constitució adequada als seus costums, usatges i indústria, un idioma amb totes les condicions de tal, llavors un dels més parlats, si més no que el francès o el castellà. A més, sis segles de llibertat constitucional com no en té més la mateixa Anglaterra, tinguda com el temple constitucional d'Europa.

De tot això, els que no poden gaudir de gairebé res, se'n van apropiar amb l'ajut d'altri i de les censures, que sempre varen demostrat odi a la nostra Terra. Si llegim a Pierre Vilar, ens assabentarem que: "Els reis, els nobles i els parlaments catalans formaven una pinya que esdevingué invencible". Tot això es va perdre amb les monarquies castellanes dels Trastàmara, imposades per Benet XIII i Sant Vicens Ferrer a Casp.

Signes i banderes. Als saberuts de sempre, els ha calgut, també, apropiar-se dels símbols catalans, car són elements necessaris per a garantir la seva malifeta. Aquí ja hi entra el ridícul més flagrant, perquè és de tots conegu
t que el seu escut abans de la unió és una creu blanca amb camp blau i mai apareixen en lloc les quatre barres fins després de les capitulacions.

Zurita, l'historiador tan considerat pels aragonesos, ens ho deixa ben clar en els seus Anales, afirmant que les armes de la nova monarquia, foren i romangueren les dels Comtes de Barcelona, val a dir les catalanes.

Los Almirantes de Aragón. Amb aquest títol i d'altres, alguns historiadors aragonesos fent jocs de paraules s'apropien dels almiralls catalans i de les seves glòries. Doncs bé, no en tenen cap, i podem suposar que tampoc de jerarquies inferiors, malgrat que no n'hi ha constància. Tan sols un almirall té un títol d'Aragó però cal matisar-ho, fou parent de Joana Enriquez i així de Ferran el catòlic. No cal dir res més.

Qui pagava? Això es una altra dada que els aragonesos es callen. Tornem a Zurita i veiem que ens diu:
"...porqué todos los de las Cortes se habian alterado que quisiera introducir nuevas maneras de vexar al pueblo y desaforar los ricos hombres y caballeros con sola razón de alegar que le era concedido en Cataluña que era más de tres doblada tierra.

Hi ha dades arreu de com i qui finançava les expedicions marítimes i guerres i la major part dels diners eren dels catalans i, fins i tot, alguna armada va ser pagada exclusivament pels de Barcelona.

Els documents que Caius Parellada va recollir en el seu llibre són centenars, jo n'he triats alguns al atzar:

" El títol de Corona d'Aragó no representava altre que el domini sobre Aragó"
" ¿Es que els comtes de Barcelona no podien ser declarats reis com ho feren amb altres de menys prestigi?
" ¿Els nostres comtes quan entra a senyorejar Aragó, perden la seva nacionalitat catalana? "
" Les respostes positives a aquestes preguntes constituirien solemnials bajanades"
" L'arxiduc austríac (no rei) no va perdre la condició d'austríac pel fet d'ésser alhora el rei d`Hongria o de
Bohèmia
" Cal recordar les paraules que joiosament, sovint, deia el Rei Pere el cerimoniós <>

Aquesta última és la perla per cloure aquest treball. Com veureu, n'hi ha per llogar-hi cadires.

L'obra és: De Godofredo Bouillon a Cristobal Colón. Prengueu aire:

<>. Ya podeu respirar. Cal remarcar, a més, que a Catalunya la deixa l'última i potser va pensar en esborrar-la com tants d'altres, fins i tot ara.

Autor: Santi Vallet, Desembre 2005

Comentaris

Afegir comentari

bon treball, pero...[Ofensiu]
trucido | 08-06-2007
el que et demanaria seria una mica menys de efusio en el moment de comentar fets historics... dec ser molt mes jove que vostè (19 anys, estudiant de primer) haverme dedicat molt menys a un estudi acurat de la història i els drets històrics de catalunya, però amb el poc que dec saver, quelcom falla... vosté parla tota l'estona de que aragò es aragò, i catalunya es catalunya, dues entitats separades, però d'acord amb el que transmet, aragò perfectament no tindria dret a ser aragò, però si obligaciò de formar part de catalunya.. es el que transmet... despres, en concret pel que fa a Alfons el bataller, i el seu germà, Ramir el monjo... el cito:

"Segons la majoria d'historiadors, tots els reis se sentien catalans, parlaven català i lloaven sovint les terres catalanes. Al cap i a la fi habitaven a Catalunya, i els direm als saberuts aragonesos que recordin, si més no, que el pare de Peronella era català i la seva mare, Anna de Poitiers, occitana. També els direm que Osca estava habitada per Ilergetes (lleida) i que ja hi existien anteriors relacions familiars catalanes.

el pare de Peronella era Ramir II, i com a tal, aquest darrer, germà de Alfons el bataller... si aquests fossin catalans, tindrien algo a veure amb alguna branca dels comtats catalans, i per tant, una unió amb Catalunya (o el comtat català, en aquest cas) no haguès estat necessaria... en cas que Ramir II fos català, li agrairia que especifiques quina es la genealogia que fa que aquest personatge tingui res a veure amb Catalunya...

I si Alfons el bataller era català, llavors Aragò com a unitat monarquica, o del tipus que aquesta fos (comtal, per exemple) no tindria dret a existir.. recordemnos de Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV, sobretot... en aquest cas, de'n III.. aquest ja va encetar, com altres comtes catalans, una serie de conquestes al que avui anomenem catalunya nova, i cap daquestes es va produir al territori que en aquella època i encara avui anomenen Aragò. el que vull dir es que el regne d'aragò es va desenvolupar de forma autonoma, separada de Catalunya... potser nosaltres no siem aragonesos (per allò corona catalano-aragonesa, potser) pero Aragò tampoc és Catalunya...
Ja se sap,[Ofensiu]
| 25-12-2006 | Valoració: 10
la història sempre la fan els que guanyen, i els catalans, de guanyar no en tenim pas gaire pràctica. És cert que n'havíem tingut, per allà a l'edat mitjana, però d'això ja fa diguem que 400 anys, i vaja, ha passat tant de temps que ja ens n'hem oblidat, de com anava tot això de no sortir escaldat cada dos per tres.

El text és molt interessat, se't veu molt ben documentat. En alguns punts m'ha semblat que els paràgrafs no estaven del tot ben connectats entre ells, però no t'ho prenguis més com a un comentari de llepafils, perquè ja et dic, en general m'ha interessat molt tot el que deies.
I és que la història dels catalans és en gran manera peculiar. Qui ens veu i qui ens veia. Avui en dia, a banda del tema de la nació catalana, jo ja em conformaria si almenys ens deixessin viure tranquils.

Sort!

Dan

l´Autor

Mossens

31 Relats

50 Comentaris

47824 Lectures

Valoració de l'autor: 9.74

Afegir a preferits

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >